De Ripoll a Madrid: una ambaixada al bell mig dels lleons

Fa vora un mes va sortir un sondeig difós pel mitjà El Español on mostrava la darrera enquesta feta per sociomètrica, i ves per on, Aliança Catalana irrompia al Congrés dels Diputats amb dos escons. Observant la fragmentació política de l’hemicicle hom podria pensar que aquesta oportunitat s’ha d’aprofitar. D’antuvi cal esmentar que, mirar cap al Congrés, no és una proposta que s’hagi plantejat des del partit i l’article només pretén analitzar per què no és gens forassenyat parlar-ne, tot i que, està escrit per algú que no té cap influència dins l’organització.

Sense més preàmbuls; seria bona idea presentar-s’hi? Sí. La raó més òbvia és que, tots els catalans, volens nolens, tenim dret a vot i girar l’esquena a Madrid, quan el que allà es decideix ens condiciona molt més que allò que passi al Parlament, és un error de càlcul. Molts argüiran que no n’hem de fer pas res a la capital del Reino, però davant la inoperància de la classe política per culminar la independència, no podem simular que al Congrés no hi passa res.

L’Estat té competència exclusiva sobre: nacionalitat (un Codi Civil extremadament lax a l’hora d’atorgar-les, especialment a aquells que els del PP anomenen “germans hispanoamericans”), immigració, estrangeria, defensa, sistema monetari, hisenda i deute, aeroports d’interès general, transport aeri, ferrocarrils i, fins i tot, en matèria civil les bases d’obligacions contractuals! Tot això i molt més es troba exhaustivament detallat a l’art. 149 de la CE.

Per tant, la Generalitat té competències, sí, però qui mana és Madrid i no hi haurà miraments quan s’hagin de cepillar articles o lleis aprovades pel Parlament. A banda d’això, malgrat que AC s’ha significat en contra de les subvencions, no tindria cap sentit jugar el partit amb una mà lligada a l’esquena i rebutjar-les; a Catalunya s’han acceptat aquelles relatives als resultats autonòmics electorals, doncs bé, per què no fer el mateix a l’Estat?

Segons la LOREG, per cada diputat i senador s’obtindran 21.167,64 €, 0,81 € per cada vot aconseguit a cada candidatura (sempre que arribin a l’escó). Aquest plantejament s’ha de tenir present donat que el finançament és clau perquè rutlli una formació política. Si no que li preguntin a ERC i a Junts, els quals, l’any 2023, van donar-li la presidència del Congrés al PSOE a canvi de tenir grup parlamentari propi. Això suposava una assignació de 350.000 € anuals i el dret a enviar propaganda electoral gratuïta. No van tenir cap problema a l’hora de contravenir el reglament del Congrés (art. 23), ja que, per disposar de grup propi has de comptar amb quinze diputats, o bé tenir-ne cinc, però almenys aconseguir del 5% de tot el vot nacional (ERC: 1,9% del total i Junts: 1,6%) o tenir un mínim de 5 diputats i el 15% del vot en aquelles circumscripcions en què es presentaven (tampoc ho complien).

A  banda d’aquestes qüestions, deixar la política migratòria en mans de Junts, ERC, PSOE, Sumar i els acòlits de Pablo Iglesias em sembla una raó de pes com per a considerar una hipotètica candidatura. Madrid ens escanya a través d’un model afrancesat de funcionariat i un feixuc sistema fiscal, el qual, hem d’intentar minimitzar amb les eines de què disposem. Les regulacions impositives dels autònoms, PIMES i altres societats, es decideixen i es mantenen a Madrid. AC ha de lluitar perquè aquells tributs cedits es rebaixin fins a la seva mínima expressió i s’han de suprimir tots els impostos que estiguin a les nostres mans, els catalans no hem d’estar penalitzats per Espanya i per Catalunya.

Nogensmenys, hi ha una part significant de l’electorat que anirà a votar a les espanyoles, si AC no s’hi presenta, molts es quedaran orfes de partit. Això pot conduir-nos, en el millor dels casos, cap a una abstenció considerable i, en el pitjor d’ells, a què molts votin a partits anquilosats en el Procés, una rèmora i un discurs que encara dura, o bé que adoptin un plantejament pragmàtic i votin les opcions de PP i VOX embadalits per discursos antiimmigració i amb modestes rebaixes fiscals.

Tanmateix, des del Reino se’ns ha marcat una agenda política (compartida i abraçada per les esquerres catalanes de forma acrítica) que pot dur-nos a problemes energètics molt seriosos: l’any 2019 el govern va acordar amb les empreses elèctriques propietàries de centrals nucleats (PNIEC), el tancament definitiu de totes elles en el 2035. A Catalunya Ascó I té previst deixar de produir energia verda el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035. Dit d’una altra manera, es carregaran de cop el 60% de la producció elèctrica del Principat. Certament, bona part dels grups parlamentaris catalans ha vist en la nuclear el seu boc expiatori i s’hi escarrassaran per deixar-nos a les fosques (d’aquí que AC s’ha de preparar en tres vessants diferents: municipals, autonòmiques i estatals).

Llegint el darrer article del professor Fernández-Villaverde a El Confidencial, ja ens tenen presents com a partit a l’hemicicle espanyol:  "Mi escenario de base es que Aliança entra en el Congreso al menos por Barcelona en las próximas elecciones[...]si Aliança llega a tres o cuatro diputados, entonces formar gobierno sería sencillamente imposible para el PSOE". És a dir, la possibilitat de condicionar tot un país des de la comtal vila de Ripoll pot ser una realitat. La Llei D’Hont podria beneficiar-nos i deixar-nos en la tessitura que AC tingués la clau de volta de la governabilitat d’Espanya. A partir d’aquí, els ambaixadors a Madrid haurien de marcar el full de ruta de les polítiques liberals, socials i immigratòries que toquessin en cada moment.

Igualment, es podria negociar una hipotètica independència sempre que tinguéssim quelcom a oferir. Si AC consolidés un votant fix a les espanyoles que ens permetés tenir la clau de la governabilitat, l’Estat hauria d’acabar negociant el fons de la qüestió, sempre que no puguin governar sense nosaltres. És quelcom que Junts hauria d’haver fet: no et deixo governar el país si no em poses les urnes per votar la independència. Això ens abocaria a tornar a anar a eleccions, però sempre que hi hagués un votant fidel i l’aritmètica parlamentària ens fos de cara no hi hauria forma de governar Espanya. Podria produir-se un govern d’unitat nacional entre PP i PSOE, però això seria una contradicció tan descarada que faria que pugessin com l’espuma les opcions a l’esquerra del PSOE i a la dreta del PP (breu recordatori que vivim al país del Tamayazo).

Al capdavall, no tindria sentit no presentar-s’hi quan, tots els partits independentistes ho han fet i ho faran, això suposa un greuge comparatiu de cara a la campanya de les autonòmiques; els de sempre concentraran recursos que els permetran continuar enredant als catalans. Recordem que, per exemple, la CUP havia nascut pel municipalisme i a priori no haurien d’haver-se presentat ni a les autonòmiques, doncs bé, ho han fet en quatre legislatures i, fins i tot, han anat a Madrid. Hi haurà gent que dirà que no és el nostre país i que, per tant, no ens hi hem de presentar. Europa tampoc ho és i no seria desficaciat que AC creés una candidatura pel 2029 i el motiu continua essent el mateix: a la UE, per molt en contra que hi estiguis d’aquesta organització, s’hi decideixen coses que ens afecten, mutatis mutandis, es pot asseverar que a la capital del Reino hi ha més poder i per molt que vulguem fer veure que no hi són, faran tota mena de polítiques que ens perjudicaran.

De fet, són molts els catalans que han passat per Madrid, la majoria amb la voluntat de modernitzar el país. Parafrasejant a Ainaud de Lasarte tots tenien en comú l’intent d’europeïtzar l’Administració, des de Cambó a Serra, passant per Jaume Carner o López Rodó. Els que agafem el relleu del catalanisme pensem que Espanya és irreformable, el tòpic del català fenici i egoista és ben arrelat a les Castelles, malgrat que Cambó regalés a Madrid els únics Botticelis que hi ha al Prado i que els catalans regalem coactivament molts recursos que agreugen el dèficit fiscal.

Els que s’oposin a la possibilitat de l’ambaixada catalana perquè hem de fer la independència hauran d’explicar-nos com fer-la i en què ens beneficia el relat de no enviar ambaixadors a Madrid. No em consta que, a hores d’ara, hi hagi un sol català disposat a emprar les armes per autodeterminar-se i és que, la independència només serà possible si s’arriba a aquest escenari del qual ningú en vol sentir a parlar. El Procés va enganyar-nos prometent un camí cap a Ítaca en divuit mesos i, per la travessia, ens han desnacionalitzat, han obert fronteres de bat a bat i han constituït el Parlament més d’esquerres d’Europa. A l’edat mitjana, els arquitectes i els manobres, treballaven construint catedrals que sabien que no veurien acabades, però el llegat era entregat de generacions en generacions fins que hi arribaven. Tant de bo Deulofeu tingués raó i l’any 2029 Catalunya fos independent, però com la història no és matemàtica, hem de fer camí recuperant el seny que, intermitentment, ens ha caracteritzat.