Dos corrents de pànic igualment perillosos

El 3 d'abril de 1936, a la sessió d'obertura oficial de les Corts resultants de les disputadíssimes eleccions de febrer d'aquell any, el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, es dirigia als diputats supervivents de la controvertida Comissió d'Actes per a alertar sobre els dos corrents que, segons el polític i l'ateneista, amenaçaven d'agredir la política republicana.

D'una banda, el corrent de pànic a “suposades subversions possibles de l'ordre social, molta gent va per allà descoratjada, imaginant que un dia d'aquests, Espanya es despertarà convertida en un Soviet”. L'altra “procedeix del vent contrari, i m'importa dir que és igualment un fantasma”.

Les referències a les dues postures, pensaments, pols oposats, en definitiva; les feia el president intentant donar un missatge de tranquil·litat i moderació en un moment de màxima crispació i enfrontament. Azaña coneixia molt més aquells perills del que va manifestar des del Banc Blau aquell dia. Era coneixedor de les dues iniciatives militars per acabar amb el Govern Popular; una d'elles liderada pel mateix consogre del president Niceto Alcalá Zamora, el general Gonzalo Queipo de Llano, director de Carrabiners en aquell moment. L'altre, el que s'inicia amb la reunió dels generals de 8 de març de 1936 i que lideraria l'exiliat general José Sanjurjo Sacanell amb el coneixement dels Mola, Goded, Franco, Kindelán, Rodríguez del Barrio, Varela, Orgaz o Fanjul. Tots ells perjudicats després de l'entrada al ministeri de la Guerra del general Masquelet i enviats a destins fora de la influència de la capital d'Espanya.

També sabia Azaña de les intencions d'alguns dels seus companys de viatge al Front Popular, aquella unió entre els partits obrers i els republicans d'esquerra. Un acostament motivat pel VII Congrés de la Tercera Internacional, la Komintern, que s'havia celebrat l'agost del 1935 i del qual va sorgir també el Front Popular francès.

Un dels que no veien amb bons ulls la unió amb els burgesos republicans d'esquerra era Francisco Largo Caballero, cada cop més convençut que una aliança obrera podia prendre el poder per mètodes pacífics o, en cas que no fos possible, pels que calgués. Lògicament, el règim proposat era una dictadura del proletariat.

D'aquests temors del mateix president, que es mostrava tan ferm i segur a les Corts, recolzat en la seva barroca facilitat oratòria en una època en què els líders dels grups polítics es marcaven intervencions d'una hora sense un tros de paper miserable per emportar-se'n als ulls. D'aquests temors, continuo, no en tenien coneixement ni tan sols els ministres i, únicament, se'ls manifestava al seu cercle més proper.

Del pànic i la victimització

És arxiconegut el poder de dos recursos tant antics com repetits en la seva feina: el pànic i la victimització. Del primer se'n fa ús per atemorir el respectable sobre els perills que aguaiten. Un cop s'ha generat la por; el mateix grup social que ha contribuït a definir-lo, estendre'l i advertir-lo, es presenta com l'incorrupte protector davant del cúmul de vils amenaces que s'acosten.

La victimització sol ser el recurs de qui ha infós el temor descrit al paràgraf anterior.

Hi ha exemples històrics tan nombrosos que necessitarien diversos volums per, simplement, donar-ne breus descripcions. El passat espanyol no és aliè, és clar, a cap dels dos fenòmens. Com que no ho és el present ni ho serà el futur.

La victimització i el pànic van derivar en corrents molt propis de finals del segle XIX i principis del XX: Els nacionalismes i el militarisme. La derrota espanyola del 1898, que va suposar la pèrdua de les darreres províncies d'ultramar, va portar greus conseqüències per a l'exitosa burgesia catalana que va culpar de tots els mals la manca de vigor en la defensa d'aquells territoris a l'Exèrcit Espanyol; aquell que, uns mesos abans, era aclamat i rebia moltes felicitacions per generar un autoengany tan grotesc, que es va arribar a dir en algun mitjà que es podia envair territori nord-americà i fer doblegar el genoll a l'oncle Sam com a versió rejovenida de la “pèrfida Albió”.

Els òrgans de premsa de la Lliga com la Veu de Catalunya, però, sobretot, la revista satírica, el Cu-Cut, van començar una campanya de desprestigi que es va recolzar en un dels recursos més feridors contra un derrotat, fer-ne ridículs els mèrits i intensificar el dolor dels fracassos.

Durant dos anys, entre el 1903 i el 1905, el Cu-Cut recorria a vinyetes en què es feia mofa de la manca d'entusiasme i valor a l'hora de defensar el territori cubà, aquell que tants beneficis proporcionava a la burgesia catalana.

Tot aquest procés va contribuir a la victimització de 300 oficials destinats a la Ciutat Comtal els qui, una nit de novembre de 1905, per tal de defensar l'honor tacat del seu Exèrcit, es van plantar a les seus del Cu-Cut i la Veu de Catalunya i els van calar foc. Lluny de ser sancionats per una acció més que dubtosa pel que fa a neutralitat i disciplina, van rebre el suport del mateix monarca, un joveníssim Alfons XIII, i de tots els seus companys d'armes de llarg a llarg del territori nacional que van fer vessar la guarnició barcelonina de cartes, telegrames i manifestos de la més ferma adhesió als seus actes.

Diaris com El País, en aquell moment òrgan de premsa republicana, van exaltar i recolzar sense fissures la piròmana iniciativa dels oficials, la majoria catalans, que havien decidit fer justícia pel seu compte.

Amb l'objectiu d'evitar que les ofenses a l'Exèrcit poguessin quedar impunes, els militars van pressionar per aprovar una llei a través de la qual, es dirimissin a la jurisdicció militar mitjançant consells de Guerra tals ofenses, i no als tribunals ordinaris. Això va donar origen a la controvertida Llei de Jurisdiccions.

Lògicament, la victimització va tornar a entrar en escena, en aquest cas, com a eina i raó de greuge per als regionalistes de la Lliga que van promoure un moviment de neteja de l'honor català, que es presentaria a les eleccions del 1907 sota el nom de Solidaritat Catalana. En aquella agrupació van conviure una amalgama de sensibilitats polítiques que anaven des dels republicans (dividits i que van patir una escissió per aquest motiu que va originar la creació del Partit Republicà Radical d'Alexandre Lerroux) liderats per un ancià Nicolás Salmerón; carlins, regionalistes i fins i tot algun militar que va acudir a la trucada aclarint que s'uniria a la iniciativa però deixant clares dues qüestions:

• “Que ell havia pertangut 30 anys a l'Exèrcit, que tenia un afecte grandíssim i que a l'Exèrcit hauria de fer costat sempre amb les seves iniciatives i amb les dels seus estimats companys, perquè ell ho volia amb tota la seva ànima”.
• Que tenia un deute de gratitud amb D. Alfonso XIII i que aquest deute de gratitud l'obligaria de tota la vida a ser partidari de D. Alfonso XIII; i els que havien acudit a proposar-li la seva adhesió al moviment, la majoria dels quals eren antidinàstics, li van dir que la gratitud l'obligava i que feia perfectament.

El militar que es va proposar com a candidat de Solidaritat Catalana era Francesc Macià i Llusà, tinent coronel en cap de la Comandància d'Enginyers de Lleida. Les condicions les va recordar el mateix militar en la primera intervenció a Corts, el juny de 1907.

Solidaritat Catalana, com sol passar amb les àmplies coalicions, no va sobreviure gaire temps i no va aconseguir explotar el rotund èxit que els va atorgar 41 dels 44 diputats possibles a Catalunya.

Espejadors de sentiments

La victimització i el pànic, convenientment canalitzats, són capaços d'aconseguir resultats sorprenents, esperonadors de sentiments, orgulls ferits i del tu més i jo menys. Capaços de revertir expectatives, de crear universos bicolors, de bons i dolents, on sí que són víctimes l'anàlisi i la reflexió, on els asèptics, desapassionats, indulgents o tolerants, són vistos com a pusil·lànimes sense cor i valentia.

Els corrents de pànic i la victimització aconsegueixen tant rèdit com polarització, crispació, odi i divisió. Són afavorides per situacions de caos o inestabilitat i quan aquestes no es donen, els que solen pescar en aquests ambients les han de generar per no condemnar-se a l'ostracisme.

Qui estava obligat a ser partidari d'Alfons XIII es va acabar revoltant contra ell, va crear un partit independentista i després un altre republicà. Ja ho saben, els corrents de pànic, encara que aquesta és una altra història digna de ser explicada.