En defensa dels vigilants de Renfe

Una de les notícies de finals del mes de juliol va ser el tracte de dos agents de seguretat de Renfe a un jove de família magribina per viatjar sense bitllet. A les imatges, certament corprenents, es veia com dos vigilants l'immobilitzaven a terra pel coll.

Al vídeo se sentien els comentaris de la resta de passatgers: “el mataran” -hi ha hagut algun cas similar als Estats Units- o “anem a denunciar-vos”. “Tot per no tenir bitllet”, es planyia un altre.

El jove explicava a les càmeres de TV3 que “no podia respirar” i que “la culpa és del revisor”. “Jo he viatjat moltes vegades fins a Girona i ha passat el revisor i no m'ha dit res”, afegia. O sigui que no era la primera vegada.

Els dos vigilants han estat expedientats i ja no presten servei a la companyia. Però m'agradaria saber què va passar abans. Perquè mai no ha vist dos vigilants abalançar-se damunt d’algú sense motiu aparent.

És més, voldria trencar una llança a favor dels vigilants privats en general: Renfe els ha deixat sovint sols davant del perill. En la majoria de les estacions, llevat de les importants, només n’hi ha un.

Fa anys vaig parlar amb un d’ells i em va confessar que anava a treballar en cotxe per por a que el reconeguessin si anava en tren encara que fos de paisà. És com els revisors. Un cop em va explicar un que eren 80 a tota l'àrea metropolitana dividit per tres torns. Sense comptar vacances i baixes per malaltia.

Per això, viatjar a Rodalies ha esdevingut un calvari. Puges a qualsevol tren i el primer que et trobes és la majoria dels passatgers amb els peus damunt del seient del davant. Aquestes coses s'han de fer al menjador de casa, no a l'espai públic.

Tot i que, en honor a la veritat, ara ja ho fa tothom excepte la gent gran. També nois i noies aparentment de bona família o de vuit cognoms catalans.

Abans encara havia vist passar vigilants cridant l'atenció, però quan passaven reincidien els incívics. I m'estalviaré la nacionalitat o nacionalitats de la majoria perquè no em diguin racista.

Encara que, en honor a la veritat, ara ja ho fa tothom llevat de la gent gran. També nois o noies aparentment de bona família o de vuit cognoms catalans.

M'estalvio altres conductes incíviques que hem hagut d'aguantar els usuaris durant anys. Com fumar entre vagó i vagó. Si eren porros, la pudor arribava fins al final. Jo, un dia, vaig cridar l'atenció a uns joves i em van trencar les ulleres.

Sense oblidar la música alta, els mòbils sense auriculars, etc. Fins i tot els rapers ambulants –aquests paguen bitllet?– perquè la música ha de ser un plaer, no una imposició.

No cal dir que el traspàs de Rodalies a la Generalitat (2010) no s'ha notat gens. El Govern sempre es queixa de les inversions. Però el problema no és de Madrid, ni de diners, el problema és d’autoritat.

Moltes d'aquestes actituds acabarien amb més revisors, més interventors, més vigilants. Però els nostres governants tenen al·lèrgia a prendre decisions i són partidaris de les campanyes de bon rotllo que no serveixen per a res.

I no vull ni pensar què passarà quan s'aixequi l'abonament gratuït decretat per Pedro Sánchez en el marc de les mesures anticovid. La majoria s'ha acostumat a viatjar de franc. Serà un desgavell. Un campi qui pugui.