El conte geològic majorer

La geologia de Fuerteventura mostra una activitat volcànica recent, i per això cal fer una avaluació dels riscos a llarg termini de les possibles erupcions volcàniques. Això resulta de summa importància per a la planificació de l’ús del sòl i per als plans d’emergència que s’hagin d’aplicar en cas d’una crisi vinent. Els mapes de risc volcànic ajuden a mitigar les conseqüències de futures erupcions anticipant-se als esdeveniments que puguin ocórrer. Fuerteventura és una illa volcànica agermanada amb la seva veïna Lanzarote. Aquesta darrera va acollir l'erupció històrica més gran de les Canàries i la més llarga, 6 anys, el nom de la qual no hem d’oblidar, la del Timanfaya (1730-1736) (Becerril et al., 2017). Però no ens avancem als fets recents.

Fuerteventura i Lanzarote van començar juntes com una sola illa submarina que va iniciar les seves erupcions fa uns 70 milions d’anys (Cretaci superior). Durant el procés es van barrejar i intercalar sediments marins profunds (facies turbidítiques) que ja observarem en alguns punts de l’illa. Tot aquest tronc comú submarí entre Fuerteventura i Lanzarote és el que constitueix el Complex Basal, és a dir, la porció més antiga de l’illa que jeu entre aquesta i el fons abissal. Dins del Complex Basal veurem gabres, sienites, carbonatites, ijolites, dics i bretxes entre moltes més roques magmàtiques. Segons una prospecció de 1992, algunes d’aquestes roques, sobretot les més alcalines (carbonatites i ijolites), podrien contenir terres rares explotables (Mangas et al., 1992), quelcom que enfada alguns majorers i molts ecologistes.

Però el Complex Basal no només conté roques magmàtiques, sinó que hi ha altres litologies procedents de l’escorça i d’origen sedimentari. Aquesta formació submarina aflora a la part oriental del centre de l’illa, al denominat massís de Betancuria. Està constituït principalment per erupcions submarines recolzades sobre l’escorça oceànica sedimentària, estant tot el conjunt travessat per multitud de dics plutònics que engloben aquestes roques sedimentàries.

Aquestes afloren prop de la platja de Janubio i a la desembocadura del barranc d’Ajuy i el Port de la Peña (Carracedo & Troll, 2023). Està compost per basalts que van englobar i van fer pujar aquests blocs de calcàries del mesozoic des del fons marí cortical. Aquests sediments oceànics van des d’argiles i llots de deposició profunda a calcàries i margues turbidítiques que arriben fins al Cretaci superior. Alguns dels blocs inclouen sediments del Juràssic inferior, quelcom que coincideix amb els inicis de l’obertura de l’Atlàntic i la ruptura del gran continent Pangea. És a dir, l’origen de les Canàries es troba associat a la ruptura de l’antic gran continent durant el Juràssic i l’efusió d’una gran província volcànica. 

Vist l’anterior, l’evolució posterior de Fuerteventura i Lanzarote l’hem de buscar en una sèrie d’emissions submarines a milers de metres de profunditat durant l’Oligocè (de 33 a 23 milions d’anys). Corresponia això a un edifici volcànic submarí amb moltes laves coixinera (pillow) que, sense vacúols, ens indica que es van produir per sota dels 1.200 metres de profunditat. En canvi, les bretxes volcàniques (hialoclastites), correspondrien a la desgasificació i explosió del magma en acostar-se a la superfície marina, aproximadament a partir dels 700 metres. La disminució de la pressió hidrostàtica va produir un efecte semblant a obrir una ampolla de cava: a menys pressió, els gasos dissolts en el magma pateixen una exsolució i produeixen bombolles dins la lava (vacúols).

És a dir, durant la formació d’aquest Complex Basal es va formar una gran muntanya submarina (seamount) que van compartir Fuerteventura i Lanzarote. De fet, i entre ambdues, només les separa un mar somer que no aprofundeix més enllà dels quaranta metres. El Complex Basal d’ambdues va ser constituït en profunditat per pillow lavas que en ascendir passaven a pillow bretxes i hialoclastites en zones més someres. La composició principal de tot el conjunt va ser basàltica més múltiples estructures com doms traquítics, plutons de gabres i centenars de dics que creuen el Complex Basal.

Posteriorment, i per l’efecte de la intensa intrusió magmàtica entre dics i sills, més l’elevada profunditat i pressió d’aquests materials, el metamorfisme sorgí entre les roques a causa de la circulació de grans volums de fluids hidrotermals durant un període prolongat de temps. Aquest procés va comportar la substitució gairebé completa dels minerals volcànics originals per argiles (per exemple, montmorillonita) i també per epidota. De fet, aquesta és la responsable de la coloració verd festuc d’algunes de les roques i els seus esquists verds (Carracedo et al., 2016). Aquests mateixos creiem haver-los observat durant un altre itinerari per La Gomera. Concretament a la localitat de Puntallana afloren uns materials volcànics verds i foliats. Suposem que podrien tenir una causa similar.

Prop dels 22 milions d’anys l’illa va començar a emergir per sobre del nivell del mar. Entre els 21 i els 20 milions d’anys (Miocè) la part central de Fuerteventura ja ostentava un gran escut volcànic anomenat Edifici Gran Tarajal, que va anar desenvolupant una xarxa de dics radials en ascendir els seus magmes. Aquest edifici va arribar a superar els 3.000 metres d’alçada al seu litoral tropical, i molt probablement, hi creixien esculls. La presència de conglomerats i sorres coral·lines apunten a l’existència d’un escull de corall que vorejava aquesta illa durant el Miocè (Carracedo & Troll, 2023).

Entre els 20 i els 17 milions d’anys van predominar els períodes de baixa o nul·la activitat, però aquesta es va reprendre amb viva intensitat fa uns 17 milions d’anys per formar un nou escut recolzat en l’anterior i central. Així titubejava un nou edifici al nord de Fuerteventura, el Tetir. Entre els 16 i 13 milions d’anys aquest ja ostentava una alçada considerable superant també els 3.000 metres. Prop dels 15 milions, i donada l’alçada i inestabilitat del primer edifici, el Gran Tarajal, aquest es va desplomar a la seva vessant oest sota un gran despreniment que va deixar exposat el Complex Basal avui visible (rodalia de Betancuria, Ajuy i altres localitats). Posteriorment, i prop dels 13 milions d’anys, al sud de Fuerteventura va créixer un altre escut volcànic més modest, el Jandía, mentre al sud un altre gegantí despreniment cap al nord-oest s’enduia cap al mar més de 250 quilòmetres cúbics del seu escut. Avui dia encara podem veure la seva cicatriu de mitja lluna a les vessants de Cofete.

Avui dia semblen aflorar les arrels d’aquests escuts volcànics pel centre de l’illa. Concretament hi ha unes intrusions ultramàfiques de piroxenites i gabres que formen cossos allargats en la mateixa direcció que l’alineació d’aquests escuts basàltics (Carracedo & Troll, 2023). Es creu per això que són les restes de les seves cambres magmàtiques d’un volcà l’alçada del qual va superar els 3.000 metres. Una d’aquestes estructures és força visible a la zona de Vega del Río Palmas on afloren uns complexos circulars de gabres i sienites formant intrusions en anells concèntrics. També el complex de piroxenites i gabres d’Ajuy s’interpreta d’aquesta manera.

Els vulcanismes posteriors a l’etapa anterior ja no van tornar a produir cap altre gran edifici volcànic a Fuerteventura entre els 13 i els 5,5 milions d’anys. Per tant, entrem en una etapa de relatiu descans eruptiu on l’erosió, i sota un clima tropical, serà protagonista de l’illa provocant llargues crestes afilades anomenades ganivets en l’argot illenc. A Tenerife, en canvi, els ganivets són colades de lava que van ocupar en el seu temps antics valls que avui dia, i per erosió diferencial, ocupen els turons entre els barrancs (relleu invertit).

A Fuerteventura la paraula ganivet fa referència a crestes semblants, però en aquest cas la causa geològica és diferent. En les sèries miocenes de Fuerteventura aquests ganivets són generats per l’acció dels barrancs en anar aprofundint el seu llit de manera paral·lela entre ells i perpendicular a la línia de costa, deixant entre ells aquestes crestes o ganivets. Tot, i en el seu conjunt, ens indica la intensa erosió que pateixen les Canàries.

Els relleus invertits són el producte de la diferent duresa entre les roques del subsòl i la conseqüent erosió diferencial. Aquesta sol ser més ràpida entre materials disgregables com les escòries i les cendres, mentre que sol ser més lenta en roques dures com els dics o les colades. Al final, les roques més competents, i passats uns milions d’anys, solen quedar en ressalt topogràfic en haver-se erosionat majoritàriament els materials tous veïns. Posem per exemple que una colada flueix i omple el fons d’un vall. Posteriorment, l’erosió avançarà més ràpid a les vessants ja meteoritzades que no pas a la lava recent del centre del vall. Passats milions d’anys, l’antic fons de vall serà un turó i les velles vessants dos nous barrancs. És a dir, el que estava al fons avui és a dalt, i el que va estar a sobre avui està rebaixat, està invertit. Per aquesta raó els geòlegs anomenen això un relleu invertit.

El creixement dels escuts basàltics dels Ajaches i Famara a Lanzarote es va donar justament en el període en què Fuerteventura va entrar en aquest llarg període de repòs eruptiu, pel que els períodes del rejoveniment a ambdues illes són consecutius. En conjunt, tant Lanzarote com Fuerteventura tenen una estratigrafia senzilla que s’inicia amb grans escuts, segueix amb la seva erosió durant el Miocè superior a l’espera del vulcanisme de rejoveniment (Carracedo & Troll, 2023). Per això, i durant el Miocè superior, el paisatge de Fuerteventura seria molt semblant al de l’actual erosió de La Gomera. En aquesta illa abunden els relleus invertits deguts a l’erosió de gegantins edificis volcànics. Això es deu al temps i a la diferent resistència d’estructures i materials.

Després de milions d’anys d’erosió, les roques més febles pateixen una erosió més gran, i les més compactes una de menor. La conseqüència és el ressalt d’estructures més dures sobre les més toves. Les més resistents sorgeixen en ressalt com a colades, dics o fins i tot cambres magmàtiques profundes. En això, els relleus que a Fuerteventura anomenen ganivets, mereixen especial atenció ja que limiten extensos valls en U que podrien recordar-nos una morfologia glacial sense ser-ho.

Entre vall i vall hi ha una cresta afilada o ganivet les direccions de la qual solen ser perpendiculars a l’eix principal de Fuerteventura. Aquestes elevacions corresponen sovint a antigues colades que van omplir valls anteriors durant el Miocè. La seva major duresa els va conferir una major resistència a l’erosió i, passats milions d’anys, i ja durant el Pliocè, van començar a ressaltar per sobre dels valls que els van donar seient. D’aquí el nom de relleus invertits, ja que on hi va haver un vall omplert de lava avui dia és una cresta o ganivet.

Paulatinament, i durant aquesta etapa d’erosió dominant i efusions a la baixa, l’activitat volcànica a Fuerteventura va anar migrant cap al nord consolidant de pas el contorn de la seva illa germana, Lanzarote. Per això, i entre els 5 i els 4 milions d’anys (Pliocè), el nord de Fuerteventura es va veure molt agitat per diferents erupcions NEN-SWS que van passar de molt fluides amb llargues colades, a més explosives amb més piroclasts (graves i sorres volcàniques anomenades rofes o picón pels majorers). Aquest vulcanisme ja no construïa grans edificis com en etapes anteriors, sinó que emetia cons individuals i localitzats, els anomenats cràters monogenètics (estrombolià). A més, i durant aquell mateix Pliocè, les noves erupcions van omplir alguns valls entre ganivets amb la possibilitat que el procés d’inversió de relleu es repeteixi en el futur. Mentrestant, un mar estable excavava una àmplia rasa o plataforma marina d’abrasió que avui dia encara aflora en algunes àrees.

Prop dels 4 milions d’anys es va iniciar un període sense activitat volcànica. D’acord amb alguns jaciments paleontològics a Lanzarote, el paleoclima d’aleshores era, com avui, especialment sec amb alguns episodis plujosos esporàdics (Lomoschitz et al. 2016).

Entre els 2,9 i els 2,5 milions d’anys es va tornar a activar el vulcanisme, però sense grans edificis. Parlem d’unes efusions seguint falles que es van caracteritzar per cons individuals i localitzats (monogenètics) en lloc dels superposats que construïen els grans edificis inicials a l’illa. El paisatge d’aquella època s’assemblaria força al de l’actual Gran Canaria amb la seva dualitat de paisatges secs i molt humits.

Entre els 2,28 i els 0,99 milions d’anys (Pleistocè) hi va haver un nou cicle volcànic. A finals d’aquest període, i sobretot a partir dels 180.000 anys, el nivell del mar va anar pujant fins arribar a un màxim de 120 metres. És a dir, per causes tectòniques i climàtiques el mar va cobrir gran part dels jaciments anteriors.

Fa uns 100.000 anys un nivell del mar força estable va anar cavitant el litoral fins perfilar una àmplia plataforma marina d’abrasió visible avui dia (rasa). Això també va acumular multitud de sediments en antigues platges que anirem indicant al llarg de l’itinerari. Ja a partir de l’Holocè, i en absència de vulcanisme a Fuerteventura des de fa uns 12.000 anys, els vents i l’activitat litoral es van apoderar de l’illa retraballant el relleu i donant platges i camps de dunes (Carracedo, 2014). Fa uns 2.000 anys un mar estable va excavar una nova rasa sota el litoral de Fuerteventura.

Tots els punts anteriors, i en el seu conjunt, ens permeten comprendre la forma allargada de Fuerteventura on les falles i els dics NEN-SWS han perfilat les erupcions i l’illa. Avui dia tant la sismicitat com l’emissió de gasos a Fuerteventura són escassos i indicatius d’un risc baix d’erupcions. No obstant això, l’existència de rases antigues del Pliocè, Pleistocè mitjà i Holocè per sobre del nivell del mar, més la intensa erosió de l’illa, semblen indicadors d’un fort ascens d’aquesta durant milions d’anys. A més, afloren materials del Cretaci marí a l’illa, de manera que la tectònica ha jugat les seves cartes des de fa molt de temps i ho pot tornar a fer.

Cal afegir que l’estudi dels sistemes geotèrmics és actualment un tema de gran importància. Tots aquests podrien convertir-se en electricitat per al consum humà. Diversos mètodes geofísics ja han detectat abundants recursos geotèrmics a les Canàries. A La Palma, per exemple, els resultats destaquen la presència d’anomalies de resistivitat al sòl que coincideixen amb les anomalies de densitat del subsòl (Blanco et al., 2018). El sòl de Fuerteventura ostenta un elevat potencial energètic gràcies a la seva calor remanent.

En resum, el conjunt anterior suggereix la presència de roques calentes sobre un sistema de dics que probablement siguin petites xarxes de magma entrellaçades (sills/plumbing), que van alimentant el vulcanisme recent. Una altra dada que justifica les grans intrusions magmàtiques per sota de Fuerteventura és el seu ràpid ascens tal com indica la forta erosió dels seus relleus antecedents. I la densitat de dics de Fuerteventura sol ser causada per un règim distensiu gràcies a l’abombament de l’escorça produït per l’ascens de les plomes del mantell.