Currículums i dimissions d'estiu

Sembla que ara el problema és el currículum d'algun subdirector de províncies i no la ruïna absoluta del país. Quins temps. En realitat, qualsevol de nosaltres donaria per bo un ministre de Transports que fes que els trens funcionessin, encara que al seu currículum hi posés que havia estat director de la Filharmònica de Viena. Però no, ara pel que sembla cal llençar-se de cap, costa avall i sense frens, al tema dels currículums.

Primera observació: el món és ple de persones posseïdores d'un currículum brillant i que són un autèntic perill. L'èxit professional o acadèmic de vegades va acompanyat de la integritat moral i de vegades no. Professors d'universitat com Pedro Sánchez o Monedero o Iglesias? No, gràcies.

Segona observació: la política espanyola sempre ha comptat amb un percentatge mínim, però estable i molt divertit, de catetos absoluts. Alguns d'ells (honor a Celia Villalobos o a Marisú Montero) amb un recorregut acadèmic innegable. Com també hem tingut catedràtics més ximples que un pal d'escombra (salve, Ángel Gabilondo).

Tercera observació: al currículum tothom menteix, com a les enquestes. Els polítics no havien de ser menys. Al cap i a la fi, els polítics sorgeixen del poble, com bolets monstruosos. Nosaltres els incubem, els engreixem, els entronitzem. Són el fruit verinós de les nostres desídies.

Allò còmic ve quan la premsa d'un i altre costat fingeix estar escandalitzada per constatar una mentida en un currículum quan, en el seu dia a dia, els nostres polítics menteixen més que respiren. De fet, si un sol polític, encara que fos de segon nivell, es dediqués a dir la veritat per sistema, tot l'entramat institucional des de Ferran VII saltaria pels aires. Anomenant les coses pel seu nom no es generen aberracions estables com el Banc d'Espanya o el Consell d'Estat o el Ministeri de la Presidència, vibrants temples d'immoralitat, dispendi i misèria.

Hi ha millor exemple que la política catalana recent? Penseu en el bo de Carles Puigdemont, en el seu estat actual d'acumulació de teixit adipós. Ha dit tantes vegades una cosa i la contrària que ara menteix fins i tot quan esternuda. No podria dir la veritat ni que volgués, perquè tan bon punt surt una paraula de la seva boca ja està desmentint alguna cosa que va dir en un altre moment. O en Oriol Junqueras, que ja només apareix als mitjans passejant pel camp i parlant de Sant Francesc d'Assís.

Si algú vol veritat, que vagi a la Bíblia o al Quixot o a la poesia de Cernuda. Buscar la veritat al telenotícies és com buscar Santa Bernadette de Lourdes a les festes d'Ábalos & Koldo. O a Anna Gabriel en un anunci de desodorants.