El 8M, Irene Montero i els forats negres

Bella ciència, l'astrofísica: ens diu que una estrella massiva, en col·lapsar (quan la força de la combustió ja no supera la pressió gravitacional) pot convertir-se en un forat negre, que succiona tota la matèria al voltant, de manera que ni tan sols la llum pot escapar més enllà d'un cert "horitzó de successos": un avenc de foscor irredimible al qual hom no pot ni treure el cap si no vol ser aniquilat per sempre. Dit en argot polític: la Sorprenent & Trista Història d'Irene Montero.

Irene podria haver estat la gran estrella de l'esquerra espanyola, però tot ho va fer malament. Va cremar i va cremar tot el combustible que tenia a mà fins que ja res no va poder suportar la pressió gravitacional del seu ego massiu. Llavors es va convertir en un pou d'atracció letal i, tot el que s'hi acosta, acaba desapareixent en la seva foscor aniquiladora. Les fronteres de Podem abans arribaven a les cantonades de cada barri; ara amb prou feines cobreixen els quatre o cinc metres quadrats que envolten Irene, superfície habitualment atapeïda de senyores histèriques amb caçadores de roba texana i pancartes sense sentit.

Ja només viu al seu microcosmos Irene, fagocitant les poques víctimes que li van quedant. Ja només es mou en el seu petit manicomi de butxaca, cobrant el seu sou de sis xifres, amb els seus tics de neo-pija d'urbanització, amb les seves modals d''empollona folladora' de primer de carrera. De què parla, què proposa? Ja a ningú li importa. Aïllada com està en la seva Bombolla d'Imbecil·litat, els paisans la contemplen com un ximpanzé de fira, una criatura bruta però inofensiva, neutralitzada, només mereixedora de llàstima ocasional.

Segueix cridant, Irene, en les manifestacions, segueix deixant anar frases amanides amb el lèxic verinós de l'esquerra postmoderna; té els sants nassos de continuar parlant de "protegir les víctimes de la violència masclista" quan ella mateixa i el seu equip d'amigues van silenciar les denúncies contra Monedero; segueix parlant del "consentiment" quan pels carrers passegen amb tota llibertat més d'un miler d'agressors sexuals gràcies a la seva "legislació antipunitivista"; segueix clamant per la Palestina governada per Hamàs, on la dona té més o menys els mateixos drets que un tamboret usat. Ni tan sols la llum pot escapar del forat negre: ja no queda ni un sol centelleig lluminós en Irene, només la ganyota, el gest maleducat, la neciesa infinita.

Hipotecat el seu destí al disbarat de les "dones amb penis" i el "feminisme islàmic", Irene s'enfonsa sense remei en la seva pròpia foscor de ràbia i fanatisme estúpid. Com algú va dir, Irene ha aconseguit ser indistingible de la seva pròpia caricatura: no queda res en ella que no sigui carn de meme. Què és el més ridícul de tot? Que l'espai a l'esquerra del PSOE no serà aniquilat per cap malvada internacional ultradretana. Irene soleta ho destruirà tot. És, de fet, la nostra millor aliada.