Per què cal conèixer els alumnes?

En entrar en una aula, cal pensar com seran els nous oients. A més, conèixer els púbers facilita el tracte amb ells, potencia la confiança mútua i optimitza la seva educació. Saber si un estudiant és o no és capaç d'aprendre amb normalitat resulta bàsic ja en infantil. En secundària cal conèixer-ho també per arribar al seu interior el millor possible. Els adolescents encara són fang a modelar per molt durs que ells vulguin mostrar-se. Creuar el seu escut de defensa i conèixer el seu esperit ens dona la clau de la seva confiança. Educar resulta molt lent, però sense confiança es torna etern. Aquell estudiant que confia en el seu mentor s'esforça per aprendre amb ell. A més, no espera un premi per fer-ho, només el reconeixement personal pel seu treball i els seus èxits. En fi, que la confiança mou gran part de l'èxit en tot bon ensenyament.

Preguntar als professors anteriors sobre els nous alumnes orienta força als docents hereus. Anotar-ho amb petits símbols al quadern de notes permet després veure ràpidament com és un alumne i què fer davant d'ell. Si per això hem de llegir un informe ardu, s'arribarà tard a la intervenció a l'aula. Per tant, millor resumir els estudiants amb abreviatures fàcils de traduir. Per exemple, per a una possible dislèxia posar Dlx; per a presumptes problemes de lateralitat una L a l'inrevés; per a pares absents un Pa; per a capacitat baixa –C; per a una falta d'esforç –T; i així altres que el docent desitgi inventar.

Però, i és clar, el que s'ha apuntat són només les percepcions d'uns humans, els docents, respecte d'altres, els púbers. Això implica moltes subjectivitats que cal aclarir com més aviat millor. Una manera per conèixer els més entremaliats és posar-los a prova el primer dia. La pràctica és molt senzilla, es llança una ironia enmig d'una explicació i s'observa qui la capta. Normalment al principi de curs els alumnes viuen amb certa tensió o distància les lliçons dels docents, és a dir estan força seriosos. Després les setmanes afluixen l'assumpte i els escolars venen ja més relaxats al centre. Dit això, i quan els adolescents comencen el curs, un sarcasme no el solen ni captar ni entendre, només els molt entremaliats, i sovint més intel·ligents, ho fan. Amb només observar el grup, ja es veu qui sí i qui no. Però això no és suficient.

També un qüestionari molt breu permet saber dels alumnes. Aquest esdevenia molt visual i pràctic per a ambdós. I aquí no se'ls demanava el nom del pare, de la mare o de la seva professió, simplement requeria que marquessin una frase de quatre possibles per conèixer els seus perfils personals. Després, i amb els símbols petitons, es podia descriure a cada noi al quadern de notes, una cosa d'una utilitat bàrbara durant les classes, les reunions d'avaluació, o les entrevistes amb els pares. Només amb mirar aquella minúscula casella es veien els detalls de l'alumne i se sabia què afegir en el col·loqui.

El qüestionari anterior consistia en una sèrie de preguntes amb quatre columnes a marcar. Aquestes anaven en ordre de millor a pitjor. Per tant, un cop realitzat el formulari, les caselles de la dreta delataven problemes i anomalies, mentre que les de l'esquerra corresponien a la normalitat familiar. Només amb mirar i anotar els resultats de les cel·les, s'obtenien moltes dades sobre l'escolar. Per exemple, una pregunta era, quan sopes amb la teva família la tele està..., i les opcions a escollir d'esquerra a dreta eren:

1) Apagada per poder conversar.

2) Encesa, però amb el volum suau per xerrar entre nosaltres

3) Encesa amb el volum alt per poder escoltar-la.

4) Encesa per gaudir dels programes tots junts.

Si responien una de les dues primeres, indicava que la família compartia el que havia passat durant el dia. Però, si marcava una de les dues últimes, demostrava una falta de conversa amb els seus fills durant el sopar.

I així fins a quaranta preguntes més. Al final es pot esbrinar el seu rendiment escolar, el seu nivell d'acceptació a classe, la seva adaptació al centre, el seu esforç en les seves tasques, el seu grau d'autonomia, les seves relacions familiars i fins i tot el seu nivell de sinceritat. Encara que també es poden buscar possibles patologies causants de falta d'atenció o aprenentatge. Cal indicar que és molt important que en primària es detectin anomalies com dislèxies, problemes de lateralitat, visió errònia, sordeses o altres.

El model escolar d'Estònia, amb excel·lents resultats en PISA, es fonamenta en la detecció prematura de patologies en l'aprenentatge. En cas de trobar-se la intervenció resulta immediata. Per exemple, si en primària es detecta un escolar amb dificultats en la lectura, en menys d'una setmana ja està sent atès per un especialista. I s'insisteix, a Estònia, país amb el menor fracàs escolar europeu, hi ha molt pocs psicòlegs i treballadors socials destinats a diagnòstics. Qui diagnostiquen i tracten els nens són metges i científics experts.

En fi, i donat tot l'anterior, disposar del perfil de l'adolescent resumit en un quadrat del bloc va de perles davant qualsevol reunió amb pares o professors. Però el millor d'una síntesi així no és per als adults sinó per als alumnes. Si durant la classe un d'ells manifesta un comportament anòmal, i abans de prendre una decisió, cal consultar les anotacions i decidir com intervenir, si suport, si amonestació, si res o si conversa posterior. Cada individu és un món, i saber com és un púber permet actuar segons el seu interior, confiança i interessos.