
Les dades són extremadament feixistes
Mentre el progressisme intenta apagar focs amb storytelling, les xifres continuen parlant per si soles

Avui volem ajudar tots els camarades antifeixistes en la seva heroica lluita, a tots ells. A l’okupa rabiós, al podemita dement, al matxeter dels carrerons, al votant dels Comuns fascinat per l'escrot de Bob Pop, a l’activista LGTB que dona suport a Hamàs, al socialista fan de Sarah Santaolalla, a l’ecologista que confina les gallines. A tots ells un missatge de clarificació estratègica: les dades són l’enemic, les dades són tan feixistes que no queda més remei que eliminar-les.
Ho diem arran del debat suscitat per la publicació de les dades oficials sobre delinqüència a Catalunya i Euskadi, on, amb una evidència despietada, s’estableix la relació entre immigració i inseguretat. Per exemple, a Euskadi, els estrangers representen com a molt el 14 % de la població, però són responsables, segons les dades oficials, del 71 % dels delictes de lesions, el 68 % de les agressions sexuals, el 81 % dels robatoris amb força o intimidació o el 64 % de la sostracció de vehicles.

A Catalunya les coses tenen més o menys el mateix color: un 18 % d’estrangers a nivell de població total són responsables del 66 % dels robatoris, el 66 % de l’ocupació d’habitatge i representen el 53 % de la població penitenciària.
El problema és que aquí no tractem amb material ideològic, sinó amb la freda comptabilitat de les forces de l’ordre. Són simples fulls de dades. Imaginem un món en què els esquerrans, o els pèl-rojos, o els fans de Taylor Swift mostressin ràtios de delinqüència de fins a cinc vegades més que la resta de la població. Com a mínim, hi hauria un debat al respecte.
L’antifeixisme té, doncs, el deure d’acabar amb les dades. Això es pot fer de diverses maneres. La que ha intentat el PSOE és posar al capdavant de les estadístiques oficials un autor de ciència-ficció, l’entranyable Tezanos, que ha convertit el CIS en una franquícia de Disney.

L’opció catalana és més infantiloide: mirar cap a una altra banda mentre el foc devora el país. Això es demostra davant el continu allau de dades sobre la davallada en l’ús social del català. L’esquerra pretén que creguem que el fet que arribin cada any més de 100.000 estrangers no té la més mínima relació (ni que sigui minúscula) amb el retrocés del català. S’espera que creguem que els milers d’africans que importem diàriament arriben aquí fascinats per la gramàtica de Fabra, els versos de Mossèn Sinto o les novel·les de Rodoreda.
Si volen acabar amb la malvada ultradreta, hauran d’acabar amb les dades. Però aquí toparem amb un problema: al contrari que el relat, la realitat es caracteritza per ser real, com bé indica el seu nom. I la realitat és tossuda fins a l’infinit i només sobreviuen, a les bones o a les males, aquells que s’hi adapten.
Més notícies: