La declaració unilateral de l'Estat Català de 1873

La història d'Espanya al segle XIX està marcada per una successió de convulsions polítiques, socials i ideològiques que reflectien les tensions entre tradició i modernitat, centralisme i descentralització, monarquia i republicanisme. La complexitat de tot el que va succeir durant aquest període de la història d'Espanya ens ha portat tots a l'absoluta mandra d'intentar estudiar-lo, aprofundir-hi i, el més complicat, entendre'l. No obstant això, per comprendre de veritat d'on venim i molts dels problemes d'avui dia, és necessari revisar un període en què encara no existia el catalanisme i l'únic nacionalisme imperant era l'espanyol.

Un dels episodis més singulars i menys coneguts d'aquest període va tenir lloc al mes de març de 1873, quan, en el marc de la recentment proclamada Primera República Espanyola, es va intentar establir un "Estat Català" com a part d'una proposta federalista elevada per republicans intransigents. Aquest succés, encara que efímer i d'abast limitat, acomoda contradiccions i desafiaments d'un país que estava més perdut que "La Charito", i perdoneu-me la comparació, però paràgrafs avall entendrà el perquè d'aquest comentari.

La Primera República Espanyola va arribar l'11 de febrer de 1873, després de l'abdicació d'Amadeu I de Savoia, un rei que va desembarcar a Espanya per enterrar el seu principal valedor, el malaguanyat general Prim. Dos anys d'inestabilitat absoluta i un incident corporatiu provocat amb el Cos d'Artilleria van posar el Monarca en una situació insostenible.

El nou règim va néixer en un context d'inestabilitat absoluta. Les Corts estaven dividides entre monàrquics, republicans unitaris i federalistes, tots ells dividits en un atomitzat grup de petites faccions. El país enfrontava revoltes socials, la guerra carlina al nord i la insurrecció separatista a Cuba, on es lliurava una guerra des de feia cinc anys.

Els republicans federalistes, liderats per figures com Francesc Pi i Margall, advocaven per un model descentralitzat, inspirat en els Estats Units o Suïssa, on les regions o "estats" gaudirien d'àmplia autonomia dins d'una federació espanyola. En realitat, la seva base teòrica era l'Estat Federatiu de Pierre Joseph Proudhon, un filòsof francès que preconitzava el pacte entre els estats federats i la Nació. Aquest havia de ser sinalagmàtic, és a dir, que ambdues parts complissin amb les seves responsabilitats recíproques; i commutatiu, ja que havia d'existir un equilibri entre els estats federats. En realitat, a Proudhon, al seu país, no li havia fet cas ni Perry Mason. Però a Espanya Pi i Margall va prologar el seu llibre i el text es va convertir en la bíblia dels panegiristes de La Federal. Els mateixos estudiosos contemporanis reconeixien en aquell propòsit una utopia.

Catalunya havia desplegat un creixent sentiment identitari impulsat per La Renaixença cultural derivada del romanticisme decimonònic. A tot aquest pòsit literari, pictòric, artístic, excursionista i amant de la natura que va cridar l'atenció entre els intel·lectuals catalans, s'hi va afegir el progrés i la riquesa impulsats per la revolució industrial, que va convertir la província de Barcelona en el motor econòmic d'Espanya.

Barcelona, per tant, es va convertir en un escenari clau per a les idees federalistes. D'altra banda, la falta de consens polític i la fragilitat institucional de la República van obrir la porta a iniciatives locals que, en alguns casos, van desbordar les intencions dels líders nacionals. Estanislau Figueras era president del Poder Executiu i Pi i Margall, company de partit, era el ministre de Governació. Ambdós advocaven per anar pas a pas. Primer calia dissoldre l'Assemblea, convocar eleccions per establir unes Corts Constituents i que aquestes decidissin el model d'Estat: unitari o federal. No obstant això, a Barcelona, els intransigents del seu partit volien anar més de pressa, pensant que es podia fer la federació de baix a dalt. Una cosa que el mateix Pi i Margall havia defensat mesos abans i que ara veia com impossible.

Els Successos de Març de 1873

El 8 de març de 1873, tot just un mes després de la proclamació de la República, un grup de republicans federalistes catalans, liderats pel sector intransigent i recolzats per alguns membres de la Diputació de Barcelona, van declarar la constitució de l'"Estat Català" com a part de la federació espanyola que encara estava en procés de definir-se. Aquest acte no pot considerar-se una declaració d'independència en el sentit modern del terme, sinó una interpretació extrema del federalisme, que buscava establir de facto l'autonomia catalana abans que el govern central aconseguís articular una constitució federal.

La declaració va tenir lloc en un moment de pura exaltació. A Barcelona, les milícies populars i els sectors obrers, influïts per les idees de l'internacionalisme i el republicanisme radical, veien en aquesta iniciativa una oportunitat per consolidar el poder local davant d'un Madrid percebut com a distant i centralista. El text de la declaració, redactat per figures com Josep Anselm Clavé i recolzat per alguns líders locals, afirmava la sobirania del poble català dins del marc d'una "República Federal Espanyola", establint un govern provisional i convocant a la redacció d'una constitució pròpia.

Una de les premisses dels republicans federals era la d'eliminar l'Exèrcit permanent i acabar amb la redempció a metàl·lic, mitjançant la qual, els rics podien pagar per no ser sortejats als Ajuntaments i no acudir al servei militar, mentre els pobres pagaven el que es coneixia com "La contribució de sang". És a dir, servir a l'Exèrcit, si la bola del sorteig ho decidia, durant 8 anys. 4 en files i la resta com a reservista.

Els intransigents van suprimir el servei militar d'un cop de ploma a Barcelona i molts soldats van marxar a casa seva. La indisciplina militar va ser total, deixant els comandaments en absoluta indefensió. D'aquesta manera, quan es va proclamar l'Estat Català, no hi va haver una reacció immediata per part del capità general de Catalunya, que no comptava amb tropes per contenir tal acció subversiva.

Va ser el Govern central, presidit per Estanislau Figueras, qui va actuar de forma ràpida i contundent. Figueras, un català moderat i ferm defensor del federalisme pactat (és a dir, una federació construïda des de dalt, amb acord entre les parts), va considerar aquesta declaració unilateral com el que era, un acte d'absoluta insubordinació que posava en perill la unitat del projecte republicà. Va enviar tropes a Barcelona i, en qüestió de dies, el 12 de març, l'experiment de l'Estat Català va ser dissolt sense gairebé resistència armada. La Diputació de Barcelona va ser intervinguda, i els líders de la iniciativa van ser arrestats o dispersats.

La debilitat institucional de la Primera República va jugar un paper crucial. Sense una constitució aprovada ni un Exèrcit lleial consolidat, el govern de Figueras depenia de la improvisació i l'autoritat moral per mantenir l'ordre. La declaració catalana, en desafiar aquesta autoritat, va ser vista com una amenaça existencial en un moment en què la República ja enfrontava múltiples fronts d'oposició, inclosos els carlins i els monàrquics.

Finalment, el suport popular a l'Estat Català va ser limitat. Encara que Barcelona i algunes ciutats catalanes comptaven amb una base de republicans entusiastes, la majoria de la població rural i les elits econòmiques no van recolzar la iniciativa. La Renaixença, si bé havia revitalitzat la cultura catalana, encara no s'havia traduït en un moviment polític de masses amb una agenda clara d'autogovern. En realitat, aquesta rebel·lió tenia un caràcter mesocràtic i amb molt poca influència entre obrers i camperols, malgrat que algun líder de la facció de la Internacional barcelonina es va deixar portar pels somnis federalistes.

A curt termini, la dissolució de l'Estat Català va reforçar la percepció que el federalisme radical era inviable en el context espanyol de l'època. L'episodi va alimentar els arguments dels republicans unitaris i els monàrquics, que acusaven els federalistes de fomentar l'anarquia i la desintegració nacional. No obstant això, també va deixar una empremta en la memòria col·lectiva catalana, com un exemple primerenc de les tensions entre el centralisme espanyol i les aspiracions d'autogovern regional.

La Primera República Espanyola no va sobreviure molt més enllà d'aquest incident. Al maig de 1873, Figueras va dimitir, esgotat per les divisions internes, i va ser succeït per Pi i Margall, qui va intentar avançar en un projecte de constitució federal. La proliferació de "cantonalismes" —revoltes similars a la barcelonina en llocs com Cartagena, Màlaga i València— va debilitar encara més el govern. El cop militar del general Pavía al gener de 1874 va posar fi a la República parlamentària, donant pas a una sota l'espasa del general Serrano.

El federalisme va adquirir mala fama i es va convertir en sinònim de caos i inestabilitat. Un d'aquests federalistes intransigents, que fins i tot havia escrit les bases per a una constitució federal, es convertiria en el primer ideòleg del catalanisme pocs anys després, Valentí Almirall, però aquesta és una altra història digna de ser contada...