Europa i el casc de Mambrí

Europa, si és que alguna vegada va existir un ens polític creïble amb aquest nom, avança avui pel món amb el cap ben alt, amb un orgull amb tuf de naftalina i el gest greu, convençuda que encara porta un elm lluent, daurat, antigament d’un gran rei. Se’l col·loca amb solemnitat cada vegada que pronuncia paraules majors: valors, dret internacional, multilateralisme, lideratge normatiu… I ho fa amb la seguretat íntima de qui creu que aquestes paraules continuen tenint el pes específic que van tenir en un altre temps. Des de dins, el metall que protegeix la testa sembla sòlid. Des de fora, però, la imatge és ben diferent.

N’hi ha prou d’allunyar-se uns passos, mirar el conjunt amb distància històrica, per descobrir el que Sancho Panza va veure des del primer moment: no hi ha acer ni or, només una vella bacina de barber mal col·locada damunt d’un crani fatigat. No és una burla menor ni una metàfora gratuïta sorgida en plena grip estacional. És una imatge precisa d’un desfasament històric profund. Europa no manca d’intel·ligència ni d’experiència; manca de sincronia amb el seu temps. Encara viu en el món que creu recordar, no en el que realment existeix.

Com Don Quixot, l’Europa política no és ridícula per idealista, sinó per anacrònica. El problema no és que cregui en els valors, sinó que cregui que aquests valors continuen funcionant com a instruments de poder en un sistema internacional que ha deixat de reconèixer-los com a tals. I aquest desfasament entre autopercepció i realitat és avui el nucli de la seva impotència estratègica.

Cal recordar que els europeus no sempre estaven equivocats. Durant bona part de la segona meitat del segle XX, l’enfocament del vell continent, basat en normes, institucions i dret, va ser extraordinàriament eficaç. El context internacional ho permetia. La Guerra Freda va generar un ordre relativament estable, amb regles clares i àrbitres reconeguts. Després del seu final, la globalització liberal va semblar confirmar que el poder dur podia ser substituït progressivament per interdependència regulada, comerç, dret i cooperació multilateral.

En aquell món, el concepte europeu d’un univers monocord va prosperar. No calien milers de carros de combat quan es tenien mercats; no era necessària la coerció, els nefastos resultats de la qual es veien en les cicatrius de les antigues guerres internes, quan existien normes; no calia imposar quan es podia convèncer. L’anomenat poder tou (o soft power per a aquells que necessiten colar algun “anglicisme” per semblar més llegits) no era una coartada: era una realitat operativa. La Unió Europea podia expandir la seva influència mitjançant l’ampliació, la condicionalitat, l’estandardització normativa i l’atracció econòmica. L’elm funcionava perquè el camp de batalla era un altre.

Però els mons històrics no són eterns. El problema dels europeus, molt afeccionats a fer excursions per universos paral·lels, no és haver confiat en aquell ordre, sinó haver continuat creient-hi quan va començar a esfondrar-se. Com Don Quixot, que confon la Manxa del segle XVII amb els llibres de cavalleries, Europa ha confós durant massa temps el record de la seva eficàcia passada amb una vigència present que ja no existeix.

En els darrers anys, el terme autonomia estratègica europea ha passat de ser una raresa acadèmica a convertir-se en consigna política. El Servei Europeu d’Acció Exterior ho formula amb claredat: «Europa ha de ser capaç d’actuar per si mateixa quan sigui necessari, protegir els seus interessos i reduir dependències crítiques, tot això sense renunciar a aliances ni caure en l’aïllament».

El diagnòstic, en abstracte, és correcte. El problema rau en allò que el discurs omet curosament. Es parla de capacitat, però no de poder. Es parla de resiliència, però no de coerció. Es parla de valors, però no de costos. L’autonomia estratègica apareix com una evolució natural, gairebé administrativa (molt a l’estil de la casa, per cert), no com el que realment és: una revolució silenciosa en la manera d’entendre el poder europeu.

El llenguatge institucional transmet serenitat, però també una certa evasió. Com l’hidalgo que explica amb eloqüència el seu codi d’honor mentre es refà d’una pallissa, Europa sembla més preocupada per mantenir la dignitat del relat que per assumir la cruesa de la situació. L’elm continua al seu lloc perquè treure-se’l implicaria reconèixer la ferida.

No cal ser expert en res. Qualsevol ciutadà mínimament informat, i fins i tot algun tertulià, s’adonarà que Europa arriba tard. No perquè no ho sabés, sinó perquè no va voler actuar quan encara podia fer-ho sense traumes. Durant dècades, la dependència estratègica es va viure com una comoditat: energia barata, externalització de la seguretat, cadenes de subministrament globals eficients, tecnologia accessible. Es complien de manera testimonial els compromisos internacionals, participant amb contingents exiguus en missions a l’exterior, sense fer soroll, sense publicitar ni contextualitzar, maquillant les imatges dels soldats europeus perquè semblessin més cooperants de l’ACNUR que soldats, encara que la realitat fos ben diferent. Tot plegat per continuar ancorats en la percepció idealista que per estendre la democràcia liberal només calien voluntat, somriures i empreses fent negocis lucratius al darrere.

L’autonomia estratègica no sorgeix com un projecte polític deliberat, sinó com una resposta forçada a una successió de crisis: la pandèmia, la guerra a Ucraïna, la ruptura energètica, la competència tecnològica i la tan advertida actitud nord-americana. Ens hem estavellat contra la realitat. Quan has generat en l’imaginari col·lectiu un món infantil en què no fan falta armes i els bons desitjos circulen en paral·lel a les bones raons, dir de sobte que cal rearmar-se deixa tothom en estat de xoc. Com Don Quixot després de l’envestida, toca preguntar-se si el món estava equivocat o si ho estàvem nosaltres.

Aquí apareix una diferència clau entre lucidesa i poder. Europa entén el problema, però entendre no equival a poder resoldre’l. La consciència arriba quan el marge de maniobra s’ha estret. El cavaller es palpa les costelles trencades i descobreix que l’armadura era més fràgil del que creia.

La realitat reflecteix una dimensió que acaba de desmuntar qualsevol il·lusió romàntica: la del món econòmic real. Aquí no hi ha discursos sobre valors ni debats identitaris. Hi ha recursos, infraestructures, inversió, dependència tecnològica i temps. Molt de temps.

L’autonomia estratègica, des d’aquesta perspectiva, no és una qüestió de voluntat política immediata, sinó de reconstrucció material. Re-localitzar indústries, assegurar matèries primeres, desenvolupar tecnologia pròpia, crear redundàncies: tot això requereix dècades i enormes costos. No n’hi ha prou amb voler. Cal poder. I poder, en aquest context, significa acceptar sacrificis que Europa no ha volgut assumir quan encara eren assumibles. Les economies europees han generat un centre de gravetat enorme recolzat en el sector serveis que ha anat, com un forat negre, absorbint-ho tot i deixant la indústria i la tecnologia en un nivell secundari. L’estat del benestar, garantit a costa de la pressió fiscal més alta del món, també ha provocat la deslocalització de les grans firmes automobilístiques i la irrupció d’un mercat xinès amb el qual aviat serà impossible competir.

La imatge quixotesca esdevé aquí tràgica. El cavaller vol forjar la seva espasa quan ja ha perdut la farga. Vol protegir-se quan d’altres controlen els subministraments de ferro. L’elm no és només una il·lusió: és un substitut psicològic del poder perdut.

I ara Groenlàndia

Aquí vull citar un text de Jeremy Shapiro, How Greenland Falls, publicat a Foreign Affairs fa uns dies. Perquè, tot i presentar-se com una ficció especulativa, és en realitat una descripció meticulosa de com funciona el poder al segle XXI quan s’ha entès una cosa que Europa encara es resisteix a acceptar: la sobirania ja no s’imposa, s’absorbeix.

En l’escenari descrit per Shapiro no hi ha invasió, ni annexió formal, ni plebiscit. Hi ha inversió, infraestructures, dependència logística, serveis essencials, seguretat “humanitària”, ambigüitat jurídica. Groenlàndia no és conquerida; és integrada funcionalment. No perquè la seva població ho desitgi, sinó perquè les seves funcions crítiques depenen d’un actor extern.

Aquest punt és devastador per al relat europeu. Groenlàndia és territori europeu en sentit polític i cultural. Però en el món descrit per Shapiro, això és irrellevant. El que importa és qui garanteix la connectivitat, el subministrament, la seguretat i la inversió. El poder ja no necessita símbols: necessita funcions. La gesticulació d’un nen mimat al qual se li encapritxa una joguina no sembla més que un joc de negociació en què es parteix de màxims, però on el nen ha manipulat la joguina fins a fer-la seva molt abans d’exigir-ne la possessió.

Europa, davant d’aquest procés, no actua. Observa. Protesta, protesta enèrgicament, torna a protestar, encara més enèrgicament. Expressa “greu preocupació”. Don Quixot invoca la injustícia del món mentre d’altres ja han canviat les regles del combat.

Shapiro introdueix un concepte clau: la geo-osmosi. El poder flueix allà on hi ha dependències. No cal imposar; n’hi ha prou de ser imprescindible. Aquesta lògica no és nord-americana, ni russa, ni xinesa. És la lògica del segle XXI. I és la lògica per a la qual Europa no s’ha preparat.

Durant dècades, la sobirania es va entendre com una qüestió jurídica. Avui és, cada vegada més, una qüestió funcional. Qui controla els nodes crítics controla el sistema. El dret pot protestar; la dependència mana.

Aquí la metàfora de l’elm de Mambrí, i ja em perdonaran la insistència amb el Quixot, assoleix la seva màxima potència. Europa continua creient que la sobirania és un atribut formal, quan en realitat és una condició material. Continua debatent sobre legitimitat mentre d’altres construeixen fets consumats. El cavaller parla d’honor; el mercader ja ha tancat el tracte. No es pot anar a un soc àrab amb dignitat, arrogància i empara legislativa, perquè et vendran gat per llebre.

El veritable problema d’Europa no és només estratègic. És cognitiu. Ha interioritzat un sistema de creences que confon normes amb poder, intenció amb capacitat, prestigi amb influència. Aquest sistema va funcionar durant un temps. Avui és un llast.

No crec que hi hagi ingenuïtat, ja no hi ha espai per a això; el que queda és nostàlgia. I la nostàlgia, en política internacional, és una forma particularment perillosa d’autoengany. Don Quixot no és ridícul per creure en la justícia, sinó per creure que la justícia continua tenint àrbitres imparcials. Europa no és feble per defensar el dret internacional, sinó per creure que aquest continua sent el llenguatge dominant del poder.

La pregunta final no és literària, sinó política. Pot Europa treure’s la bacina i acceptar que necessita un elm real, pesant, incòmode i costós? Pot assumir que l’autonomia estratègica implica renúncies, conflictes interns i una redefinició profunda de la seva identitat?

El diagnòstic hi és. La consciència comença a existir. Però el temps juga en contra. L’autonomia estratègica és un projecte de llarg termini en un món que es mou ràpidament i sense paciència per a qui dubta. Sense ella, sense capacitat de dissuasió, amb la dependència d’altres per a gairebé tot, és impossible que les voluntats vencin, perquè no queda altra opció que admetre les que imposin genets més forts.

Potser el destí d’Europa no sigui el d’un cavaller victoriós, sinó el d’un vell hidalgo lúcid que reconeix, massa tard, que el món ha canviat. O potser encara és a temps d’una cosa més modesta i realista: deixar de combatre molins, acceptar la naturalesa del terreny i aprendre, finalment, a jugar el joc que s’està jugant.

Perquè, a diferència de Don Quixot, Europa no es pot permetre morir fidel a una il·lusió. El món no li concedirà la dignitat tràgica del derrotat noble. Només la irrellevància silenciosa de qui va confondre la lluentor d’una bacina de barber amb la protecció de l’elm de Mambrí.