Espanya no es trenca

Pedro Sánchez ha aconseguit quadrar el cercle: amarrar 179 vots per ser investit president del Govern. Quan fa unes setmanes van començar les negociacions, ni els més optimistes podien somiar un èxit com aquest. Amb la investidura de Sánchez es posarà de manifest que, avui dia, el partit socialista és l'únic que està capacitat per aconseguir majories transversals; alhora que es fa evident la solitud dels populars que han decidit unir el seu futur al de l'extrema dreta. Potser perquè, en realitat, són dreta extrema.

Tot i això, els pactes entre el PSOE i els independentistes catalans, amb l'amnistia com a eix vertebrador, han provocat un tsunami polític que ha fet augmentar la tensió de forma exponencial i això, està afectant tot el país.

Seria absurd negar que un sector considerable de la militància socialista se sent confosa amb els documents signats, tant per la seva poca claredat com per les concessions fetes als independentistes que, segons alguns, són tan innecessàries com, en determinats aspectes, allunyats de la realitat.

És el cas de Felipe González; no fa encara una setmana que la Fundació que porta el seu nom va difondre un vídeo als mitjans de comunicació. Aquest després ha rolat profusament per les xarxes, i en ell l'expresident argumenta de manera molt raonada els motius que el porten a estar en contra de l'amnistia en particular i de tot el que suposa per al socialisme els pactes amb Junts i ERC. Però no només això, també llança algun missatge als socis de Sumar.

Tampoc el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, que és bel·ligerant amb l'amnistia des que aquesta possibilitat va aparèixer a l'horitzó, s'ha mossegat la llengua: “El pitjor que ens pot passar és que l'ànsia per governar es converteixi en atorgar-li la capacitat de decisió a Puigdemont” (…) “Si cal exercir recurs, ho faré. Si cal plantejar batalla, ho farem, però no passarem perquè es faci una relectura de la Constitució Espanyola”, es pot dir més alt però no més clar.

De tota manera que ningú pateixi perquè, encara que és cert que al PSOE les costures estan tensionades, el partit ni es trencarà ni hi haurà escissions, quan arribi el moment i calgui fer pinya es farà. Va passar l'any 2000 amb la majoria absoluta del PP de José María Aznar, que va provocar la dimissió de Joaquín Almunia com a secretari general. Més recentment, l'octubre del 2016, quan Sánchez va ser defenestrat com a líder del partit, en un Comitè Federal de trist record. Per tant, estic convençut que el socialisme espanyol romandrà unit i tots els militants remaran en la mateixa direcció.

No goso dir el mateix del que pugui succeir a Junts; aquí, l'exconsellera d'Educació i eurodiputada, Clara Ponsatí, veu al pacte PSOE amb Junts una “humiliació” (…). “Que el primer president de Catalunya, que ens havia dit que no volia saber res d'Espanya, pacti per fer president el líder del PSOE és un menyspreu a la gent que havia confiat i l'havia protegit”, ha expressat en un article a Vilaweb. Ponsatí sap que això del parlament europeu s'acaba el juny del 2024, i, potser, el que busca és marcar distàncies amb Puigdemont i anar preparant el terreny per a una nova formació independentista. El temps dirà.

Però qui està incendiant el carrer i posant la convivència als peus dels cavalls és el PP. Ho va dir dies enrere Núñez Feijóo amb absoluta claredat: “No callarem fins a parlar en unes eleccions i que tots puguem una altra vegada votar”.

És clar que el joc de majories i minories, que és l'essència dels sistemes democràtics, els populars no ho acaben d'assimilar i no ho porten gens bé. Per això, han de sortir al carrer per agitar el personal i generar, de manera totalment irresponsable, la màxima tensió, cosa que fan des que es va entreveure la possibilitat que Sánchez podria seguir a la Moncloa. Així, per exemple, diumenge passat milers de persones es van manifestar convocades pel Partit Popular a les 52 capitals de província d'Espanya, contra l'amnistia i les negociacions del PSOE per investir Pedro Sánchez.

I per arrodonir el panorama, Vox els fa la feina bruta, envoltant nit rere nit la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid, enfrontant-se a la policia, exaltant Franco, cantant el Cara al sol i tractant Pedro Sánchez de traïdor, dictador i no sé quantes valenties més.

L'ambient està tan caldejat, gràcies a la dreta extrema i a l'extrema dreta, que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), associacions de jutges i fiscals i, fins i tot, un grup de guàrdies civils d'altíssima graduació han sortit públicament a criticar-ne una llei que ni tan sols ha estat registrada al Congrés.

Tots aquests col·lectius, així com aquella part de la societat que neguen el pa i la sal de la democràcia a Pedro Sánchez per ser investit, haurien de tenir molt present que el vot d'un diputat de Junts, d'ERC o del PNB és tan legítim com un del PSOE, del PP o de VOX, han estat escollits per escrutini popular perquè ens representin. Per tant, agradi o no, tots valen el mateix.

La dreta pot estar molt tranquil·la, malgrat la intransigència: Espanya no es trenca. La qüestió de fons és que per a ells que governi l'esquerra és una anomalia. Per això cada vegada que el progressisme arriba al poder, la bronca, per un motiu o un altre, està assegurada.