Francesc-Marc Álvaro, el darrer convers del procés

Al final arribes a la conclusió que la conversió és un fenomen típicament català com el fuet, els castells o els calçots. Hi ha un munt d’exemples: Francesc Macià es va convertir a l'independentisme després d'haver estat tinent coronel de l'Exèrcit espanyol.

Hi ha una biografia de Joaquín Rivera Chamorro¹ que recorda que, en aquesta època, era don Francisco. Recentment, ens ha fet gaudir amb un article sobre un altre convers: Lluís Companys, que va arribar en aquest cas a ministre de Marina.

Les seves batalles no es compten per victòries. Com la de Prats de Molló, que va acabar en embolic. Tot i que tot cal dir-ho, Macià era de la branca d'enginyers. No de la d'artilleria com a Napoleó.

És curiós perquè amb tant historiador solt ningú no ha gosat fer la biografia definitva de Macià. Ni la de Companys, per cert.

El periodista i escriptor Manuel Cruells (1910-1988), que havia estat a Estat Català, en va publicar una el 1971. Però adverteix d'entrada que “hem de baixar les nostres figures dels seus pedestals”². A veure si anem tindríem un disgust amb tots dos.

Companys va ser un altre convers. Ja saben la frase que se li atribueix després de sortir al balcó el 6 d'octubre del 34: “Ara ja no podreu dir que no sóc catalanista”. Sembla que ho va fer tot per l’amor d’una dona: Carme Ballester.

La declaració de l'Estat Català, contra el govern legítim de la república encara que fos de dretes, era dins tanmateix de “la República Federal Espanyola”.

Amb el procés ha seguit la moda. El procés s'ha nodrit, en bona part, de conversos que van veure una oportunitat professional, una jubilació daurada o unes vacances pagades.

Raúl Romeva va passar, en uns mesos, d'eurodiputat d'Iniciativa a cap de llista de Junts pel Sí. Fins i tot es va atrevir a disputar a Artur Mas la presidència en cas de victòria, que era segura. Però finalment li van donar un toc i ho va deixar córrer. Ara surt de teloner als anuncis electorals d'ERC. S’ha engreixat.

Ernest Maragall va passar de conseller d'Educació amb el PSC -a favor de la tercera hora de castellà- a alcaldable de Barcelona per ERC. Llevat d'alçar-se amb l'alcaldia no li ha anat tan malament: fins i tot va ser conseller d'Exteriors.

Tot i que va haver d’empassar-se alguns gripaus per fer mèrits. Com portar el seu germà malalt d'Alzheimer a un míting del partit.

Elisenda Alamany, el mateix. Jo la vaig veure en unes setmanes passar de portaveu de Catalunya Sí que és Pot al Parlament a diputada ras i curta, d'aquí al Grup Mixt i del Mixt a regidora d'ERC per Barcelona.

Diuen que perquè van fer fora la seva parella, que era assessor del grup parlamentari. Ara s'ha afiliat al partit. Ha de pensar que pel que li queda al Tete al convent aquí soc jo. A veure si em presenten alcaldable el 2027.

Però bé, la veritat és que Artur Mas també és un convers. El 2010 Pilar Rahola li va fer un llibre -còpia del de l'escriptora francesa Yasmine Reza sobre Sarkozy- en què afirmava: “CDC no porta la independència al programa perquè perdríem vots. Seria un heroi, però en comptes de 60 diputats, en trauria 30”³. Val a dir, almenys, que en això la va encertar. Deu ser l'única cosa en què ha encertat Mas.

O el mateix Xavier Trias. El seu nebot, Jordi Cabré, va elaborar un altre llibre el 2010, en què va dir que “la independència és una cosa molt important per plantejar-la de broma”. I que “no sé si hem estat prou seriosos amb el procés”. O sigui, que no⁴.

Després no va tenir cap inconvenient en vestir-se amb samarretes grogues com a la Diada del 2014 -jo mateix li vaig fer la foto a la plaça de les Glòries- o fer-se fotos amb fundadors de Terra Lliure i banderes negres com “Lliures o morts”. Algú que viu al Turó Park.

Tot i que el màxim responsable, com sempre, va ser Pujol. L'expresident va passar d'“Espanyol de l'Any” a la portada de l'ABC a beneir el procés. Val a dir, però, que Luis María Ansón li va donar aquest títol honorífic el desembre del 1984 perquè Pujol era l'únic que guanyava els socialistes.

S'havia alçat amb la majoria absoluta a les eleccions d'aquell any. La primera de tres. Un petit consol per a la dreta espanyola després de la també majoria absoluta del PSOE del 1982: 202 diputats.

La conversió de Jordi Pujol va ser després del 2010 i ho va reflectir en dos llibres publicats a partir de dues conferències: “Residuals o independents?” (2011) i “El caminant davant del congost” (2012).

Val a dir que, com Mas, va encertar: ara som sens dubte més residuals que independents. De fet, no ha quedat res de la seva obra de govern: els Mossos, TV3, l'escola catalana. Fins i tot la pròpia Generalitat està en qüestió.

El biògraf de Pujol Manuel Trallero -amb Josep Guixà⁵- considera que l'expresident sempre va ser independentista. Només que, en un moment donat, es destapa.

Jo, per un cop, discrepo del mestre. Crec que Pujol es va fer indepe així que el van començar a buscar les pessigolles judicials amb els seus fills. “Ah, sí? Doncs ara veureu”, es devia dir.

En fi, la darrera conversió sonada -dintre del mateix bàndol- és la de Francesc-Marc Álvaro. Número tres Barcelona immediatament després de Gabriel Rufián i Teresa Jordà. Tota la vida fent la pilota a Convergència, o com es diguin ara, per acabar trucant a la porta d'ERC.

No és la primera vegada que Álvaro ensuma un canvi en la direcció del vent i arria la vela. El 1998 ja va escriure un llibre per a Pasqual Maragall -“Què pensa Pasqual Maragall?”- per aplanar el camí del líder socialista a la presidència de la Generalitat. Crec que ara no en presumeix a la bibliografia.

Tot i que, per descomptat, la seva obra cimera és “Per què hem guanyat” (2015), que tenia com a objectiu donar ànims a la parròquia després dels primers revessos del procés. Va sortir al mercat poc abans que la CUP enviés Mas a la “paperera de la història”. Quina vista.

Durant la presentació a la Casa del Llibre es va declarar “massista”. Artur Mas i la seva dona estaven, per descomptat, asseguts a primera fila. Ara, Francesc, caldria fer-ne un altre sobre Junqueras per compensar. Si és possible, deixant-ho també pels núvols.

Hi ha també un altre moment gloriós en aquesta trajectòria amb tants racons. Com quan Duran i Lleida li va presentar l'obra Entre la mentida i l'oblit (2012) al costat d'un altre palmer il·lustre del procés, Toni Aira. Aleshores Duran era el número dos de CiU i calia estar bé amb el poder.

Álvaro ha fet fora ara tota la seva carrera periodística per la borda. No perquè s'hagi passat de Convergència a Esquerra, que també, sinó perquè demostra que no té el fi olfacte d'analista que se'l presumia.

Acaba de fitxar per ERC al pitjor moment. Quan tot just han perdut més de 300.000 vots a les municipals i malgovernen a la Generalitat amb 33 diputats de 135. Les enquestes tampoc auguren de bo a les generals. No ha encertat ni a la decisió ni al tempo.

Sospito que deu ser el resultat d'un rebot. Havia de voler anar a les llistes. Va trucar a les de Junts, que ja havien de tenir la quota periodística coberta amb Eduard Pujol (li deuen un desgreuge per les acusacions falses d'assetjament sexual) i es va passar a Esquerra.

De passada el seu fitxatge demostra una altra cosa: això del procés s'està acabant. Els que han viscut tota la vida de la mamella privada ara ho han de fer de la pública.

Hi ha més casos, és clar: l’esmentat Eduardo Pujol -un altre exemple d'independència periodística- s'ha recol·locat de tres a la llista de Junts a Madrid vists els problemes econòmics de 8TV, la tele de Nicola Pedrazzoli.

O el president del CAC i exdirector d'El Punt-Avui, Xevi Xirgo, que va fer dos llibres a Puidemont. Xirgo té 59 anys. Com que el mandat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya són sis anys arribarà just per a una jubilació daurada. El seu sou s'acosta al de conseller: 117.000 euros a l'any.

Es va emportar, per cert, un altre periodista del diari, Carles Ribera. No he sentit al CAC cap queixa sobre TV3 en deu anys de procés. Ni tan sols quan dues estrelles de Catalunya Ràdio es ficaven amb Ibai Llanos. Encara no els han acomiadat.

El que no acabo d'entendre és que tots aquests que es queixaven de “l'Estat opressor” tinguin ara tanta pressa per recol·locar-se a Madrid: Francesc-Marc Álvaro, Eduard Pujol, els de la CUP.

El mateix Gabriel Rufián va dir el desembre del 2015 que només estaria 18 mesos. “I complirem els temps”, va afegir en l’entrevista. El termini s'acabava el juny del 2016. Encara continua.

Referències

1. Joaquin Rivera Chamorro: “La fe del converso”. Namil. Pontevedra, 2020.

2. Manuel Cruells: “Francesc Macià”. Editorial Bruguera, Barcelona, 1971, página 9.

3. Pilar Rahola: “La màscara del rei Artur”. La Magrana. Barcelona, 2010. Página 53.

4. Jordi Cabré: “Xavier Trias. Barcelona vista per un metge”. Columna, Barcelona, 2010, página 109.

5. Manuel Trallero y Josep Guixà: “Todo era mentira (1930-1962)”. Almuzara, Córdoba, 2019.