Europa en guerra amb ella mateixa

Durant uns dies hem assistit a una d’aquestes polèmiques a vida o mort que consumeixen el temps dels agitadors de sofà i telèfon a la mà. Un títol d’una sèrie de conferències a les quals estaven convidats escriptors, periodistes, polítics i historiadors; tot amb un alt component mediàtic i organitzades per Arturo Pérez Reverte, s’ha convertit en un camp de batalla més sobre la Guerra Civil Espanyola. Més enllà dels experts en el tema, n’han opinat milers de tuitaires, gairebé sempre més recolzats en la seva càrrega ideològica que en l’estudi o la investigació. Devoradors de mites d’un costat i l'altre s’han empleat a fons a insultar-se i a tancar amb 140 caràcters el que va ser el conflicte més dolorós de la història d’Espanya.

El fet que una serralada gairebé infranquejable sigui l’única unió dels països ibers amb la resta d’Europa aboca a la percepció nacional que som únics, que aquestes coses només passen aquí i que els nostres avis eren més bèsties que en cap altre lloc. Gairebé mai no ens aturem a pensar que hi va haver bombardejos a la Segona Guerra Mundial en què van morir més civils que en tota la Guerra Civil Espanyola, o que hi va haver combats entre 1914 i 1918 en què, des de l’alba fins a l’hora de dinar, es van perdre més homes que en tota la Batalla de l’Ebre. O que dos milions de civils otomans van morir a la Gran Guerra, a més de gairebé un milió de soldats del desafortunat Imperi.

Part de la historiografia espanyola, sobretot la que es va escriure poc després del conflicte, ha tendit a interpretar la Guerra Civil de 1936–1939 com un fenomen excepcional, producte de particularitats estructurals, culturals o polítiques pròpies del cas espanyol. Avui els plantejo qüestionar aquesta interpretació mitjançant un enfocament comparatiu europeu.

La violència civil espanyola s’ha d’entendre com a part d’un cicle continental de conflictes interns que va afectar gran part d’Europa entre la fi de la Primera Guerra Mundial i la consolidació de l’ordre de postguerra després de 1945. A través d’un viatge pels camps europeus disseminats per Alemanya, Itàlia, Àustria, França, Finlàndia, Grècia i els Balcans es defensa que la pugna entre democràcia liberal, marxisme revolucionari i feixisme va constituir un fenomen transversal, amb intensitats variables, del qual Espanya no va ser una anomalia, sinó una manifestació extrema.

Des dels primers intents d’interpretació historiogràfica de la Guerra Civil espanyola, s’ha tendit a presentar el conflicte com el resultat d’una trajectòria històrica singular: endarreriment econòmic, debilitat de la cultura democràtica, militarisme endèmic o fractura social irresolta des del segle XIX. Sense negar la rellevància d’aquests factors, que són importants i alguns es presenten com a variables evidents, en aquest article els proposo desplaçar el focus interpretatiu cap a una perspectiva comparada, situant el conflicte espanyol dins d’un marc europeu de crisi sistèmica del liberalisme.

Lluny de constituir una anomalia, la violència política espanyola s’inscriu en un context continental marcat per la deslegitimació del parlamentarisme liberal que semblava esgotat i sobrepassat pels problemes generats per ell mateix: la industrialització va derivar en l’organització de les classes treballadores que es percebien com a explotades, provocant una gran conflictivitat social. La societat estamental s’havia substituït, en realitat, per una altra on l’alta burgesia havia desplaçat l’aristocràcia al capdamunt de la piràmide social. En el cas d’Espanya, com va succeir al Regne Unit, l’aristocràcia es va aburgesar i l’alta burgesia es va aristocratitzar. No obstant això, factors com la radicalització ideològica i la normalització de l’ús de la força com a instrument polític no eren exclusius d’aquests indrets. Entre 1918 i finals de la dècada de 1940, Europa va experimentar una successió gairebé ininterrompuda de conflictes civils oberts, guerres internes larvades, insurreccions armades i règims autoritaris sorgits d’un irrespirable ambient de violència política.

Primera Guerra Mundial: militarització i descomposició social

La Primera Guerra Mundial va suposar una ruptura estructural per a les societats europees. La mobilització de masses, la brutalització del combat i l’experiència prolongada de la violència organitzada van alterar profundament la relació entre l’Estat clàssic, societat i força armada. En finalitzar la contesa, milions de veterans, trasbalsats pels horrors d’un conflicte que sobrepassava de molt qualsevol experiència bèl·lica viscuda fins aleshores, van tornar a societats incapaces d’absorbir-los econòmicament i políticament.

Aquest fenomen va tenir tres conseqüències directes:

• Es va normalitzar la violència política, percebuda com una eina legítima de transformació social. En el cas d’Espanya, això es va viure sobretot a Barcelona, aliena a l’endarreriment secular de gairebé tota la resta peninsular. Allà es va produir un increment exponencial de la violència, que va derivar en l’època del pistolerisme, contestat des de l’Estat amb mètodes coercitius que anaven més enllà de la legalitat.
• Van proliferar organitzacions paramilitars, moltes vegades tolerades o instrumentalitzades pels mateixos Estats. De nou, Barcelona va tenir el seu ressò d’aquest fenomen a través dels coneguts sindicats lliures que no van ser un invent genuïnament espanyol. Es podria dir que es va importar d’altres nacions on aquests mètodes s’havien creat com a defensa de l’alta burgesia davant la deriva violenta de l’obrerisme.
• La crisi de legitimitat de les institucions liberals, incapaces de respondre a les demandes socials i a la por a la revolució, es va produir a tot el continent amb més o menys intensitat.

La pau no va suposar una desmobilització efectiva, sinó una transició cap a noves formes de conflictes interns, uns generats per les conseqüències de la mateixa guerra, i d’altres derivats dels problemes estructurals anteriors.

El desafiament marxista i la guerra civil com a horitzó polític

La Revolució russa de 1917 va actuar com a catalitzador d’expectatives revolucionàries en amplis sectors del moviment obrer europeu. Entre 1918 i 1921 es van produir múltiples intents de ruptura revolucionària de l’ordre liberal: A Alemanya, l’Aixecament Espartaquista, en què va morir assassinada la líder comunista, Rosa de Luxemburg, va evidenciar la profunditat del conflicte social i la incapacitat de l’Estat per monopolitzar la violència sense recórrer a forces paramilitars.

A Finlàndia, la Guerra Civil Finlandesa ho va ser en sentit ple, amb línies de front, repressió sistemàtica i camps de presoners, res a envejar a la que van viure els nostres avis i besavis.

A Hongria, la República Soviètica Hongaresa sorgida de la Revolució dels Crisantems, va mostrar la viabilitat, encara que efímera, d’un projecte revolucionari a l’Europa Central.

Aquests episodis ens dibuixen un quadre europeu en què la guerra civil no va ser una anomalia espanyola dels anys trenta, sinó una forma política recurrent a l’Europa de postguerra.

Feixisme i contrarevolució: la violència com a ordre

La resposta al desafiament revolucionari no va ser, en la majoria dels casos, una reafirmació del liberalisme parlamentari, molt debilitat als països amb menys arrelament industrial, o en aquells industrials, però amb menys tradició liberal, com Alemanya. Va ser el sorgiment de moviments autoritaris de masses que van fer de la violència el seu principal recurs polític.

El cas italià és paradigmàtic. El denominat Bienni Roig (1919–1920) va ser seguit per una escalada de violència esquadrista que va desembocar en la Marxa sobre Roma. Aquest procés no va constituir una ruptura sobtada, sinó la culminació d’un conflicte civil de baixa intensitat en què l’Estat liberal va ser progressivament desbordat per les vagues revolucionàries i la violència de doble sentit.

Fenòmens similars es van observar a Alemanya, Àustria, Hongria o Romania, on milícies nacionalistes i organitzacions paramilitars van actuar com a substituts funcionals de l’Estat, erosionant el monopoli legítim de la coerció controlada des dels Governs. Si hi ha una derivada a Espanya, aquesta és la del militarisme interior, que sí que va dominar i controlar aquests grups, sotmetent-los a la disciplina d’una institució militar que, en els moments de crisi, s’erigia com a substitut de l’Estat i exercia la tutela executiva i judicial. La Llei d’Ordre públic atorgava tot el poder a l’autoritat militar quan es declarava l’Estat de Guerra. Aquest recurs era emprat molt sovint com a resposta a vagues revolucionàries.

Democràcies en tensió: França i el Regne Unit

Fins i tot aquells països que van aconseguir preservar sistemes parlamentaris estables, i que disposaven de democràcies consolidades i resilients, no van estar exempts de violència política. A França, la crisi de febrer de 1934, protagonitzada per lligues d’extrema dreta que van sortir als carrers en percebre la revolució marxista com una amenaça tangible, va posar en qüestió la supervivència mateixa de la República. La formació del Front Popular, a l’empara del que es va dictar al VII Congrés de la Komintern, s’ha d’entendre com una resposta defensiva davant un risc real de col·lapse institucional.

Al Regne Unit, encara que la violència no va assolir nivells comparables, la Vaga General de 1926 va evidenciar la profunditat del conflicte social i la fragilitat del consens liberal en un context de crisi econòmica i desmobilització imperial.

La diferència entre aquests casos i els escenaris de guerra civil no rau en l’absència de conflicte, sinó en la major capacitat d’integració institucional i en la fortalesa de l’aparell estatal.

Àustria 1934: la guerra civil com a fenomen centreeuropeu

La guerra civil austríaca de febrer de 1934 constitueix un exemple particularment il·lustratiu. Durant diversos dies, Viena va ser escenari de combats armats entre el Schutzbund socialdemòcrata, l’Exèrcit i milícies conservadores. El conflicte va concloure amb la destrucció del sistema democràtic i la instauració d’un règim autoritari.

Aquest episodi desmunta qualsevol interpretació que associï la guerra civil exclusivament a països “perifèrics” o a societats suposadament menys desenvolupades políticament.

Espanya en perspectiva comparada

La violència política espanyola dels anys trenta comparteix amb la resta d’Europa una sèrie de trets estructurals: radicalització ideològica, militarització de la vida política, debilitament de l’Estat liberal, i incapacitat dels mecanismes parlamentaris per arbitrar el conflicte social.

Quins factors es poden considerar específics de la realitat espanyola? Des del meu punt de vista, aquests no resideixen en la naturalesa del conflicte, sinó en la seva intensitat, durada i desenllaç, condicionats per característiques com l’estructura agrària i l’escassa industrialització del país en comparació amb altres estats occidentals. El pes de l’Exèrcit és, sens dubte, el factor més determinant, tenint en compte que la reacció contra la inestabilitat social va ser liderada per militars i no per líders naturals i populistes sorgits del descontentament general i abanderant un nou nacionalisme inspirat en la cooperació entre classes socials. A Espanya, la reacció va ser liderada per generals, a Itàlia i Alemanya, els líders d’aquests moviments coincidien a haver estat caporals a la Guerra Mundial. Finalment, la debilitat administrativa i l’acumulació històrica de tensions no resoltes es poden considerar un altre dels factors a tenir en compte.

La Guerra Civil espanyola apareix com una guerra civil europea lliurada en sòl espanyol, no com una anomalia aïllada. De fet, Espanya es va omplir d’estrangers que van combatre en tots dos bàndols.

La Segona Guerra Mundial i la prolongació del conflicte civil

La Segona Guerra Mundial no va posar fi a la violència interna a Europa, sinó que la va absorbir i amplificar. En nombrosos països, el conflicte internacional se superposava a enfrontaments interns entre col·laboracionistes, resistents, comunistes i nacionalistes. Aquí hi ha els casos d’Itàlia, França, Països Baixos, Bèlgica, Hongria, Romania, Iugoslàvia, etc. Pràcticament qualsevol territori europeu va tenir el seu conflicte intern amb repressió violenta exercida sobre el dissident en cotes, fins i tot, molt més altes que les esdevingudes a la Guerra espanyola.

En aquest sentit, la Guerra Civil Grega (1946–1949) representa el tancament tardà del cicle iniciat el 1918, confirmant la persistència de la pugna ideològica més enllà del final formal de la guerra mundial.

La violència civil que va marcar Europa entre 1918 i 1949 constitueix un fenomen estructural de llarga durada, vinculat a la crisi del liberalisme, al desafiament marxista i a l’emergència de moviments feixistes. Espanya no va ser una excepció, sinó un dels escenaris on aquesta crisi va assolir la seva màxima expressió.

Abandonar l’excepcionalisme espanyol no implica relativitzar la tragèdia de la Guerra Civil, sinó integrar-la en una història europea compartida, permetent una comprensió més precisa de les seves causes, dinàmiques i conseqüències.

La singularitat d’Espanya va ser la derivada sorgida de la geopolítica, és a dir, la continuïtat d’un règim que va quedar com a fòssil dels que havien estat derrotats a la Segona Guerra Mundial. La capacitat d’adaptació del seu principal valedor, la ideologia del qual era l’ordre i el culte a si mateix, així com l’inici de la Guerra Freda, van llançar un salvavides que li va permetre seguir a flotació fins a la seva mort. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada.