Europa davant el repte de la seva autonomia defensiva

El món està canviant i, al final, els líders europeus semblen estar començant a veure-ho. En els últims dos anys —coincidint amb l'inici de la guerra a Ucraïna— s'han succeït cimeres internacionals dirigides a tractar l'assumpte de la seguretat a Occident. En aquest sentit, semblava que havíem arribat a un punt en què els aliats de l'OTAN estaven més units que mai. No obstant això, l'arribada de Trump a la Casa Blanca ha provocat un canvi de paradigma sense precedents en aquest àmbit.

Avui, Europa es veu obligada a plantejar-se el repte de la defensa del continent en termes que havien estat desconeguts per als seus dirigents fins al moment. Amb un Putin decidit a recuperar aquells territoris que considera russos per raons històriques —molts d'ells integrats a la Unió Europea—, el canvi de rumb en la política internacional nord-americana, instaurat pel president Donald Trump, ha suposat un dur revés per a les democràcies europees. Si bé és cert que aquesta situació hauria estat difícil d'assimilar en qualsevol circumstància, la conjuntura geopolítica actual fa encara més urgent, si cap, una resposta clara i decidida per part de la Unió Europea.

La dependència històrica d'Europa de la protecció militar nord-americana, a través de l'OTAN, ha deixat al descobert les debilitats estratègiques i logístiques dels països europeus. En aquest punt, convé recordar que l'aportació dels Estats Units al pressupost total de l'organització representa, ara com ara, al voltant del 70% d'aquest. En aquest context, la Unió Europea s'enfronta a la necessitat urgent de reforçar la seva autonomia defensiva, fomentar una major cooperació entre els seus membres i replantejar el seu paper en l'escenari global, en un moment en què les aliances tradicionals semblen estar en qüestió, mentre les amenaces es multipliquen.

Davant d'això, sembla evident que la Unió Europea, com a organització supranacional que comparteix valors com el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'Estat de Dret i els drets humans, ha de redefinir la seva estratègia en el camp militar amb l'objectiu de preservar aquests principis superiors. Així ho ha expressat el Parlament Europeu en la recentment aprovada Resolució sobre el Llibre Blanc sobre el futur de la defensa europea, en la qual se subratlla la urgència d'una acció coordinada i ambiciosa per enfortir la seguretat i la capacitat defensiva de la Unió Europea, destacant la necessitat de passar de la retòrica a l'acció concreta, amb objectius clars, inversions adequades i una estreta col·laboració entre els Estats membres, la Unió Europea i l'OTAN.

En aquest sentit, la UE manifesta greus mancances pel que fa a la coordinació militar i geoestratègica dels seus estats membres, al no ser un ens expressament dissenyat per a això. Si bé és cert que s'han produït intents per enfortir aquesta empresa, com la fallida Constitució Europea a principis de segle —a través de la qual es pretenia avançar en la llibertat, seguretat i justícia comunes, així com crear un ministeri de Relacions Exteriors de la Unió Europea—, mai s'ha arribat a instaurar un veritable sistema comú de defensa i seguretat. Per això, resulta especialment difícil competir en aquests termes amb potències com la Xina, Rússia i els Estats Units, països que sí presenten una unitat d'acció en aquest camp.

Tot i això, són molts els fronts pels quals la UE pot avançar per incrementar el nivell de seguretat que el món actual demana. En aquest sentit, es parla molt de l'augment de la despesa militar, la qual cosa pot ser necessària però en cap cas suficient. Més enllà d'incrementar el pressupost de cada estat membre destinat a defensa, considero fonamental avançar en la cooperació militar europea. Europa ha de caminar cap a la creació d'una estructura militar unificada, capaç d'operar de manera independent i eficaç en el context global.

La fragmentació actual, amb exèrcits nacionals que depenen de doctrines i capacitats dispars, limita l'efectivitat de qualsevol esforç conjunt. Un comandament únic, una estratègia comuna i una indústria militar integrada són passos essencials per garantir la seguretat del continent sense dependre d'actors externs, la lleialtat dels quals, com estem comprovant, pot ser volàtil.

Per aconseguir aquest objectiu, és imprescindible unificar criteris pel que fa a la defensa i seguretat europea, la qual cosa comporta inevitables reformes polítiques i estructurals dins de la Unió. El debat sobre la creació d'un exèrcit europeu ha estat recurrent al llarg de les últimes dècades, però ara es presenta com una necessitat ineludible. Una política de defensa comuna no només reforçaria la seguretat de la regió, sinó que també posicionaria Europa com un actor geopolític autònom, capaç de negociar de tu a tu amb potències del calibre dels Estats Units, la Xina i Rússia.

No obstant això, qualsevol esforç en aquest sentit ha de venir acompanyat d'una reflexió profunda sobre la manera de finançar l'augment de capacitats militars sense comprometre l'estabilitat econòmica del bloc. En aquest punt, és crucial que les despeses en defensa i seguretat no es financin mitjançant deute públic, sigui d'emissió nacional o a través de mecanismes de mutualització a escala europea. Sostenir el desenvolupament militar mitjançant l'emissió de deute només traslladaria la càrrega a les futures generacions i comprometria la sostenibilitat fiscal dels Estats membres. Tampoc s'ha d'optar, a parer meu, per finançar la despesa mitjançant subvencions europees a fons perdut, com demanen alguns països entre els quals es troba Espanya.

En el seu lloc, els països europeus han d'estrènyer-se el cinturó —com fem contínuament els ciutadans— i realitzar els ajustos pressupostaris que corresponguin perquè l'increment de la despesa en defensa provinguin d'una millor gestió dels recursos disponibles actualment, evitant així qualsevol pujada d'impostos. Al mateix temps, hem de facilitar la inversió privada en el sector armamentístic, eliminant les traves legislatives i burocràtiques que frenen el desenvolupament tecnològic i la competitivitat industrial. La innovació en defensa és clau per garantir la superioritat estratègica, i això només s'aconseguirà mitjançant un entorn regulador que afavoreixi la inversió en I+D militar i la col·laboració entre les empreses del sector.

En definitiva, la Unió Europea es troba en una cruïlla històrica. O avança cap a una veritable autonomia estratègica, amb un exèrcit europeu i una indústria de defensa forta, o es resigna a continuar depenent de tercers per a la seva seguretat. Si Europa vol garantir el seu futur com a potència global, ha d'assumir la responsabilitat de la seva pròpia defensa i actuar en conseqüència.