Sandra Ferrer Valero ens parla de la primera dona doctora a Espanya

Avui és 5 de març, us confesso que, un cop s'han escrit més de cinquanta articles relacionats amb la història i amb vocació divulgativa, per inspirar-me en el següent, faig servir les efemèrides que solc publicar a la xarxa social X; d'aquesta manera, puc abordar un episodi més de la història d'Espanya, sense haver de quedar-me mirant al sostre durant tres hores per no repetir-me.

En aquesta ocasió, en els meus missatges de l'any passat, vaig trobar a María Isidra de Guzmán, la primera dona a assolir el grau de doctor universitari al nostre país. No disposava de molta informació d'ella, així que, per evitar la impostura de copiar el que van escriure altres, vaig pensar que seria més honest preguntar a qui ha investigat de veritat sobre el personatge.

Immediatament vaig pensar en Sandra Ferrer Valero, una habitual al meu canal de YouTube i la dona que més ha escrit sobre dones en la història. Va abordar a María Isidra de Guzmán en el seu llibre La Revolución de las invisibles, que ja va per la seva segona edició i que està ple de biografies inspiradores d'aquelles que no tenien gens fàcil desenvolupar les seves capacitats en un món preeminentment masculí.

Sandra és una persona afable, d'aquelles a les quals no els costa regalar un somriure, però al mateix temps és ferma i eloqüent. Coneix a les seves "noies", perquè així les anomena, com el camí que la porta cada dia a la feina. Ha aprofundit tot el que la poca documentació que parla sobre elles li ha permès aprofundir i té una característica que jo valoro especialment: interpretar els seus personatges amb una mirada asèptica pel que fa a la seva procedència. Per a ella, són tan protagonistes les aristòcrates, com les camperoles, o les burgeses com les obreres. Perquè el que les uneix són les dificultats per assolir èxits només pel fet d'haver nascut dones.

Li proposo una entrevista per via telefònica. Sandra gairebé mai diu que no. És diumenge, en aquell moment en què el cap de setmana agonitza i el capvespre apareix amb certa tristesa vaticinant que el món torna a posar-se en marxa l'endemà. No obstant això, si li truquen per parlar de les seves "noies", allà està ella, disposada a informar, a divulgar, a inspirar amb aquelles que ens van precedir.

Tenia previst fer una entrevista de quinze minuts, però acabem sumant més de mitja hora. El seu coneixement és tan ampli que es deixa portar i es converteix en una infàmia intentar interrompre-la.

- María Isidra de Guzmán y la Cerda és una de les protagonistes del teu llibre, la Revolució de les invisibles, que ja va per la seva segona edició i que ha estat un autèntic èxit. El que sabem d'aquesta dona és que va ser la primera espanyola a assolir el títol de doctora, i ho va fer, a més, al segle XVIII, ni més ni menys. Com va poder ser que arribés a tenir accés a tan alt nivell?

- Pel seu origen aristocràtic, els seus pares eren dos grans d'Espanya, que ja és molt dir. Des de molt petita, els seus tutors es van adonar de la seva enorme capacitat i intel·ligència, i això va motivar als seus progenitors a elevar al mateix rei Carles III la petició que ingressés a la Universitat. Una petició completament excepcional. En aquell moment, la Universitat d'Alcalá no gaudia del prestigi que havia tingut en el passat, per la qual cosa Carles III veuria una possibilitat de potenciar el centre. Sens dubte, també va contribuir que els seus pares tinguessin ment oberta. María Isidra va aconseguir el doctorat amb tan sols 17 anys, el que suposa un èxit que dona una imatge de l'extraordinari del cas. No per l'edat, que tindria homòlegs masculins, sinó per la seva condició de dona, de les quals es pensava que eren menys intel·ligents que els homes.

- És especialment recordada a la Universitat d'Alcalá de Henares, on va ser catedràtica. La veritat és que és una gran desconeguda per al gran públic Creus que els seus mèrits no reben especial atenció pel seu origen aristocràtic?

- Per al model feminista posterior van prevaler les diferències de classe al gènere o la capacitat. Cal tenir en compte que les dones que sorgeixen amb el moviment obrer consideraven a les sufragistes com burgeses, renegant d'elles en les seves primeres fases. Margarita Nelken, la diputada socialista que va acompanyar a les Corts Constituents de 1931 a Clara Campoamor i a Victoria Kent com a úniques dones a l'hemicicle, confessava que una de les raons de la falta d'unitat femenina havia estat la separació entre dones catòliques i laiques, una cosa que no es va aconseguir superar i que es va veure reflectit durant la Segona República i la Guerra Civil.

- Malgrat la seva condició noble, Creus que era fàcil en ple segle XVIII, en plena vigència del Despotisme Il·lustrat, que una dona pogués obrir-se pas en un camp tan complex com el de la Universitat?

- Ella va ser la primera, no era gens habitual. La il·lustració a Espanya, com a la resta d'Europa, va ser un moviment que va estar regit per homes i on la dona seguia tenint un paper secundari, reduït a la llar i la cura dels fills. És un moment extraordinari.

- Per què el títol de "les invisibles"?

- Perquè són invisibles als llibres d'història general, a excepció d'alguna reina o dona molt excepcional i d'elles es parla molt tangencialment. Perquè són invisibles sovint per al gran públic i ens perdem històries veritablement apassionants.

- En la teva opinió Quina és l'època més complexa per al desenvolupament o la igualtat entre homes i dones al llarg de la història anterior al segle xx?

- Per desgràcia, totes les èpoques han estat complexes. Potser el moment més difícil sigui quan comencen a tenir veu, a partir de l'Edat Moderna, cada vegada amb més amplitud i projecció pública, per la qual cosa el nerviosisme va començar a ser generalitzat entre els homes.

- Per què et va donar per escriure sobre les dones en la història?

- Sempre m'ha apassionat la història i quan em vaig adonar que de nosaltres es parlava molt poc i vaig descobrir que hi havia molts noms que mai havia sentit a l'escola, als llibres, a la televisió, em vaig dir, "cal fer alguna cosa per solucionar aquesta injustícia permanent".

- Tens algun personatge favorit entre totes les dones a les quals has donat espai a les teves obres?

- M'és molt difícil escollir només una, però si m'ho preguntes, et diré que Hildegarda de Bingen. Va ser una de les protagonistes del meu primer llibre, Dones Silenciades a l'edat mitjana i potser per això li tinc tant d'afecte. I perquè va ser una dona veritablement apassionant, intel·ligent i polifacètica de la qual s'ha parlat molt poc.

- És la història d'Espanya prolífica en dones rellevants en el passat, o per contra, ho tenien més difícil les espanyoles que altres europees?

- La situació de les dones a Occident ha tingut, a grans trets, camins molt similars. L'analfabetisme, la reclusió a la llar, entre altres factors, han estat comuns en molts països. El que potser ens ha diferenciat és la poca mobilització social que, a diferència d'altres llocs d'Europa i Amèrica, com Anglaterra o els Estats Units, hi ha hagut en qüestions reivindicatives en l'àmbit feminista.

- El teu últim llibre parla de les dones en el renaixement, per què vas apostar per aquesta època?

- És una època preciosa, políticament, artísticament, socialment, en la qual les dones apareixen com a grans muses o perverses males pècores. Però en els primers segles de l'Era Moderna vam tenir reines, governadores, regents, pintores, científiques, humanistes que si no van fer més va ser perquè no se les va deixar.

- Tens alguna cosa de públic masculí, a part de mi i els nois de la teva pròpia família?

- La veritat és que sí. Hi ha molts homes apassionats per la història en general i historiadors i grans experts en èpoques concretes en particular que em segueixen i amb els quals he creat una xarxa de coneixements molt bonica. Les xarxes poden ser, també, un entorn molt enriquidor.

- Quant temps lliure tens a la setmana?

- Molt poc. Una hora al dia.

- Què és el que més t'omple com a escriptora?

- Els moments que passo en silenci compartint-los amb totes aquestes dones apassionants que em parlen des del seu temps i espai i a les quals, des de la meva humil posició, intento donar veu. I per descomptat rebre missatges de professors, estudiants, persones apassionades per la història que em diuen que la meva feina els ha estat útil.

- I el que menys?

- No poder professionalitzar al 100% la meva passió.

- Truita amb ceba o sense.

- Sense ceba.