El desafiament a l'ordre mundial

Al gener de 2024, un atac massiu rus amb míssils sobre les ciutats ucraïneses de Kíiv i Khàrkiv va marcar un nou punt d’inflexió a la guerra. El més impactant no va ser la magnitud de l’atac ni la resposta d’Ucraïna, sinó l’origen de l’armament emprat: drons de disseny iranià, míssils nord-coreans i components electrònics d’origen xinès. No va ser una acció aïllada, sinó un indici cada vegada més clar que una coalició informal, però poderosa, s’està consolidant a l’ombra del sistema internacional. Un eix de potències autoritàries, profundament contràries a l’statu quo global, al concepte occidental de drets humans i a l’expansió, cada vegada més omnipresent, de l’arquitectura internacional liberal sorgida després de la Segona Guerra Mundial i reforçada després de la Guerra Freda.

Aquest fenomen ha estat anomenat per Andrea Kendall-Taylor i Richard Fontaine The Axis of Upheaval (L’eix de l’agitació), i planteja un desafiament estratègic de primer ordre que Occident, i particularment Europa, encara no ha interioritzat del tot. Van escenificar la seva afinitat fa uns dies, quan vam veure els seus líders marxar junts per enviar un missatge clar. Es tracta d’una convergència entre Rússia, la Xina, l’Iran i Corea del Nord, amb implicacions que van més enllà de l’escenari ucraïnès, i que afecten de ple l’estabilitat europea, l’equilibri a l’Àsia i el paper d’actors perifèrics però rellevants, com Veneçuela.

A diferència del bloc soviètic de la Guerra Freda, que es basava en un sistema fractal, a través del qual els països satèl·lits replicaven l’estructura política de l’URSS i en depenien fortament, aquest nou eix no s’articula al voltant d’una ideologia compartida. Tampoc no és una aliança formal ni compta amb una estructura de comandament centralitzada. És més aviat una xarxa flexible, però persistent, de cooperació tàctica i estratègica entre potències autoritàries que comparteixen una visió del món alternativa: multipolar, menys centrada en valors universals i més inclinada a reconèixer esferes d’influència regionals.

Cadascun dels membres d’aquest eix té motivacions pròpies per rebutjar l’ordre actual. Rússia, en el seu desmesurat afany, molt particularitzat pel seu president, de restaurar la seva influència postsoviètica i fer front a l’expansió de l’OTAN. La Xina, desitjosa de reconfigurar el sistema internacional en termes més d’acord amb el seu pes econòmic i militar, i de desplaçar els Estats Units de l’Indo-Pacífic, lloc que s’ha convertit en el centre de gravetat de l’esforç estratègic nord-americà. L’Iran, decidit a resistir les sancions i consolidar la seva xarxa d’aliats i milícies a l’Orient Pròxim. I Corea del Nord, la supervivència de la qual es subordina a les seves capacitats militars i a la dissuasió nuclear.

No hi ha ni un bri d’aliança ideològica. Cal dir que l’autocràcia iraniana és antagònica de qualsevol règim comunista laic. L’eix es construeix sobre una lògica d’interdependència pragmàtica: Rússia necessita municions i tecnologia per sortir de l’atzucac on s’ha ficat amb la guerra d’Ucraïna, la Xina precisa petroli barat i un soci estratègic per afeblir Occident, l’Iran reclama protecció diplomàtica i canals per exportar la seva influència, i Corea del Nord requereix legitimitat i assistència econòmica.

La col·laboració entre els membres de l'eix s'expressa en múltiples nivells:

• En l'àmbit militar, Rússia ha rebut míssils, munició i soldats nord-coreans que han vessat la seva sang en una guerra que probablement ni entenen. També ha obtingut drons de l’Iran i components crítics de la Xina. A canvi, ha transferit tecnologia avançada, inclosos reactors nuclears, sistemes de defensa aèria i coneixements operatius, enfortint els seus aliats de conveniència.

• En el pla econòmic, el comerç en monedes nacionals ha guanyat protagonisme. L’Iran i Rússia operen cada vegada més en rubles i rials, la Xina i Rússia en iuans. L’objectiu és clar: reduir la dependència del dòlar nord-americà i escapar dels mecanismes de sanció occidentals.

• En el terreny diplomàtic, aquests països es donen suport mútuament en fòrums internacionals. La Xina ha evitat condemnar la invasió russa d’Ucraïna. Rússia, per la seva banda, protegeix l’Iran al Consell de Seguretat de l’ONU. Tots han coincidit a criticar Israel durant la guerra a Gaza i a assenyalar els Estats Units com a desestabilitzador global.

• En la dimensió tecnològica, la Xina ha exportat a Rússia semiconductors, components electrònics i tecnologia de doble ús, permetent-li sostenir la seva indústria militar malgrat les sancions. També s’exploren iniciatives conjuntes en intel·ligència artificial i armament hipersònic.

Aquest entramat no necessita institucionalitzar-se per ser efectiu. De fet, la seva ambigüitat li atorga flexibilitat. Les relacions són bilaterals, però s’alimenten mútuament. L’eix, sense ser una aliança formal, comença a actuar de facto com un bloc geopolític que mina l’ordre liberal des de múltiples fronts.

Implicacions per a Europa

El vell continent és, al meu parer, com una setantina addicta al bòtox que ha prioritzat la seva aparença a la dignitat. Europa és, juntament amb l’Àsia, la regió més exposada a aquesta reorganització del poder global. Ho és per raons geogràfiques, estratègiques i polítiques.

En primer lloc, perquè l’escenari ucraïnès és el front principal de la confrontació entre aquest nou eix i les democràcies occidentals. La resistència d’Ucraïna depèn en gran mesura del suport europeu i nord-americà. Però si aquest suport flaqueja, i Rússia es consolida territorialment i políticament, la seguretat d’Europa oriental quedarà en entredit.

En segon lloc, perquè Europa no està preparada per sostenir una guerra prolongada sense el suport dels Estats Units. Les capacitats industrials de defensa són limitades, l’autonomia energètica continua sent fràgil i la cohesió política és cada vegada més difícil de preservar davant l’ascens de forces populistes, euroescèptiques i prorusses en països com Hongria, Eslovàquia o fins i tot França.

En tercer lloc, perquè l’eix utilitza eines híbrides per desestabilitzar Europa: campanyes de desinformació, ciberatacs, sabotatge d’infraestructures o pressió migratòria. La guerra ja no es lliura només als camps de batalla, sinó també a les xarxes socials, en els preus de l’energia, a les urnes.

La fragmentació política interna a Europa és un objectiu per a Moscou i els seus aliats. En promoure discursos de desconfiança cap a l’OTAN, la UE i les elits liberals, s’afebleix la capacitat del continent per actuar amb unitat estratègica.

Trump, a l’inici del seu mandat, va fer l’ullet a Putin. Segurament no pretenia salvar vides a Ucraïna, sinó atreure’l fora de la influència xinesa, que és el rival directe dels nord-americans en la competició estratègica global. No és una bona notícia que tres potències nuclears cooperin i reptin el sistema liberal. Tampoc ho és que l’Iran formi part d’aquest club i pugui beneficiar-se d’aquesta associació que donarà molt a parlar els pròxims mesos.

Veneçuela, la peça perifèrica

Veneçuela té l’inconvenient de la seva llunyania geogràfica amb la resta dels països dels quals parlem. D’altra banda, la seva renda per càpita ha baixat fins a ser la meitat de la de Guinea Equatorial i estar entre els països més pobres de l’Amèrica Hispana. Tot i això, Veneçuela s’ha convertit en una peça funcional del sistema de cooperació autoritària global. Sota el règim de Nicolás Maduro, el país ha estrenyit llaços amb Rússia, la Xina i l’Iran de manera sostinguda.

Rússia ha brindat suport polític, militar i d’intel·ligència al règim chavista. Ha enviat assessors, ha condonat deute i ha ajudat a eludir sancions.

La Xina ha estat, durant anys, el principal soci financer de Veneçuela, oferint préstecs a canvi de petroli i participant en projectes d’infraestructura.

L’Iran ha enviat combustible, tècnics i aliments, ha cooperat en la producció de drons i ha utilitzat Veneçuela com a plataforma de presència a Amèrica.

Més enllà dels beneficis materials, Veneçuela té un valor simbòlic: és l’evidència que és possible resistir durant anys la pressió internacional, mantenir-se al poder malgrat l’aïllament i el contrastat frau electoral, i fins i tot guanyar influència regional.

A més, Veneçuela posseeix capacitat de desestabilització regional: el seu conflicte amb Guyana per l’Esequibo, les seves relacions amb grups irregulars colombians, la seva influència a Nicaragua i Cuba, la seva capacitat per condicionar fluxos migratoris cap al sud dels Estats Units i la seva possible participació en el narcotràfic cap al nord l’han convertit en una fitxa útil per a l’eix.

Una narrativa alternativa

Un dels elements més poderosos d’aquest nou eix no són les seves armes ni les seves economies, sinó la seva narrativa. El discurs que l’ordre liberal occidental és hipòcrita, excloent i decadent troba ressò en moltes capitals del sud global.

La manca de condemna a Rússia per part de països africans, asiàtics i hispanoamericans no va ser una resposta per afinitat ideològica, sinó una mostra de desconfiança cap a Occident. Al sud es perceben la intervenció a l’Iraq, la manca d’acció davant la crisi humanitària a Palestina, l’ús selectiu de sancions i la percepció que les regles només s’apliquen als febles. Això ha minat la legitimitat moral del sistema liderat pels Estats Units i al qual Europa continua afiliada.

Davant d’això, l’eix ofereix una narrativa alternativa: sobirania nacional sense interferències, cooperació sense condicions polítiques, multipolaritat en lloc d’hegemonia. És un discurs amb ombres més que evidents, però que guanya terreny en un món més escèptic amb el liberalisme occidental.

No és la primera vegada que el sistema liberal ha estat donat per amortitzat. Va succeir amb els imperis i va tornar a succeir amb l’erupció dels sistemes totalitaris de tall feixista o comunista. No obstant això, ha demostrat ser profundament resilient, sobrevivint a tot el que succeïa al seu voltant i a experiments polítics i econòmics que, tal com apareixien, acabaven esfumant-se amb el temps.

La resposta d’Occident no pot ser la nostàlgia del món unipolar ni l’ús exclusiu d’eines militars. Cal una estratègia més sofisticada i coherent.

En primer lloc, admetent el desafiament multipolar. No es tracta de Rússia d’una banda, la Xina d’una altra, l’Iran a l’Orient Pròxim i Corea del Nord a l’Àsia. Es tracta d’un sistema de col·laboració informal però eficaç que actua de manera sincronitzada.

El problema d’Europa és el de sempre, un “taifisme” que no deixa de ser un símptoma evident de debilitat. D’altra banda, Donald Trump està completant tot el recorregut dels antics emperadors o reis que, en plena decadència, van intentar protegir les seves economies, fer ostentacions de força i aparentar ser el que un dia havien estat.

El món està en plena transició

L’eix de l’agitació, com l’han batejat, és molt més que una etiqueta. És l’expressió d’una transició geopolítica en marxa, en què el poder es dispersa, les regles es qüestionen i els equilibris es trenquen. No es tracta d’un retorn automàtic a la Guerra Freda, però sí d’una competició estratègica prolongada entre models d’ordre global diferents.

Europa ha d’assumir la seva responsabilitat històrica i estratègica. Ja no pot dependre exclusivament dels Estats Units. Ni es pot permetre el luxe d’actuar amb ingenuïtat. El que està en joc no és només la integritat d’Ucraïna, sinó l’estabilitat del continent, la vigència del dret internacional i la capacitat del món democràtic liberal de continuar essent una referència.

L’eix de l’agitació ja està en moviment. La pregunta és si Occident sabrà respondre amb visió, coherència i determinació abans no sigui massa tard, però aquesta és una altra història digna de ser explicada…