Fins a la derrota final

El 9 de juny tornem a votar. Ara per a la configuració del Parlament Europeu. En els últims dies s'estan publicant diverses enquestes i totes mostren una evidència: que els partits processes seguiran la seva caiguda lliure particular.

ERC i Junts afronten aquests comicis amb la moral baixa. No és per menys. Encara ressona la patacada electoral del 12 de maig passat a les eleccions catalanes. I tot apunta que la tendència seguirà el proper 9 de juny. Perquè, no ho oblidem, és una tendència que ve de les dues convocatòries de l'any passat (municipals i generals).

Esquerra semblen ser els primers a haver assumit el viatge cap als inferns. A les últimes municipals van perdre 300.000 vots, a les generals 400.000 i a les catalanes 180.000. Les enquestes ja auguren que a les europees també perdran un altre bon grapat de suports. I això que es presenten amb el salvavides de Bildu i BNG, els seus homòlegs bascos i gallecs que tenen una tendència inversament proporcional a la que tenen els republicans. Només això els salvarà mínimament.

Tot i això, al partit d'Oriol Junqueras ja es comencen a moure les coses per mirar de revertir la situació. No per a aquestes europees, és clar, que han decidit presentar Diana Riba i el meteoròleg Tomàs Molina. No serien precisament els noms més engrescadors per a l'electorat. Però com a mínim ja s'albira un debat profund en els republicans de cara a la tardor. Val més això que res.

No és gaire millor la situació a Junts. També han anat perdent força -tot i que presentant Puigdemont van poder maquillar a les catalanes el que sens dubte és una derrota-. Tindran tota l'hegemonia processista que vulguin, però és clar que la seva tendència no és gens positiva. I tampoc ho serà a les europees, que presenten un Toni Comín molt criticat fins i tot entre els votants independentistes. És el que té haver passat pel PSC, per ERC i per Junts, que la credibilitat d'un mateix queda en dubte.

El gran problema dels dos grans partits processistes són les recurrents mentides que usen per intentar enganyar el seu electorat. I el cas de Junts és el més evident. L'última dels juntaires és que, avui dia, no és tan clar que Puigdemont acabi complint la seva última promesa d'anar-se'n a casa si no és investit president.

Del me n'aniré de la política institucional si no aconsegueixo ser president a que cada vegada augmentin més les veus dins de Junts per convèncer el líder del partit que no se'n vagi. Sempre podrà dir allò que “el partit m'ho ha demanat” i ajornar el procés que farà ERC a la tardor i que més aviat que tard també hauran de fer ells. En qualsevol cas, després s'estranyaran si els independentistes continuen fent més grans les files abstencionistes o opten per altres formacions com Aliança Catalana.

En política, prendre el pèl a la gent -a la teva gent- té tard o d'hora data de caducitat. I en el processisme sembla que ja han superat amb escreix aquesta data. És per això que les eleccions europees no seran més que un altre capítol de la seva caiguda lliure. I que, encara que ara parlin molt i facin veure que sí, no els interessa una repetició electoral a Catalunya. Cosa que acosta, una mica més, Salvador Illa al Palau de la Generalitat.