Les eleccions del 12 de maig i la batalla cultural

Puigdemont, concert econòmic i referèndum. Ja portem diverses setmanes de precampanya electoral i no s'ha parlat pràcticament de res més en la política catalana. De moment, la bandera continua prioritzant el debat públic i els problemes reals -concepte que normalment utilitza l'oposició a qualsevol país- queden en segon terme.

Catalunya viu instal·lada des de fa anys en una batalla constant entre el blanc i el negre. O ets indepe o ets 'nyordo'. O ets Laportista o l'odies profundament. O ets de Barcelona o no pots ni veure en pintura els pixapins.

No hi ha terme mig. Excepte en la ideologia, on el progressisme, aquesta esquerra d'Instagram i de frases buides, s'ha instal·lat a la majoria de mitjans de comunicació, opinadors i partits polítics. És curiós, si alguna cosa tenen en comú Jordi Évole, Jordi Basté, El Nacional, Toni Soler, Anna Gabriel, Ada Colau o Pere Aragonès, és aquesta legitimació de l'esquerra com a única ideologia vàlida a Catalunya. Un no pot ser de dretes i tenir un mitjà de comunicació, ser opinador a Catalunya Ràdio, muntar una productora o ser un personatge públic.

Som els més progres

En resum: Catalunya és més d'esquerres que ningú, més woke que fins i tot als Estats Units, on el terme es va encunyar i va causar fortuna. Fixeu-vos: més enllà del PP o VOX no hi ha formació avui dia al Parlament que qüestioni els postulats d'esquerra. És més, fins i tot el PP en alguns moments és tant sistema que això de la batalla cultural s'ho mira de reüll.

Un altre exemple paradigmàtic és el de Junts per Catalunya, que es defineix com a força progressista, tot i que després algun dia exigeix posar fi a l'impost de successions. Fa uns mesos vam veure els juntaires parlar de la immigració il·legal, de la seguretat i de les empreses. Lamentablement, va ser un miratge i la formació ha tornat a apostar per Puigdemont i per amagar, de moment, la ideologia. És una llàstima, perquè els seus alcaldes -que cada vegada són menys- demanen a crits tornar al seny per acabar amb els problemes que pateixen els seus municipis.

És curiós: cada cop més gent a Catalunya evoca pel sentit comú i l'ordre malgrat els resultats electorals. El problema probablement és la bandera. La batalla cultural existeix i és més present que mai aquests dies. Les bones previsions del PP, de VOX i fins i tot Aliança Catalana en són un bon exemple. En un lloc normal, on el vot no es regís també pel barem identitari, la batalla cultural des de la política tindria molta força.

Falten poc més de 30 dies per a les eleccions del 12 de maig i ja seria el moment de començar a parlar d'aquests problemes reals. Ha arribat l'hora que algú obligui Esquerra, Junts o el PSC a opinar sobre la seguretat, la gestió de la immigració o l'actual model de prestacions i ajudes. Ja seria hora de posar damunt la taula la xifra de violacions i els 116 milions d'euros que té de pressupost Tània Verge o què passa a les nostres presons.

Un té la sensació que hi ha coses que s'estan movent a Catalunya encara que els principals partits es neguin i ho silenciïn. Veurem si aquesta batalla cultural que sembla que està de moda en alguns àmbits es trasllada en vots el 12 de maig.