L'Iran després de les protestes: què pot passar si cau el règim

És comprensible —i fins a cert punt inevitable— l’eufòria que es percep en bona part d’Occident davant les protestes iranianes i la possibilitat, encara que avui dia poc probable si no existeix una intervenció exterior decisiva, d’una caiguda del règim dels aiatol·làs a l’Iran. Durant més de quatre dècades, la República Islàmica ha estat sinònim de repressió política, control social ferri, negació sistemàtica de drets —especialment a les dones— i una política exterior profundament desestabilitzadora per al seu entorn regional. Que un règim d’aquest tipus es vegi qüestionat des de dins genera una reacció emocional lògica: l’esperança que alguna cosa millor, més justa i més lliure, pugui sorgir de les seves ruïnes.

Aquesta esperança no és banal ni ingènua en si mateixa. Està alimentada per imatges de joves desafiant el poder, per dones que es neguen a acceptar un sistema jurídic i moral que les tracta com a ciutadanes de segona, i per una societat urbana i connectada que, almenys en part, sembla aspirar a un model de vida més proper als estàndards liberals occidentals. Des de la distància, resulta temptador projectar sobre aquestes protestes un desig gairebé automàtic de democratització, com si la mera caiguda del règim fos condició suficient per al naixement d’un sistema polític plural, estable i respectuós amb els drets humans.

Ara bé, la història recent —i no tan recent— convida a la prudència. Derrocar un poder fort i tirànic no equival automàticament a construir un ordre més just, estable o democràtic. De fet, en contextos socials, ètnics i religiosos complexos, el contrari sol ser el més habitual. El problema no és desitjar la fi del règim iranià, cosa perfectament legítima des d’un punt de vista moral i polític; el problema és suposar que el “dia després” serà necessàriament millor si no existeixen estructures, consensos i lideratges capaços de gestionar una transició extremadament delicada.

L’Iran no és un país homogeni, ni des del punt de vista ètnic, ni lingüístic, ni religiós. Els perses constitueixen una mica més de la meitat de la població, però la resta del país està composta per grans minories amb identitats pròpies i, en alguns casos, amb greuges històrics acumulats. Azerís, kurds, balutxis, turcmans, àrabs, assiris i altres comunitats conviuen dins d’unes fronteres mantingudes, fins ara, per la força coercitiva de l’Estat i per una narrativa nacional iraniana que, tot i ser poderosa, no ha eliminat del tot les tensions internes. Mentre aquest poder central existeix i és capaç d’imposar ordre, les fractures romanen relativament contingudes; quan desapareix o es debilita, emergeixen amb rapidesa.

El risc principal d’una caiguda abrupta del règim no és només el buit de poder, sinó la fragmentació. Un període de transició mal gestionat —o, pitjor encara, un col·lapse sobtat de l’aparell estatal— pot obrir la porta a dinàmiques de reivindicació identitària, secessionisme, conflictes intercomunitaris i guerres pel control territorial. En aquest escenari, l’Iran no seria un cas aïllat ni excepcional, sinó la repetició d’un patró ja conegut en altres contextos del Pròxim Orient i dels Balcans.

La descomposició de l’Iraq després de la caiguda de Saddam Hussein, el col·lapse de l’Estat a Líbia després de la mort de Muammar al-Gaddafi, la guerra civil a Síria o fins i tot la fragmentació violenta de Iugoslàvia són lliçons històriques clares. En tots aquests casos, la caiguda d’un règim autoritari no va anar acompanyada d’una transició ordenada cap a sistemes més lliures, sinó d’anys —quan no dècades— de violència, inestabilitat i patiment civil. Milícies, senyors de la guerra, actors externs i conflictes enquistats van ocupar ràpidament el buit deixat per l’Estat.

A l’Iraq, la dissolució de l’aparell estatal i de l’exèrcit va crear un terreny fèrtil per a la insurgència, el sectarisme i, finalment, per a l’aparició d’organitzacions jihadistes d’abast global. A Líbia, la desaparició del règim central va donar pas a una atomització del poder que encara avui impedeix la reconstrucció d’un Estat funcional. A Síria, l’intent d’enderrocar el règim va degenerar en una guerra civil de múltiples capes, amb intervenció directa de potències regionals i globals. Iugoslàvia, per la seva banda, va mostrar fins a quin punt les identitats nacionals reprimides durant dècades poden convertir-se en el combustible de conflictes brutalment violents quan el marc estatal s’ensorra.

L’Iran comparteix alguns d’aquests factors de risc, i en certs aspectes els supera. Es tracta d’un país gran, densament poblat, amb una posició geogràfica estratègica i amb profundes divisions internes que el règim ha sabut gestionar mitjançant una combinació de repressió, cooptació i nacionalisme. El sistema no es sosté únicament per la força: també es recolza en xarxes clientelars, en una part del clergat, en sectors conservadors de la societat i en institucions paral·leles —com els Guardians de la Revolució— que tenen interessos directes en la supervivència del règim.

Per això, pensar en una transició “neta” i ràpida resulta, com a mínim, optimista. L’alternativa més plausible, en absència d’un pla intern sòlid i de consensos amplis, és una etapa prolongada d’incertesa en què diferents actors —interns i externs— intentarien imposar la seva agenda. Les minories ètniques podrien veure en el col·lapse del poder central una oportunitat històrica per reclamar més autonomia o fins i tot la independència. Les regions perifèriques, tradicionalment més pobres i menys integrades, serien especialment propenses a la inestabilitat. I les potències regionals no romandrien al marge.

Les derivades regionals d’una caiguda del règim iranià serien múltiples i profundes. Al Líban, la desaparició del principal suport financer, militar i polític de Hezbollah alteraria de manera radical l’equilibri intern. La milícia xiïta és especialment forta al sud del riu Litani, però la seva influència s’estén a bona part del país. Sense el suport iranià, la seva capacitat de control i dissuasió es veuria minvada, cosa que podria temptar altres comunitats —maronites, sunnites, druses— a disputar el poder en algunes àrees d’influència per vies que el fràgil sistema libanès difícilment podria absorbir sense violència.

Al Iemen, la ruptura de l’eix iranià deixaria els houthis sense bona part dels mitjans necessaris per continuar la guerra. Això podria obrir una finestra per a una solució negociada, però també generar un nou equilibri de forces en què altres actors regionals intentessin imposar els seus interessos. En el cas de Hamàs, l’impacte seria menor, ja que el seu finançament depèn més d’estats sunnites i d’altres xarxes, però, tot i això, es produiria un reajustament al tauler palestí.

Des d’una perspectiva estratègica, hi ha dos grans beneficiaris potencials d’un debilitament o caiguda de l’Iran: Israel i l’Aràbia Saudita. Tots dos porten anys immersos en una competició regional estratègica amb Teheran, sigui de manera directa o a través de conflictes per delegació. Per a Israel, la desaparició del règim iranià suposaria l’eliminació del seu principal adversari estratègic, especialment pel que fa al suport a Hezbollah i a altres actors hostils. Per a l’Aràbia Saudita, significaria l’afebliment de l’eix xiïta que desafia la seva influència al Golf i a la península Aràbiga.

Tanmateix, fins i tot per a aquests actors, l’escenari no estaria exempt de riscos. Un Iran fragmentat, inestable o immers en conflictes interns podria convertir-se en una font permanent d’inseguretat regional, amb fluxos de refugiats, proliferació d’armes i aparició d’actors no estatals difícils de controlar. La història demostra que el col·lapse d’un Estat poderós rarament produeix un entorn més previsible.

Res del que s’ha exposat significa que el règim iranià hagi de ser preservat per por al caos. Ben al contrari: la seva caiguda seria, en termes morals i polítics, desitjable. Però desitjar no equival a planificar, i la diferència entre una transició reeixida i un desastre prolongat sol residir precisament en l’existència —o no— d’estructures capaces de gestionar el canvi. L’Iran és una “sopa” amb molts ingredients, i remenar-la sense un pla, sense consensos interns i sense una transició acuradament dissenyada pot derivar en una inestabilitat encara més gran, amb conseqüències regionals i globals d’enorme abast.

La prudència, en aquest context, no és cinisme ni indiferència davant el patiment del poble iranià; és memòria… És recordar que els processos revolucionaris i les caigudes de règims autoritaris rarament segueixen el guió optimista que s’escriu des de fora. I al Pròxim Orient —una regió on les fronteres, les identitats i les rivalitats han estat modelades per dècades de conflicte— oblidar la història sol pagar-se molt car.