El militar català republicà i el seu trist final

Fa uns quants mesos es va posar en contacte amb mi, un tinent coronel de l'Exèrcit dels Estats Units, Eduardo Lazzarini López d'Ochoa, en una d'aquelles meravelloses coincidències que ha permès Internet i les xarxes socials. El militar nord-americà havia vist al canal de YouTube el vídeo biogràfic d'Eduardo López d'Ochoa i Portuondo.

López d'Ochoa va ser un militar nascut a Barcelona, on també va passar part de la seva infància i adolescència. Era fill de militar, el seu pare era coronel i manava un dels regiments d'infanteria de la Ciutat Comtal. Vivia als pavellons de les casernes de Jaume I a les proximitats del parc de la Ciutadella. Els pavellons eren blocs d'habitatges dins d'instal·lacions militars on habitaven els militars de l'època amb les famílies.

Eduardo va ser un prestigiós militar que va començar el seu camí castrense a l'última de les guerres cubanes i va continuar amb múltiples desplegaments a l'Àfrica, des de la intervenció el 1909 i fins a l'arribada dels anys 20, aconseguint un extraordinari rèdit en ascensos per mèrits de guerra per la seva reconeguda capacitat de lideratge i valor contrastat.

Maçó i d'idees liberals, no va acceptar de bon grau la dictadura del seu company Miguel Primo de Rivera i la va combatre des de l'inici, quedant fora de la vida castrense i havent de viure fora d'Espanya durant algun temps.

Va participar en totes les conspiracions que es van organitzar contra la dictadura i va formar part del nombrós grup de militars que es van alinear amb el comitè revolucionari republicà per intentar prendre el poder mitjançant un cop d'estat a finals del 1930. L'intent, deutor de capacitat organitzativa i el mínim de coordinació, va fracassar estrepitosament.

L'arribada a la presidència del directori de l'almirall Aznar i la tornada al sistema electoral de la Monarquia va propiciar tres cites que es farien a la inversa del que hauria estat lògic. Primer s'escollirien els ajuntaments, en una segona contesa electoral les diputacions i, finalment, les eleccions generals.

Un 14 d'abril

El primer envit tindria lloc el 12 de febrer del 1931. A Catalunya, la tornada de Francesc Macià poques setmanes abans havia aixecat totes les expectatives per a la candidatura republicana. ERC es postulava com un dels partits amb més possibilitats per aconseguir la cobejada alcaldia barcelonina.

La victòria va sorprendre fins i tot els republicans mateixos, que es van llançar a prendre el poder perquè consideraven que el suport electoral a les ciutats consolidava la voluntat popular d'un canvi de règim. L'Esquerra havia triplicat els resultats de la Lliga Regionalista. Mentre els primers havien obtingut, 3219 regidors, els segons únicament en van aconseguir 1014. Havien vençut tres de les quatre capitals catalanes.

Barcelona, abans que a Madrid es produís cap mena de proclamació, va ser escenari dels primers moviments. Els dos líders d'ERC, que procedien de formacions polítiques ben diferents, tenien una idea diferent del que havia passat i de quins passos s'havien de fer.

El 14 d'abril, una manifestació espontània va recórrer la Rambla fins al carrer Sant Ferran. Alguns portaven banderes republicanes i van omplir la que avui es coneix com a Plaça Sant Jaume.

A la una de la tarda, Companys i els nous regidors van entrar a l'ajuntament, dirigint-se al despatx de l'alcaldia. L'alcalde Martínez Domingo va haver de lliurar, sense cap altra opció, la vara d'edil al triomfant republicà. Des del balcó es van dirigir als que abarrotaven la plaça, Companys va demanar serenitat i va dir que la República sabria representar els interessos de la majoria. Tot seguit, va intervenir el regidor del partit Republicà Radical proclamant “la República per Catalunya i Espanya”.

Macià va arribar dues hores més tard, li va costar obrir-se pas entre la multitud, fins i tot va haver de ser protegit perquè tothom volia tocar aquell nou Alonso Quijano del qual guardava, fins i tot, certa similitud física.

El tinent coronel retirat va increpar durament el seu company Companys. Després d'una picabaralla entre tots dos, va sortir al balcó i va proclamar l'Estat Català i la República Catalana, convidant a la resta de repúbliques espanyoles a reunir-se en una Confederació Ibèrica.

Després d'això, es va dirigir a l'edifici del davant, on hi havia el president de la Diputació, Joan Maluquer Viladot, de la Lliga Regionalista, que va intentar mantenir amb dignitat la seva posició fins que va ser sacsejat i va haver d'abandonar la seva resistència.

Què farien les forces d'ordre públic? Com actuaria la Capitania General i la poderosa guarnició de Barcelona davant del doble desafiament?

Eduardo López d'Ochoa va obrar de la mateixa manera que ho havien fet els dos homes de l'ERC a l'Ajuntament i l'edifici de la Diputació. Es va fer amb la Capitania General ajudat per alguns oficials, posant-se a les ordres de l'autoproclamat president.

El general es va convertir en un heroi per a la República, encara que no va passar gaire temps fins que va començar a tenir desavinences amb el nou ministre de la Guerra, Manuel Azaña, ja que aquest va eliminar les capitanies generals i les va transformar en divisions orgàniques, cosa que va deixar el militar sense comandament durant un temps.

La sublevació del 34

Va tornar a assumir responsabilitats poc després i, el 1934, va ser el responsable del comandament de les unitats que van sufocar la rebel·lió de l'Aliança Obrera a Astúries. Durant el seu trasllat al lloc dels fets, no va entendre com el ministre de la Guerra d'aquell moment, Diego Hidalgo, va portar com a assessor Francisco Franco, que en aquell moment era a les Balears, per dirigir les operacions des de Madrid. Ochoa era molt més antic i dirigia les tropes sobre el terreny. Franco va enviar unitats de la Legió i Regulars sota el comandament del seu company de promoció, Juan Yagüe, en aquell moment tinent coronel. Yagüe i López d'Ochoa es van enfrontar per la duresa en la repressió del primer i la suposada laxitud del segon, que va arribar a pactar la rendició del Comitè Revolucionari en unes condicions massa avantatjoses per a l'opinió del subordinat.

López d'Ochoa detestava Franco i els seus mètodes, com passava a Domingo Batet, que feia també les coses a la seva manera a Barcelona i que va resoldre la papereta amb demostrada eficàcia.

La República va tractar tots dos com a salvadors del règim l'abril de 1935 els va imposar la més alta condecoració que pot obtenir un militar, la Creu Llorejada de Sant Ferran, imposada pel president Niceto Alcalá Zamora a la plaça d'Orient.

D'heroi a dolent

La victòria del Front Popular el febrer de 1936 va donar lloc a una revisió dels fets durant la revolta de 1934. Es va posar López Ochoa a la picota com a màxim responsable dels abusos que havien pogut cometre els seus subordinats i no es van tenir en compte les seves declaracions.

Una llei d'amnistia va buidar les presons dels acusats d'haver-se aixecat contra el Govern, però no va afavorir el general que va ser processat i va quedar esperant judici.

López d'Ochoa, malalt, va sol·licitar passar la reclusió a l'hospital militar de Carabanchel i s'hi trobava el 19 de juliol de 1936.

El 17 d'agost va ser tret de l'hospital per un grup de milicians que en una tàpia propera el van cosir a trets. Van amputar el seu cos i van passejar el seu cap en un matxet de fusell Mauser pels carrers de Carabanchel. Segons els testimonis, les seves darreres paraules van ser Visca Espanya i Llibertat!

El militar barceloní s'havia divorciat de la segona dona, la primera va morir molt jove, i casat amb una dona de Lugo anomenada Purificación Celeiro i que era 28 anys més jove que el veterà soldat.

El 1934, a Madrid, van tenir una filla que van anomenar Libertad.

Purificació i la seva filla, amenaçades també, van aconseguir fugir i van acabar als Estats Units, però van portar amb elles unes pàgines mecanografiades que el seu marit i el seu pare havia escrit durant els seus últims dies, coneixedor de la seva sort, i on va deixar inacabada la seva història; la història d'un soldat.

El seu net, el tinent coronel que esmentava al principi d'aquestes lletres, va seguir la vocació del seu avi i va ingressar a l'Exèrcit dels Estats Units.

Interessat que es conegués la història del seu avi, es va posar en contacte amb mi perquè escrivís la seva biografia, ja que no estava content amb el resultat anterior, després d'haver enviat les memòries a un conegut hispanista anglès.

Amb un estil molt americà, diverses plaques a l'estil de làpida recorden els seus familiars i entre elles hi ha la d'Eduardo López d'Ochoa i Portuondo, el general català, republicà, maçó i liberal, que va ser ajusticiat el 17 d'agost del 1936 pels qui deien defensar la República i que va ser injuriat per; com diria Miguel de Unamuno, “els huns i els hotros.”

Amb molt de gust escriuré la seva biografia, però aquesta és una altra història digna de ser contada.