Orgull gironí

Acaba la temporada regular de la Primera Divisió espanyola i només puc reivindicar més fort que mai l'orgull gironí que ha representat aquesta temporada el Girona FC. Cal felicitar el club i la plantilla, la gesta aconseguida, aconseguint la medalla de bronze i un bitllet per a la propera Champions League.

Qui ens hagués dit això fa quinze anys, quan el club militava a la Tercera Divisió, i estava immers en diversos problemes econòmics que fins i tot feien dubtar de la seva viabilitat. Servidor, quan estava assalariat al Girona Futbol Club, va patir un ERO que va provocar l'acomiadament d'una part important dels treballadors.

L'èxit aconseguit aquesta temporada per Girona és un èxit compartit fruit de molta paciència. Un triomf de la ciutat, de l'afició i d'un club —tant dels gestors, que ho fan molt bé, tot sigui dit, com de l'equip tècnic i una plantilla jove i que sent els colors—. I que ha desplaçat el Barça i l'Espanyol com a equip principal per a molts gironins. Emociona, ara, veure pels carrers de Madrid gent amb la camisa del Girona.

Com hem vibrat aquesta temporada a un Montilivi i com ho farem la temporada que ve. Estic convençut que això no serà flor d'un dia. I que amb la mateixa constància, perseverança i paciència que hem arribat fins aquí, encara treballarem en un projecte que ens faci continuar somiant. O que no ens desperti d'aquest somni.

Però el club i la ciutat tenen reptes pendents. Molts. L'entitat, sense estirar més el braç que la màniga, s'ha sabut adaptar i adoptar una professionalització clau per al futur més immediat que arriba després de l'estiu, la competició europea. I ara toca a la ciutat. A l'ajuntament de la ciutat.

Cal que amb l'arribada de la Champions a Girona, que posarà la ciutat a tots els mapes a escala mundial, el consistori —com a legítim propietari de l'estadi de Montilivi— faci les reformes oportunes sense posar cap mena d'excusa. Es tracta de la imatge de la ciutat —i de qüestions de seguretat—.

El Girona FC viu a una casa amb més de setanta-quatre anys d'història. A la qual se li han fet poques modificacions —innecessàries també per les necessitats del club—. Però tot ha canviat i molt de pressa. Les 14.624 són insuficients per una demarcació que s'ha fet seu el Girona i que no vol haver d'esperar eternament en una llarga llista d'espera una localitat —com si es tractés del Camp Nou i el Barça—. La proximitat, la calor de l'afició, són dues de les claus dels èxits del Girona. I cal continuar mantenint.

No sabem què ens oferirà la temporada següent. Tant de bo fem una gran temporada a la Champions, arribem a la final i aixequem la copa. Ja he dit abans que vull que ens despertin d'aquest somni. O de la bola màgica de Michel. Haurem d'escoltar quins vaticinis fa. Però ara que ja hem posat el cap a Europa, volem continuar jugant amb els millors. I això ens obliga a tenir un estadi millor.

He començat felicitant-nos a tots, a la ciutat, a l'afició, al club, a l'equip tècnic, i als jugadors per la fantàstica tercera plaça aconseguida a la Primera Divisió espanyola. Diria meritòria, però no, no és meritòria. El Girona mereixia quedar segon. Però tots sabem que no interessava.

Per això, abans d'acabar, també vull felicitar el president de La Lliga, Javier Tebas, per haver aconseguit el seu objectiu de fer quedar segon al Barça. Demostrant una vegada més que li importa més el compte bancari que el futbol. És trist, però és així. Tot i això, Tebas mai podrà esborrar de la memòria col·lectiva una temporada per emmarcar. I que gent del meu entorn a Madrid, del Reial Madrid, hagin reconegut partit rere partit que han gaudit com feia temps que no passava a la lliga espanyola veient jugar aquest Girona.