Calella com a símptoma

Al final, com era d’esperar, es va cantar El meu avi i la vida segueix. Hem tingut el país ocupat un parell de setmanes debatent sobre les havaneres i ara ja podem seguir amb l’estiu, però no sense abans fer, almenys, quatre consideracions al respecte:

1) A hores d’ara, ja podem establir un axioma respecte d’aquest tipus de ximpleries: qualsevol aspecte de la vida social és susceptible d’una lectura woke restrictiva. Hem vist operacions de cancel·lació contra Bola de Drac, contra Blancaneu, els pessebres nadalencs o contra les matemàtiques escolars "sense perspectiva de gènere". El tema de les havaneres el va plantejar en el seu dia la insigne Basha Changue, candidata ridícula de la CUP a les eleccions municipals, i alguns ja vam avisar que no era cosa de broma.

2) El problema no és si el compositor d’El meu avi, el senyor Ortega Monasterio, va portar o no una vida exemplar. El problema és que se’ns imposi, des del clergat woke, la idea que només podem gaudir de les obres d’art d’aquells autors la vida privada dels quals encaixi al mil·límetre en els paràmetres absurds de l’esquerra actual. Què fem amb Hemingway i Bukowski, amb Picasso i Neruda, amb Dante i Petrarca, amb Rimbaud i Baudelaire, amb Polanski i Klaus Kinski?

3) Algun dia el catalanisme (sobretot la branca independentista) haurà de fer una reflexió sobre la seva afició a les batalles simbòliques. L’entusiasme que uns i altres han posat en el tema de les havaneres de Calella, assumpte d’una fabulosa intranscendència, potser es podria enfocar a temes com les revoltes dels veïns contra okupes i magribins, o com la islamització accelerada de la societat, o la ruïna del sistema educatiu, o la total corrupció de l’entramat polític. Resulta fàcil sospitar que al sistema li va bé que ens desgastem en aquestes batalletes inútils perquè no apuntem els canons cap amunt.

4) TV3 s’ha de tancar demà a primera hora. Després les seves instal·lacions han de ser bombardejades i sobre les cendres s’han de fer mitja dotzena d’exorcismes. El mateix val per a Catalunya Ràdio, que aquest cap de setmana produïa un contingut feminista sobre l’olor de les vulves i els penis, encaixat en els breus espais que deixa Joan Roura amb les seves contínues lloances al terrorisme islàmic. La manca de rigor, la submissió total al discurs progressista, el dispendi en productores privades, el senyalament als dissidents: tot això s’ha normalitzat, però ja va sent hora de posar un límit als abusos.