La invasió de la Vall d'Aran

20 d'agost del 1944, Tot just han passat unes setmanes des que els aliats van desembarcar a Normandia, l'avenç és demolidor. Tolosa, al sud-est francès, ha estat alliberada. París ho serà quatre dies més tard.

Tolosa, o Toulouse, és la capital de l'Occitània oriental, durant tota la Guerra ha pertangut a França de l'octogenari mariscal Petain, l'heroi de Verdun que és evacuat a Alemanya contra la seva voluntat. Grups de guerrillers han estat durant mesos fustigant les tropes alemanyes i la policia col·laboracionista. Estan ben preparats, amb una experiència militar sobrada, porten sobre els seus improvisats uniformes els galons d'oficials francesos, però l'idioma amb què es comuniquen els delata a l'instant, són espanyols.

Un dels seus líders és el coronel Vicente López Tovar, antic comandant de milícies de l'Exèrcit Popular de la República i l'últim dels caps de la mítica 46 Divisió, la que havia manat en temps de més glòria Valentín González, El Campesino.

El Partit Comunista és el més i millor organitzat de les agrupacions de guerrillers espanyols. Com la resta dels grups de la resistència francesa, se'ls coneix com a “maquis”, ja que és a la màquia on es camuflen per cometre actes de sabotatge, per assestar les seves emboscades, per progressar cap a objectius vitals que són destruïts amb un cop de mà.

La seva arma principal és el versàtil i lleuger subfusell STEN de 9 mil·límetres amb el seu característic carregador lateral.

Vicente López Tovar està instal·lat a Chalabre, un poblet d'Ariège, les seves unitats de guerrillers han patit moltes baixes. Allí es reuneix amb responsables del Partit Comunista d'Espanya. En l'ambient hi ha una sensació que, després d'alliberar França, Espanya ha de córrer la mateixa sort, és per al que han estat combatent, per tenir l'oportunitat de tornar a la seva pàtria, perquè no tenen cap complex a fer servir aquesta paraula.

En una de les reunions us proposen envair Espanya per la Vall d'Aran, el coronel ho veu com una idea feliç sense fonament. Pensa que només és una d'aquelles ocurrències que sobtadament afloren acompanyades per l'èxit rotund de les tropes aliades. Però és en una segona reunió posterior, quan se li garanteix que, a Espanya, hi ha milers d'ànimes desitjoses de revoltar-se contra el règim i que ell, un home amb una dilatada experiència i amb un enorme prestigi entre els francesos, ha de ser qui lideri la part principal de tan complexa operació.

El guerriller no surt de la seva sorpresa, les seves armes i la seva estructura estan ideades per a sabotatges, no per combatre un Exèrcit organitzat a camp obert. Els oficials del seu Estat Major confirmen els seus temors, pensen, com el seu cap, que la cúpula del Partit no toca de peus a terra.

A França s'acabava de crear la Unió Nacional Espanyola i els oficials que la formaven creien que a Espanya ningú no coneixia de tal organització ni de les seves pretensions, per la qual cosa els semblava molt estrany que de debò existissin milers d'ansiosos futurs soldats esperant a sumar-se a les seves files.

Per consolidar la seva teoria i exposar-la davant els líders del PCE, Tovar envia diverses petites partides de reconeixement que creuin la frontera i informin de la situació real. Immediatament s'adona que ningú no els recolza en territori nacional, la gent les rep amb indiferència i no volen més problemes. La Guàrdia Civil, de vegades, els espera apostats com si sabessin els seus itineraris i els seus plans. Tot fa presagiar que la valoració que ha fet el PCE no és correcta.

Tot i les seves protestes, el 21 de setembre de 1944, se li dóna ordre per escrit de formar i organitzar la 204 divisió de guerrillers amb l'objectiu d'envair la Vall d'Aran.

Tovar recorda a les seves memòries com la cúpula del partit havia marxat a l'URSS en finalitzar la Guerra Civil mentre mig milió de refugiats quedaven abandonats a la seva sort en camps de concentració francesos. En aquesta ocasió, el veterà soldat sap que té totes les de perdre, però el sentit de la disciplina li impedeix fer més que informar constantment de l'erroni d'aquest moviment.

La divisió havia d'assumir l'esforç principal en la invasió a través dels Pirineus, la seva missió era penetrar a la vall d'Aran i establir un Govern de la UNE en aquell lloc.

Tovar reuneix el seu Estat Major i presenta la seva dimissió, veu en tot allò una bogeria perquè els alts líders del partit es desplacin a França i s'anotin una mica de prestigi, sense importar-los les vides dels seus homes. Els seus oficials li demanen que continuï i es posa a les ordres del cap de l'Agrupació de Guerrillers. L'ordre li semblava completament desgavellada: Entrar a la Vall, proclamar la República i esperar que, des de dins, el poble es revolti.

El coronel es va focalitzar a planejar la retirada una vegada el pla fracassés, ja que aquesta era la seva predicció i el seu objectiu fonamental es va convertir a tractar de minimitzar les baixes pròpies.

La 204 Divisió estava composta per, ni més ni menys, 11 brigades. Una brigada és una unitat entre 3000 i 5000 efectius. Tot i això, les brigades de Tovar amb prou feines en tenien 300 o 400. La propaganda emesa a través de ràdio Tolosa perquè els espanyols acudissin en massa a compondre aquest Exèrcit d'alliberament, no havia tingut l'èxit esperat. D'altra banda, s'esperava que milers de voluntaris s'anessin incorporant a les escarides brigades perquè anessin completant les seves files. Les companyies amb prou feines eren una trentena d'homes, una barreja de veterans de la Guerra Civil i joves que havien creuat la frontera el 39 sent uns nens i que ara s'afanyaven a recuperar la terra dels seus pares. Als seus braços un braçalet amb la bandera republicana i les inicials UNE és el que els distingeix com a força armada i els permetrà exigir ser tractats com a presoners de guerra en lloc de com a vulgars delinqüents.

El primer intent de l'Agrupació, com a maniobra de diversió, va ser penetrar per la frontera amb Navarra i intentar concentrar-hi les tropes de Franco, d'aquesta manera, els que havien d'assumir l'esforç principal dies més tard podien aprofitar-se del moviment de soldats cap a Navarra i tindrien un temps preciós per poder fortificar-se. Tot i això, la penetració per Navarra va acabar en un desastre absolut.

Tot i que tot feia presagiar la mateixa sort per a la 204 divisió, es va complir amb l'ordre d'iniciar moviment cap al sud el dia 19 d'octubre.

Les primeres incursions tenen diferent sort. La 7a Brigada aconsegueix entrar sense resistència pel Pont del Rei i s'hi estableix per assegurar el replegament de la resta de la divisió, a les Bordes es dóna el primer combat, els guerrillers fan més d'un centenar de presoners entre guàrdies civils i soldats. Tot i la defensa dels sorpresos militars, s'ha aconseguit l'objectiu.

En tan sols un parell de dies comencen a tenir seriosos revessos. Tovar no s'atreveix a atacar Viella perquè no sent que la població tingui gens ni mica d'entusiasme a donar-los suport, més aviat al contrari. Les seves prediccions pitjors s'estaven complint. De fet, el pla del general Moscardó, cap de la Regió Militar de Catalunya era que els guerrillers s'entestessin a atacar la capital de la vall i poder tallar-los la retirada.

La meteorologia també s'aliava amb els defensors, la neu i un intensíssim fred dificulten qualsevol operació. A poc a poc el Cos d'Exèrcit d'Urgell es va posicionant per envoltar els guerrillers. Darrere de les tropes espanyoles hi ha els generals Moscardó i Yagüe que coneixen sobradament el pla de la invasió i tenen més de 50.000 efectius esperant per acabar amb tots els infiltrats, uns 7.000 en total.

Les brigades, que tenen com a missió assegurar les zones exteriors de la Vall, es van retirant i s'hi concentren, Tovar té por que allò es converteixi en una ratera. Se sent abandonat, no rep instruccions clares i de mica en mica va descobrint com altres unitats ja s'han replegat, en tot just dos dies i pràcticament sense lluitar.

Tovar havia donat ordres expresses de respectar la població civil i, sobretot, les esglésies dels llogarets, perquè l'última cosa que necessitaven eren fotografies en premsa dels republicans espanyols, una vegada més, cremant edificis religiosos.

Tres de les brigades es troben en vèrtexs als exteriors de Viella, la seva missió és fustigar les entrades i sortides de la població, però sense pretensió d'endinsar-s'hi, ja que pensa que aquest és el parany dels generals de Franco.

Els Batallons estaven armats amb subfusells, uns pocs fusells per companyia per augmentar precisió i abast, una metralladora Brno per a cada 10 homes i alguns llançagranades. Un parell d'antiaeris recollits dels alemanys i molt explosiu britànic, inclòs el plàstic, fins aleshores desconegut per les tropes espanyoles.

El dia 25, menys d'una setmana després d'haver rebut l'ordre d'invasió, arriben notícies de l'avenç de bateries d'Artilleria de Muntanya del Cos d'Exèrcit d'Urgell. Es comencen a escoltar les detonacions dels projectils sortint de les boques dels obusos. Tovar sap que si es tanca el setge no tindran cap possibilitat d'escapar. El dia 26 ordena a les tres brigades que estaven fustigant Viella que comencin a replegar-se discretament, sense parar el foc per fer creure que no pensen retirar-se.

El 27 ordena a tots els caps de brigada que tots els petits grups dispersats a la muntanya es repleguin a punts de reunió prèviament establerts i es preparin per ser evacuats. Demana camions per agilitzar el moviment cap a França.

L'Artilleria aguditza el foc, ara contra les petites patrulles que es mouen per la muntanya complint les ordres de replegar-se. El primer és evacuar la Vall d'Aran. El coronel creu que l'avenç de les tropes es realitzarà l'endemà per caure sobre la Vall, per la qual cosa planeja abandonar-ho aprofitant la foscor de la nit del dia 29.

El dia 28 apareix Santiago Carrillo al Lloc de Comandament de Tovar. El coronel dubta per un moment, no li confessa que ja ha donat l'ordre d'evacuació prefereix esperar la impressió que li produeix el líder comunista, ja que les pretensions de Tovar són per iniciativa pròpia i sense comptar amb les ordres del Partit. Confessa a Carrillo que li semblava una barbaritat haver d'enfrontar-se amb un Exèrcit Regular i que s'havia manifestat en contra des del principi. Que ara estaven sent atacats per artilleria al sector de Viella. Carrillo li pregunta quant de temps necessita per evacuar i el coronel, respirant alleujat, li diu que ell s'ocuparà i es farà de forma ràpida i amb les mínimes pèrdues possibles.

Per descomptat no va confessar que l'ordre ja estava donada i aquesta es va executar segons el previst després de la mitjanit del 29 d'octubre del 1944, quan la 204 divisió es va replegar a França. Els més de 300 presoners van ser lliurats a la frontera a les autoritats franceses.

L'ordenada retirada de Tovar i la seva poca fe a seguir el pla previst pels seus superiors, va evitar una catàstrofe com l'esdevinguda a les brigades alienes a la seva divisió que havien creuat la frontera uns dies abans.

L'Exèrcit i la Guàrdia Civil van tenir un total de 32 morts i 216 ferits, mentre que l'Agrupació de Guerrillers va tenir 129 morts, 241 ferits i 218 presoners.

Aquest va ser el primer i darrer intent militar de derrotar Franco, uns mesos després, a les conferències de Potsdam i Yalta, la nova situació geopolítica mundial i la rivalitat entre Stalin i Churchill, va fer que la sort s'alinearà amb el règim… però aquesta és una altra història digna de ser explicada.