El caporal Noval

El 16 de novembre de 1887, en una humil llar als afores de la ciutat d'Oviedo, a la cruïlla dels carrers Santa Susanna i del Roser i molt a prop del Camp de San Francisco; Josefa Ferrao, la dona de Ramon Noval Suárez, portava el món a un home.

Luis Noval Ferrao va entrar al sorteig pertinent per complir amb el servei militar l'1 d'agost de 1908, ingressant en files al Regiment d'Infanteria del Príncep número 3 el mes de març de l'any següent.

El Regiment formava part de la Setena Regió Militar i, concretament, de la 13a Divisió d'Infanteria, la Primera Brigada de la qual se situava entre les dues ciutats asturianes, Oviedo i Gijón.

Noval va ser assignat a la 3a Companyia del 2n Batalló, ubicada a la Caserna de Santa Clara, un antic convent situat davant del Teatre de la ciutat ia tan sols 750 metres de la casa on vivien els seus pares. Com molts aquarteraments militars, s'havien aprofitat instal·lacions religioses que havien estat desamortitzades en èpoques de Mendizábal o Madoz.

El Servei Militar tenia una durada total de 8 anys, encara que no solien complir-se més de tres de temps efectiu, ja que el pressupost no permetia la permanència en files de tot el personal llistat, per la qual cosa s'enviava a casa els més veterans permetent-los desenvolupar una activitat laboral en làmbit civil i quedant en una situació de reserva activa o amb llicència.

A 10 minuts caminant de casa seva, la mili de Luis Noval es prometia tranquil·la. L'Exèrcit espanyol, després de la derrota a Cuba i les Filipines, estava en un estat de franca decadència amb una macrocefàlia originada dels anys de conflicte a ultramar que derivava en una constant frustració per a gran part de la seva oficialitat.

Melilla

Hi havia moltes divisions sobre el paper, però el cert és que gran part dels seus efectius no anaven a les casernes perquè estaven al llarg període previ a assolir les seves llicències.

Al juliol de 1909, als voltants de la ciutat espanyola de Melilla, es van produir uns incidents amb treballadors del ferrocarril miner que van derivar en una crisi de seguretat molt important. Els obrers, encara que espanyols majoritàriament, treballaven per a una de les dues companyies que pugnaven per l'explotació minera de la regió del Rif. Una era espanyola i una altra francesa.

El general Marina, cap de les tropes de la Comandància de Melilla, va extremtar el Govern que si no s'actuava per proporcionar protecció als treballadors, els francesos entrarien al territori assignat a Espanya per defensar els seus interessos, de manera que el prestigi i el compromís adquirit a la Conferència d'Algesires de 1906 quedaria per terra i França podria aprofitar l'incident per estendre la seva influència al nord del Marroc, precisament el que altres potències havien intentat evitar donant a Espanya una zona enverinada que fes de matalàs ” entre els gals i l'estret de Gibraltar.

La reacció del ministre de la Guerra va ser mobilitzar immediatament tres brigades de Caçadors, tropes d'infanteria lleugera que podien ser desplegades amb rapidesa. Les brigades tenien els seus batallons en quadre, per la qual cosa van iniciar la mobilització dels efectius que feia mesos que eren, i fins i tot anys, sense vestir l'uniforme. Les protestes de familiars dels soldats que s'havien de reincorporar a files van derivar a la Setmana Tràgica de Barcelona.

Les unitats que arribaven a Melilla i s'amuntegaven en campaments improvisats no eren suficients per garantir la seguretat de dues línies de ferrocarril que s'estenien diversos quilòmetres seguint la costa. Les fares organitzades per les cabilles llevanques eren molt més poderoses del que els espanyols preveien i es van patir alguns revessos d'importància durant el mes de juliol de 1909. El famós desastre del Barranc del Llop va ser el més significatiu.

A poc a poc, la topada inicial es va convertir en una Guerra amb tots els elements. Les tropes del general Marina van anar engreixant-se i el que en principi van ser brigades peninsulars es van anar convertint en divisions.

Aviat va arribar el torn al Regiment Príncep. El 10 de setembre, el coronel Julio Moló Sanz, al comandament del mateix, va partir d'Oviedo al costat de les seves tropes en direcció a Melilla. Després de fer nit a Madrid, van embarcar a la Ciutat de Cadis, un dels nombrosos vaixells que la coneguda Companyia Trasatlàntica, de la qual era president el marquès de Comillas, Claudio López Bru; posava a servei del Ministeri de la Guerra.

El Port de Melilla estava encara en construcció, per la qual cosa la descàrrega dels vaixells es feia mitjançant l'ús de barques, contribuint a la lentitud de les tasques per posar homes i proveïments a terra. Per fi, el 14 de setembre, les tropes del Regiment Príncep desembarcaven a terres africanes.

El regiment a Àfrica

El primer destí va ser el Fort de Cabrerizas Altas, una de les posicions exteriors fortificades que s'ubicaven al perímetre de la ciutat i en què anys abans, el 1893, havia caigut el general Margallo i s'havia guanyat la Laureada de San Fernando el tinent Miguel Primo de Rivera .

El setembre, el general Marina ja disposava de 44.000 homes i va decidir organitzar dues columnes que passessin a l'ofensiva per sotmetre a les fares que encara amenaçaven la ciutat i les obres del ferrocarril. La segona de les columnes tenia com a missió dirigir-se al nord-oest i arribar a Taxdirt, a l'altre extrem de la península on s'assenta la ciutat espanyola i on es movien la majoria dels rifenys en rebel·lia.

El Regiment Príncep, com a part de la Segona Divisió Expedicionària, va marxar a ocupar posicions al sud del riu Oro, romanent en extremta durant la coneguda Batalla de Taxdirt en què el jove tinent coronel Cavalcanti, al comandament d'un esquadró de Cavalleria, va realitzar les memorables tres càrregues que van facilitar el replegament d'algunes companyies d'Infanteria i Zapadores que havien quedat tallades durant els combats.

Després de la batalla, el Regiment Príncep es va establir al Zoco el Had de Beni Sicar, un enorme campament ple de botigues còniques i protegit amb un parapet a base de sacs terrers, encara que encara no s'havien completat els treballs, per la qual cosa el perímetre no estava completament a cobert, encara que sí que estava tancat per filat.

Els filats s'han de situar a certa distància que permeti aturar temporalment l'enemic per poder fer-li foc efectiu mentre intenta obrir-se pas per elles. No s'han d'ubicar molt properes a les posicions de tir, així es disposa d'espai suficient en cas que es franquegin.

Les nits es feien especialment complicades, ja que els rifenys es movien amb eficàcia una vegada queia el sol i eren aficionats a les infiltracions per emprendre cops de mà. Per això, s'avançaven binomis d'escolta fora del filat que poguessin extremtar de l'arribada dels insurrectes abans que ja estiguessin sobre les posicions espanyoles.

Als llocs d'escolta també s'hi afegien patrulles que recorrien els espais del llarg perímetre. A les dues de la matinada del 28 de setembre de 1909, més de 1000 rifenys, aprofitant que el cel es va ennuvolar i va ocultar la llum de la lluna, es van afanyar a assaltar el campament. El general Brualla manava les tropes que custodiaven la posició. Es va iniciar un foc nodrit sobre les trinxeres, però els llocs d'escolta avançats, la majoria, van aconseguir replegar-se ordenadament cap als parapets i les trinxeres.

El caporal Luis Noval va ser sorprès per un grup de rifenys que van voler utilitzar-lo com a salconduit per entrar en la posició. Si Noval donava el Sant i Senya podia oferir una bretxa perquè penetressin darrere seu els homes que el tenien presoner.

Quan s'apropaven cap al filat, Noval va demanar a crits als seus companys, que no podien veure'l, que fessin foc sobre ell perquè venia acompanyat dels moros. Els soldats que custodiaven la posició i van escoltar Noval van complir amb l'ordre del caporal i van disparar els seus mosquetons cap a la direcció des d'on procedien les veus.

L'atac va ser infructuós. Alguns rifenys van arribar a intentar tallar el filat, però no van tenir èxit, per la qual cosa van acabar retirant-se davant la pressió dels defensors.

Després de clarejar, es va comprovar que els insurrectes tenien ocupada una altura en un altiplà a curta distància del campament, per la qual cosa una Companyia del Primer Batalló del Regiment Príncep, al comandament del comandant Álvaro González Martínez, va assaltar la cota, caient mort el comandant, ferit el capità en cap de la companyia i comptant nombroses baixes. La llum de l'alba també va descobrir el cos sense vida del cap Noval, acompanyat de dos dels seus captors que havien corregut la mateixa sort.

Per primera vegada, diverses revistes gràfiques cobrien una campanya amb publicacions en què les fotografies acompanyaven les cròniques periodístiques dels corresponsals de Guerra. Una de les més venudes era la revista Nuevo Mundo, en què destacava el prestigiós fotògraf José Demaría López, més conegut com a “Campúa”. El 14 d'octubre del 1909, els lectors de Nou Món podien veure una pàgina dedicada als Herois de la Campanya del Rif. Entre petites fotografies d'alguns dels oficials que s'havien distingit en els combats, una del capità José Sanjurjo Sacanell, apareixia al centre de la pàgina ia grans dimensions, la cara del caporal Luis Noval vestint el seu uniforme i lluint el número de el seu Regiment al coll.

El judici contradictori per a la concessió de la Creu Llorejada de Sant Ferran va demostrar el valor heroic de l'ovetenc.

Luis Noval havia servit en files només set mesos i havia caigut després de 14 dies a l'Àfrica. La seva valentia i la seva acció, però, van tenir un impressionant impacte a la societat espanyola. Es van aixecar monuments en nom seu. A la Plaça d´Orient a Madrid hi ha una estàtua que va ser sufragada per una associació de mares i inaugurada pels reis d´Espanya.

A Oviedo, al cementiri d'El Salvador, es va erigir un monument sota el qual es van enterrar les restes del jove asturià. Altres ciutats, inclosa Barcelona, van col·locar plaques commemoratives o van nomenar “Cap Noval” als seus carrers. Encara el 2023, Oviedo, Logronyo, Sevilla, Valladolid, Alzira, Tomelloso, Navarrés o Melilla, entre moltes altres, ho tenen als seus carrerers. Els pares van rebre una pensió anual de 400 pessetes.

Avui dia el seu Regiment, el Príncep, presenta una fisonomia molt diferent. Els seus soldats són professionals i estan habituats a desplegar i treballar molt lluny de casa. Bòsnia, Kosovo, Líban, Afganistan o Mali són els escenaris on es mouen els seus homes i dones. Tot i això, s'allotgen i ensinistren en un aquarterament que porta molt a gala el nom d'un noi humil, nascut a Oviedo, i que va preferir donar la seva vida a comprometre la dels seus companys. Com no se sentiran orgullosos del cap Noval?