La destitució d'Alcalá Zamora: el preludi de la tempesta

El 7 d’abril de 1936, el Parlament de la Segona República Espanyola destituïa, mitjançant una aplicació inèdita de l’article 81 de la Constitució, el president Niceto Alcalá Zamora. Aquell acte revestit de legalitat amagava, però, una càrrega simbòlica i política de dimensions colossals: l’apartament del darrer gran àrbitre del sistema republicà, en un moment en què l’equilibri institucional penjava d’un fil. Cinc anys i mig després d’haver liderat el procés constituent, Alcalá Zamora era apartat enmig de la tempesta política que precedí la Guerra Civil. La seva sortida, discreta en la forma, però explosiva en les implicacions, marcà un punt de no retorn per al règim.

Per entendre la transcendència d’aquesta destitució, cal situar-la en el marc polític i institucional del primer trimestre de 1936. Després de la victòria del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer, amb un empat tècnic en nombre de sufragis però amb una clara majoria d’escons gràcies a la unió de les esquerres en candidatures úniques i als beneficis d’un sistema electoral desproporcionat, el país vivia una escalada de tensions que afectava l’ordre públic, l’estabilitat governamental i la confiança entre els poders de l’Estat. La dreta denunciava una revolució imminent; l’esquerra alertava de conspiracions militars. Mentrestant, el nou govern, liderat per Manuel Azaña, intentava consolidar-se i calmar els ànims.

Les Corts es constituirien amb dificultat el 3 d’abril, a causa de les impugnacions d’actes i la pressió de múltiples fronts. En aquell clima tens, el socialista Jiménez de Asúa promogué un debat crucial: havia dissolt el president de la República dues vegades les Corts, com establia l’article 81, incorrent així en causa de cessament automàtic?

La primera dissolució (1933) havia estat signada amb Martínez Barrio com a president del Consell de Ministres. Aleshores, es dissolgueren les Corts Constituents després d’un consens generalitzat. El segon decret fou signat el gener de 1936, davant la impossibilitat de formar govern després de la caiguda del gabinet Portela Valladares. Per a molts, no existia arbitrarietat en cap dels casos. Però per a les noves majories parlamentàries, el que comptava era la lletra de la llei. I aquesta permetia la destitució si es considerava que el president havia abusat de la seva potestat.

La sessió inaugural de les noves Corts evidencià la fractura institucional. La mesa del Congrés fou escollida amb una àmplia majoria d’esquerres, quedant Dolores Ibárruri (“la Pasionària”) fora de la presidència tot i ser la candidata dels 17 diputats comunistes. El nou president de la Cambra, Diego Martínez Barrio, antic aliat d’Alcalá Zamora, es convertia ara en l’executor de la seva caiguda. La composició de la mesa reflectia un equilibri de forces entre socialistes, republicans d’esquerra i centristes, però també una voluntat clara d’avançar en la reorganització del poder sense tuteles.

Manuel Azaña, president del Consell de Ministres, pronuncià en aquella sessió un discurs històric: un al·legat en defensa del programa del Front Popular, però també una crida a la moderació. Amb una oratòria cultivada, carregada de barroquisme retòric i rigor jurídic, Azaña denuncià els excessos de la dreta durant el bienni radical-cedista, reconegué els disturbis i abusos ocorreguts en alguns pobles després de les eleccions, i intentà mostrar que el govern era capaç de restaurar l’ordre respectant la llei.

Azaña identificà tres enemics del règim: les agressions al sistema republicà, les indisciplines de masses i les reaccions dels interessos “ferits”, és a dir, les elits econòmiques temoroses d’una reforma social profunda. Denuncià dues “corrents de pànic” igualment perilloses: la por que Espanya es convertís en un “soviet” i la por constant a un cop militar. Ambdós fantasmes, segons ell, alimentaven la desestabilització.

En aquell clima de tensió, Niceto Alcalá Zamora se sentí traït i acorralat. Havia confiat en Martínez Barrio, havia cregut que Azaña no el desplaçaria… i, tanmateix, la maquinària parlamentària avançava contra ell amb pas ferm. Al seu diari personal —una font de gran valor històric— el president destituït relata com rebé la notícia de la votació del 7 d’abril: per la ràdio.

Dos dies abans, escrivia que havia rebut suport “incondicional” de l’Exèrcit. Era una il·lusió. El seu consogre, el general Gonzalo Queipo de Llano, era un dels pocs comandaments disposats a donar-li suport amb un moviment de força. El 8 d’abril, ja destituït, un coronel de l’Estat Major acudí al seu domicili per proposar-li signar un decret que destituís el govern d’Azaña, apel·lant al suport de l’Exèrcit. Alcalá Zamora es negà rotundament. No seria partícip d’una assonada ni tan sols en el seu favor.

Aquest gest de dignitat institucional contrasta amb la duresa de les seves paraules privades. Al seu diari carrega contra Martínez Barrio i Portela Valladares, antics aliats, als quals acusa de maçoneria i deslleialtat. Critica amb amargor la vinyeta publicada a El Socialista, que el retratava com una “rata morta”, i es lamenta del silenci còmplice de la censura governamental.

L’article 81 de la Constitució republicana de 1931 contemplava que si el president de la República dissolia dues vegades les Corts sense justificació, les noves cambres podrien examinar el cas i, si ho consideraven injustificat, cessar-lo per majoria absoluta. La lletra de l’article era clara, però la seva interpretació no ho era tant. Comptava la dissolució de 1933? Havia comès Alcalá Zamora un abús?

Per a l’advocat i polític català Joan Ventosa Calvell, destacat membre de l’antiga Lliga Regionalista, la resposta era negativa. Segons ell, acceptar la destitució suposava subvertir l’equilibri entre poders, permetent que una majoria parlamentària desposseís del seu càrrec al cap de l’Estat. Ni tan sols el Tribunal de Garanties —equivalent al Tribunal Constitucional actual— podia intervenir, al·legava Ventosa.

Però la proposta de Jiménez de Asúa es votà, i fou aprovada per 238 vots a favor i 5 en contra. Les dretes —CEDA, monàrquics, agraris— s’abstingueren. La majoria del Front Popular, incloent socialistes, comunistes i republicans d’esquerra, optà pel cessament. El Parlament havia afirmat la seva supremacia.

Paradoxalment, el discurs d’Azaña del 3 d’abril fou rebut amb elogis transversals. Des de Julián Besteiro —el socialista més moderat— fins a Miguel Maura —antic aliat d’Alcalá Zamora i home de centredreta— el qualificaren de “magnífic”. Fins i tot Francisco Largo Caballero, líder de l’ala radical del PSOE, admeté la seva mesura. José Díaz, secretari general del Partit Comunista, el considerà acceptable “per a un republicà”.

Azaña pretenia restablir una certa normalitat institucional després d’un període convuls. Però els discursos radicals no cessaven. El mateix 5 d’abril, Francisco Largo Caballero tancava un multitudinari acte a la plaça de toros de Madrid amb paraules enceses: “Volem que la classe treballadora conquereixi el poder… pacíficament, però si cal, saltant els obstacles.” A València, Dolores Ibárruri feia el mateix. El to subversiu i la unificació de les joventuts socialistes i comunistes sota el lideratge de Santiago Carrillo feien sonar les alarmes a les dretes.

Amb la caiguda d’Alcalá Zamora, el Front Popular perdé el darrer referent moderat que, encara que discutit, representava una certa garantia de neutralitat. Manuel Azaña assumiria la presidència interina, i més endavant seria elegit president de la República. El seu estil era un altre: més doctrinari, més vinculat a l’esquerra, més allunyat del paper d’àrbitre que havia volgut encarnar Alcalá Zamora.

La destitució tingué efectes immediats: radicalitzà les posicions, eliminà un contrapès i obrí la porta a noves tensions. En els dies següents, s’anul·laren actes electorals a Granada i Conca. Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera es postulaven en aquests districtes, intentant obtenir un escó que els garantís immunitat. Primo de Rivera seguia empresonat després de la detenció de la cúpula de Falange el març de 1936. Franco, destinat a Canàries, meditava els seus passos.

La conspiració militar començava a prendre forma. Les “Instruccions Generals” del general Emilio Mola s’estaven redactant. Sanjurjo, a l’exili portuguès, era la figura simbòlica que s’esperava per liderar el moviment. Després de la seva mort en accident aeri, es pensà en Severiano Martínez Anido, exministre de Governació de la dictadura de Primo de Rivera. Però seria finalment Franco qui, per força de les circumstàncies i per eliminació d’alternatives, inclosos els afusellaments de Goded i Fanjul, assumiria el comandament de l’aixecament que es produiria el 17 de juliol.

Queipo de Llano, consogre d’Alcalá Zamora, fou un dels generals que, després de la destitució del president, considerà promoure una reacció immediata. Però l’expresident, amb fermesa i adhesió a la legalitat, es negà a avalar qualsevol maniobra de força. Azaña, per la seva banda, presentà la seva dimissió a Martínez Barrio com a mostra de cortesia institucional, essent ratificat immediatament.

Només unes setmanes després, el país avançaria a passos accelerats cap a la catàstrofe. I, tanmateix, quan s’analitzen les causes de la Guerra Civil, poques vegades es menciona aquest episodi transcendental: la caiguda del primer president de la República elegit democràticament, cessat per la majoria parlamentària en una operació que podia ser legal, però profundament desestabilitzadora.

La història, com els trens que no arriben a l'hora, sol ignorar els desviaments que podrien haver evitat el descarrilament. El 7 d’abril de 1936 fou un d’ells. I el seu eco encara ressona com a advertiment silenciós als passadissos d’una història que tingué un final dramàtic.