Competències incompetents?

Quan es parla de competències educatives, skills en els seus primers textos, es dona a entendre que avaluem més l'alumne segons les seves habilitats adquirides, que pels coneixements memoritzats. Poc abans del 2020 l'educació per competències es va anar implantant com la panacea i la solució a tots els problemes educatius; fins i tot es va dir que seria la revolució en el sistema escolar mundial. Aquesta pedagogia, i a grans trets, defensa la supressió de les especialitats a canvi d'avaluacions transversals per grups de matèries; és a dir, matemàtiques i tecnologia estaran dins d'un mateix àmbit que, si s'aprova, farà que l'alumne promocioni amb tot superat.

M'explico, si l'adolescent va suspendre les matemàtiques amb un 0, però va aprovar la papiroflèxia de tecnologia amb un 10, li sortirà un 5 en l'àmbit científic tecnològic i promocionarà de curs sense problemes. Aquesta pot ser una de les conseqüències de l'educació per competències que mai va pretendre qui les va definir per primera vegada.

L'Informe Delors de la UNESCO de 1996 deixava clar el concepte de competència. Més tard, i en les conclusions de 2001, els ministres d'educació dels països membres de l'OCDE entenien com a competències el coneixement, les habilitats, les actituds i els valors. És a dir, no només d'habilitats es constitueixen les competències, sinó també de coneixements. Però amb massa freqüència ambdós termes, el de competència i el d'habilitat, s'han considerat sinònims exterminant el de coneixements. Això ha succeït amb especial èmfasi quan existeixen marcs ideològics darrere de l'educació. El cas d'Espanya ho ha portat a un extrem avaluant per habilitats.

El problema és que els coneixements són els fonaments per desenvolupar noves habilitats. Aquestes no són simples capacitats d'un individu, sinó que exigeixen un coneixement previ i adquirit. Per adquirir la competència lingüística, he de memoritzar paraules i normes gramaticals. Provi, si no em creu, a conversar sense paraules ni regles. Les habilitats no s'aprenen des del buit cognitiu, sinó que cal anar esglaó rere esglaó mitjançant un ensenyament planificat amb matèries concretes, currículum exigent i amb professors especialistes. Doncs algú va esborrar tot l'anterior en el nostre sistema educatiu.

En els seminaris sobre l'educació per competències, es prima el fet d'aprendre a aprendre, en detriment de saber coneixements contrastats. O, dit d'una altra manera, és més important que els escolars aprenguin habilitats genèriques més que coneixements específics. Millor saber com fer alguna cosa i no tant saber el perquè. Aquesta interpretació de la pedagogia per competències, contrària a la seva definició pionera, fa malbé les especialitats docents i deixa els mestres com a guies d'habilitats, repetint les pedagogies anteriors de fa dècades. S'argumenta que, per saber, ja hi ha Internet, on es pot trobar tota la informació. Per desgràcia, aquesta pot esdevenir fal·laç si no és contrastada sota criteris doctes. I convindrem que no són millors les informacions a contrastar que els coneixements a dominar.

Hi ha docents que creuen que aquesta educació per competències pretén crear més mà d'obra flexible per a les empreses de l'OCDE, que ciutadans cultes amb criteri. De fet, la idea de les competències va sorgir de la mateixa OCDE i del Consell Europeu de Lisboa durant l'any 2000. I des d'aquest any que tenim dades dels informes PISA on Espanya cau prova rere prova. I és que, i són molts els professors que així ho afirmen, el nivell d'exigència i continguts s'ha anat rebaixant per aprovar més, però creant l'efecte contrari.

En fi, sembla com si es repetís la història. Al Londres de 1807 els il·lustrats volien una educació a càrrec de l'Estat i per a totes les masses obreres, però el president de la Royal Society els va contravenir amb tot el contrari i afirmant que donar una educació bàsica a les classes obreres les faria insolents davant els seus superiors i que en pocs anys el resultat seria que el Govern hauria d'utilitzar la força contra ells.

Hi ha gent que diu que l'educació per competències busca que no hi hagi insolents crítics, sinó treballadors bàsics sense continguts elevats, però això enfonsa el potencial d'una nació. Sense un gruix de ciutadans amb formació, no hi ha avenços tecnològics, culturals i d'altres índoles. El primer Estat que va evitar una situació així va ser Prússia en implantar un ensenyament obligatori de qualitat. Amb això va aconseguir un país de bons professionals, progrés empresarial i un Estat que es va imposar i va unificar Alemanya. En fi, que un ensenyament de qualitat és la millor inversió d'un Estat per a tots.

Però Espanya continua rebaixant els continguts educatius sota la influència d'experts dubtosos. Álvaro Marchessi, principal ideòleg de la LOGSE i secretari d'Estat d'Educació entre 1992 i 1996, va afirmar en el seu llibre Controversias de la Educación Española, que els que sostenen que el nivell educatiu està baixant són els professors vells. Prego, i per desmentir Marchessi, que el lector passegi per les xarxes i llegeixi els docents joves d'avui en dia.

L'educació per competències, i sense especialitats a avaluar, porta amb si una altra gran novetat: la detonació de les notes numèriques. A Catalunya, per exemple, va començar a aplicar-se en primària durant el curs 2016 – 2017. Meritxell Ruiz, per aquell temps consellera d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya, va afirmar que Espanya educava amb un model del segle XIX mentre que Catalunya ja ho feia amb un del XXI, el de competències. Així ho va afirmar per televisió el març de 2017. Després, el 2019, la Conselleria d'Educació va imposar l'avaluació per competències com a innovació en tots els centres, però aquesta ja havia estat proposada per la UNESCO el 1973, i per tant res de segle XXI.

Amb tot, aquell model va ser implantat com a innovador i va començar a reduir a Catalunya el pes de les especialitats. Després, la LOMLOE espanyola va proposar exactament el mateix l'any 2020. Sense matèries per avaluar, els butlletins de notes oferirien informes molt complexos i molts pares, sense veure algunes assignatures de sempre, no entenien el corol·lari de nous tecnicismes. Al final, molts progenitors no sabien si el seu fill anava bé, regular o molt malament. Però a l'abril d'aquell 2017, i novament per televisió, la consellera va afirmar que, gràcies a aquest sistema, i a Catalunya, s'havia reduït abismalment el fracàs escolar. Sense notes, sense matèries, i sense gairebé repetició a Primària, pocs sabien si un alumne anava bé en mates, llengua o tecnologia. Va resultar obvi que en aquella etapa ja no existia res, ni el fracàs escolar, ja que l'havien maquillat.