La crisi francesa, una crisi europea

Sense França no hi hauria hagut la integració econòmica i política concretada en la Unió Europea, una construcció inacabada, però ja determinant en la vida dels europeus. Amb França governada per la ultradreta assistiríem a la fi de la Unió Europea, tal vegada conservada un temps com una carcassa buida. 

Aquest escenari dramàtic podria estar en embrió a partir del 7 de juliol, després de la segona volta de les legislatives a França, si el bloc de la ultradreta francesa, aglutinat per el “Rassamblement national” (RN) que dirigeix Marine Le Pen, fos el camp guanyador de les eleccions per majoria absoluta.

Improbable, però no impossible. En les “europees” del 9 de juny, les ultradretes franceses van fregar el 40% del vot emès. El trasllat d'aquest percentatge a les legislatives, parcel·lades en 577 circumscripcions en les quals el factor local i el perfil dels candidats poden desbordar el marc ideològic, no serà inexorablement mecànic en totes les circumscripcions.

Així i tot, de guanyar la ultradreta i ser nomenat primer ministre el seu candidat al càrrec, Jordan Bardella, immadur, superficial, es produiria una cohabitació inèdita i insòlita entre el president de la República, Emmanuel Macron, europeista militant i el conglomerat anti-integració europea, per més que Marine Le Pen temperi o dissimuli la seva oposició al Tractat de la Unió Europea, que a tall de constitució fixa uns valors i objectius que ells rebutgen.

Ha estat molt criticada la decisió del president Macron de convocar les legislatives el 30 de juny en primera volta, després que el seu camp perdés enfront del RN, que l'ha doblegat en vots i escons. Macron va fer pública la seva decisió la nit del 9 de juny a partir d’unes estimacions de vot, sense esperar si més no els primers resultats oficials, una precipitació que cal interpretar en el sentit que tenia presa la decisió a la vista de les enquestes que havien anunciat la desfeta electoral.

El càlcul de Macron es basa en una presumible “reacció republicana” davant l'amenaça de la ultradreta als valors republicans culturalment tan presents en la societat francesa. Però el càlcul pogués ser erroni o fallar a causa de factors imprevistos.

Una primera “reacció republicana” s'ha concretat ja en el Nou Front Popular, format pel moviment “França Insubmisa” del polèmic i histriònic Jean-Luc Mélanchon, el partit socialista, els verds i el partit comunista, el posicionament del qual sent obertament oposat a la ultradreta també ho és al centre liberal de Macron, que no comptava amb una tan decidida  —i potser decisiva— unió de les esquerres.

La reacció política republicana apunta dividida en dos blocs, almenys a la primera volta, el centre i l'esquerra. Probablement, en la segona volta es produiran el que els francesos denominen “triangulars”, del resultat dels quals podrien dependre algunes circumscripcions i amb elles el còmput final a favor de l'un o l'altre bloc.

En el terreny ideològic tampoc no està assegurada la “clarificació” pretesa per Macron com a justificant de la convocatòria. Una desinhibida ultradreta, principalment el nucli central representat pel RN, es presenta també com a intèrpret legítim de valors republicans entorn de la sobirania nacional i la identitat francesa. Segons Marine Le Pen, la primera de totes les llibertats és “la llibertat de ser francès”, valor absolut que oposa a tots els altres valors.

I, finalment, en el fons el més important, encara que aparegui diluït en la quotidiana brega de la politiqueria, el contingut dels programes. En aquest punt el centre i l'esquerra parteixen amb un cert avantatge enfront d'una ultradreta demagògica —dràstica baixada d'impostos, generós augment de la despesa pública sotmesa a “preferències”— i inexperta en gestió de govern. La institució més rellevant que el RN governa és l'Ajuntament de Perpinyà. (El “cordó republicà” ha funcionat fins ara).

Encara que compensaran la falta d'experiència amb un vent de canvi que es nota en tot França i que hàbilment han sabut encoratjar. En una d'aquestes entrevistes “espontànies” de pocs segons que fan les televisions, una dona major d'estatus social indefinit ho expressava significativament: “Desitjo que això canviï, m'és igual en quin sentit”, assumia implícitament l’existència d'una ultradreta “normalitzada”, un èxit estratègic de Marine Le Pen. 

En les legislatives franceses la resta dels europeus, sense votar, ens juguem molt. Com mínim seguim de prop la crisi francesa, que és una crisi europea. És el seguiment que els proposaré setmanalment fins al desenllaç de la segona volta.