Diagnosticar la hiperactivitat

Els símptomes centrals del TDAH no són el nerviosisme, com molts creuen, sinó una falta d'autocontrol generalitzat. A això s'hi suma una insatisfacció irracional que l'afectat aprèn a suplir inconscientment amb actituds díscoles. Tot això pot comportar un biaix en l'atenció del noi, una dificultat per finalitzar les tasques i una excessiva inquietud. Per diagnosticar-lo a casa s'utilitza una prova, el Qüestionari de Conducta de Conners, al qual els pares han de respondre indicant un “res”, “poc”, “bastant” o “molt”.

Després, i amb les caselles marcades, es computa l'índex d'hiperactivitat. Les preguntes són: 1. És impulsiu, irritable; 2. És ploraner/a; 3. Es mou més del que és normal; 4. No pot estar-se quiet/a; 5. És destructor (robes, joguines, altres objectes); 6. No acaba les coses que comença; 7. Es distreu fàcilment; 8. Té escassa atenció; 9. Canvia bruscament els seus estats d'ànim; 10. Els seus esforços es frustren fàcilment; i 11. Sol molestar freqüentment altres nens. Òbviament, aquestes preguntes no són suficients per a un diagnòstic correcte i cal l'observació atenta d'un psiquiatre al respecte.

Si la prova anterior l'apliquem a qualsevol infant menor de cinc anys, resulta que tots els humans hem estat hiperactius alguna vegada. Tots els nens solen ser moguts, dispersos i amb baix nivell d'autocontrol, cosa que defineix la infància en si mateixa. És més, resulta normal que un nen sigui inquiet, que es distregui amb el pas d'una mosca i que protesti davant una ordre adulta. Durant aquesta etapa ha d'aprendre a controlar-se sota els límits paterns. Si un nen es mou quan pateix gana, solitud, fred o son, no se li diagnostica un TDAH sense més, ja que es mou per falta d'alguna cosa que encara no ha après, el seu autocontrol. Un humà madur sap, fins a cert límit, autocontrolar-se si sent gana, solitud, fred o son, però el nen encara no ha adquirit aquests aprenentatges i davant qualsevol incomoditat es mostra inquiet i mogut. Si l'entorn no educa en l'espera, la calma i l'autocontrol, el noi mai aprendrà a guanyar-se les coses. Qualsevol nen necessita adquirir paciència, rutines i esforç per a la seva posterior maduresa.

Per tant, i com ja es va dir anteriorment, la prova Conners no és suficient per a un diagnòstic correcte del TDAH. Aquest qüestionari simplement descriu la més primerenca infància que un nen sense límits, premis i atencions no sabrà superar. Si un noi no aprèn a autocontrolar-se i continua mogut, dispers i impulsiu, sortirà com a hiperactiu en el Conners. En tal cas, la teràpia hauria de ser una educació que corregeixi aquestes deficiències i no la creença en una malaltia. De fet, un entorn accelerat en el fàcil i la hiperestimulació amb lliure accés a televisió, internet o desitjos porta els nens cap a cul veig, cul vull. En això, i si cada vegada hi ha més pares que no posen límits adequats als seus fills, hi haurà més casos de TDAH amb més nens moguts i sense autocontrol, nois que simplement criden l'atenció perquè els seus pares absents juguin amb ells, els marquin límits o els regalin estima.

Cal afegir que, i en altres patologies estudiantils com dislèxies, sordeses, problemes de lateralitat o miopies, l'anomalia sol decretar-se sense discrepàncies entre els especialistes. Això succeeix per dues raons, existeixen proves clíniques que les detecten i els individus afectats solen manifestar el seu problema amb claredat. Però amb la hiperactivitat no hi ha anàlisis químics que la corroborin i al final tot depèn d'un qüestionari i de les opinions d'algú. El dictamen d'aquest és el que decreta si un pateix o no tal síndrome sense que hi hagi dades físiques o químiques al respecte, només observacions. S'insisteix, l'error de l'especialista sorgeix de descripcions de l'afectat i només un científic pot realment detectar amb més objectivitat els hiperactius.

El més preocupant és que alguns pares senten en alguns falsos diagnòstics una justificació a la qual aferrar-se davant qualsevol mal resultat del seu fill, és a dir, viuen amagats al diagnòstic i veuen el seu fill com a un malalt encara que a classe, i amb l'excusa d'una suposada hiperactivitat, aquest alumne hagi passat a una hipoactivitat, és a dir, que no fa ni cop, o dit d'una altra manera, no acabava els exercicis que se li preparaven amb exclusivitat i formava part dels qui no superaven les proves PISA. Això sí, molts d'aquests pares insisteixen que la medicació resoldrà aquesta apatia pels deures. Potser la tendència i la necessitat de resoldre ràpidament qualsevol problema educatiu impulsa aquestes declaracions. A més, i només en casos psiquiàtrics ben diagnosticats, la teràpia amb fàrmacs sembla justificable i necessària. I, amb tot, sempre ha d'anar acompanyada d'una teràpia educativa i correctora. En això estan d'acord la majoria dels psiquiatres, cosa que ens porta a veure la causa del TDAH com una combinació entre hàbits i genètica.