Sembrar patates és feixista

Camina la progressia molt revoltada aquests darrers temps amb “l'avenç del feixisme”. A la premsa d'esquerra globalista el tema és objecte de saberudes anàlisis que produeixen, al lector assenyat, una barreja de sopor i riure fluix.

Un detall que passa inadvertit als nostres antifeixistes de guàrdia (el més graciós, amb diferència, continua sent l'argentí Dante Fachín, que està quallant una temporada pletòrica) és que són ells els principals responsables: qualsevol cosa és qualificada de “feixista”, de manera que al final el feixisme és a tot arreu. Ells mateixos es dibuixen el seu propi malson.

Defensar la llibertat d'expressió és feixista; defensar la integritat de les fronteres és feixista; defensar que els homes no es poden convertir màgicament en dones en posar-se perruca és feixista; defensar el control de la immigració és feixista; al pas que anem, dir-li bona tarda al veí resultarà feixisme extrem.

Aquests dies assistim al començament de la revolta del sector primari. Els pagesos, entossudits en maniobres malèvoles com ara sembrar patates, cebes i enciams, han estat col·locats en aquest pintoresc limbe metafísic que el nostre president va batejar com la “fachosfera”. No s'entén gaire bé de què s'alimenten aquestes persones.

Potser els senyors Elisabeth Duval i Samantha Hudson obtinguin els seus nutrients mitjançant fotosíntesi, mitjançant una barreja d'autopercepció i llenceria cara; potser el ministre Bolaños i els demòcrates de Bildu aconsegueixin mantenir-se vius filtrant el plàncton dels oceans; potser la secta de Waterloo hagi aconseguit (mitjançant alguna alquímia historico-raholiana) transmutar la idiotesa en glucosa, cosa que explicaria les fabuloses papades de Puigdemont i Partal, campions perennes de la llibertat de sobretaula.

Es miri com es miri, no és possible que els pagesos constitueixin, per l'exercici mateix de la seva pagesia, un obstacle per a les llibertats, tret que un entengui que la llibertat és una modalitat civil de la inanició.

D'on prové l'equívoc? La cosa és clara, per a qui no hagi saturat el seu cervell amb altes dosis de la imbecil·litat postmoderna: si un es defineix com a “antifeixista”, qualsevol oposició és vista com a “feixista”.

Aquest és l'abracadabra que ha convertit en feixistes gent com Fernando Savater, Russell Brand o J. K. Rowling. Si Mussolini aixequés el cap, li costaria reconèixer els seus companys de viatge.

Les feministes que protesten contra les cançons misògines que enviem a Eurovisió, són feixistes; els productors de la sèrie “Chernobil”, que no van incloure afroamericans en el repartiment d'una sèrie ambientada a la Unió Soviètica dels anys vuitanta, són feixistes; els que no creuen que un atleta pugui ser home tot el dia, però dona quan corre a la muntanya són feixistes; Tucker Carlson, entestat a entrevistar la gent, és el feixista més terrorífic.

En el cas dels pagesos, el tema és complicat, atès que no podrien tirar endavant el seu agrofeixisme sense l'ajuda silenciosa de les fruites i els llegums, entestats a créixer quan reben prou reg i llum solar. Un comença a sospitar que la mare Natura ha estat sempre feixista en secret.

En aquesta pintoresca època que ens ha tocat viure, els que defensen el planeta són els milionaris del Fòrum de Davos i els que el destrueixen són els que planten coliflors i munyen les vaques. Qui s'avorreix és perquè vol.