La trama militar de la Generalitat

La proclamació de l'Estat Català del 6 d'octubre del 1934 per part del president de la Generalitat, Lluís Companys, és un procés històric recurrent per reflectir paral·lelismes amb els esdeveniments del mateix mes del 2017. No obstant això, hi havia una derivada transcendental que no se sol tenir en compte: la trama militar que va donar suport a la insurrecció de l'Estat.

A Espanya, l'ordre públic havia estat tradicionalment en mans de militars, no perquè aquesta fos la seva missió fonamental, sinó per les deficiències a les estructures policials. Cada cop que les nombroses vagues exigien repressió per la duresa d'aquestes, era el capità general de la Regió o el governador militar de la província els qui, davant la suspensió de garanties constitucionals i mitjançant la declaració de l'Estat de Guerra, assumien totes les competències, deixant el governador Civil mà sobre mà.

La República va intentar organitzar un cos policial armat de nova factura i va encarregar al jove tinent coronel africanista Agustín Muñoz Grandes l'organització d'aquest. Com passava amb la Guàrdia Civil, la Guàrdia de Seguretat i Assalt estava completament militaritzada i els seus oficials i sotsoficials procedien tots de l'Exèrcit.

D'altra banda, l'Estatut de Núria, aprovat el 1932, atorgava les competències d'ordre públic al Govern de la Generalitat i, per tant, control sobre les forces policials.

Macià es va afanyar a potenciar les Esquadres de Catalunya, l'històric cos de Mossos d'Esquadra, com una policia de control directe de la Generalitat, fins i tot abans d'assumir les competències completes d'ordre públic. Per a la seva organització i direcció es van proposar militars catalans molt afins a l'antic tinent coronel Francesc Macià: el comandant d'Artilleria Enrique Pérez Farrás, el capità de Cavalleria Federico Escofet, el llorejat capità d'Infanteria Bartolomé Muntané Cirici, el capità artiller Francisco López Gatell o el tinent de Tots ells es van encarregar de la formació, preparació i comandament del nou cos policial.

ERC era una organització que unia diverses sensibilitats polítiques. D'una banda, els que procedien del diari L'Opinió, la majoria van abandonar el partit l'octubre del 1933, inclòs un jove Josep Tarradellas, que va marxar per les seves fortes discrepàncies amb Macià tot i que posteriorment tornaria a les files d'ERC un cop mort el president. D'altra banda, els militants del Partit Republicà Català, liderats per Lluís Companys i del qual també procedia Marcelino Domingo, que va acabar saltant a la política nacional liderant el Partit Republicà Radical Socialista. Aquest sector venia de la fusió del Bloc Republicà Autonomista de Lairet amb la Unió Federal Nacionalista Republicana i altres formacions menors. Lluís Companys era el seu líder el 1934 i, tot i que havia cedit el cap de la coalició a Macià en la creació d'ERC, un cop va morir aquest va assumir la presidència de la Generalitat.

Finalment, el grup d'Estat Català que havia fomentat la fundació d'ERC el 1931 per presentar-se a les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell any, ja que no tenia teixit i infraestructura municipal. Estat Català havia estat més una organització paramilitar que política, els seus correligionaris eren joves entusiastes amb un caràcter clarament independentista i molt compromesos amb aquesta causa. Els Escamots de Macià, que l'havien acompanyat al seu exili parisenc i que van ser protagonistes, fins i tot sense l'aprovació del veterà exmilitar, d'algun intent de regicidi o, ja encapçalat pel mateix Macià, d'un intent d'invasió que no va arribar a travessar la frontera francesa, ara eren al capdavant de diverses conselleries de la Generalitat.

La Conselleria de Governació era dirigida per un dels joves, Josep Dencàs; un metge entusiasta de la fisonomia d'Itàlia dels anys 30 i amic d'uniformes, desfilades i celebracions patriòtiques fastuoses. Badia s'havia fet càrrec de la policia una vegada les competències d'Ordre Públic van passar a mans del Govern Català. Ell mateix va seleccionar el personal i va donar caràcter militar a les JEREC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya), que col·laboraven amb la policia en tasques d'ordre públic i que van obtenir accés a l'armament de l'antic Somaten, una milícia para-policial que participava com a auxiliar en casos de mobilització i que va desaparèixer amb l'arribada de la República.

Badia disposava d'uns 6000 escamots armats. La policia, també sota el seu control, tenia una sèrie de caps (tots ells militars) molt afins a la causa. El més important era Juan Ricard Marich, tinent coronel d'Infanteria i cap dels Guàrdies de Seguretat i Assalt a Barcelona. Ricard tenia sota el seu comandament les formacions més ben ensinistrades i armades, capaces de fer front a qualsevol unitat militar, inclosa la Guàrdia Civil.

Les comissaries de la policia específica de la Ciutat Comtal també comptaven amb militars al comandament. El tinent coronel d'Infanteria Jesús Pérez Salas n'era el cap Superior de Policia i va ser l'encarregat dels traspassos de competències a la Generalitat, sempre sota les ordres de Badia. Un altre dels que es trobava a La Conselleria de Governació la nit del 6 d'octubre de 1934 era el capità d'Artilleria Arturo Menéndez López, conegut per ser el director general de Seguretat durant els successos de Cases Velles el gener de 1933 i màxima autoritat processada per aquells fets dels quals van eludir responsabilitat el president del Consell.

El moviment insurreccional, planejat a tot Espanya i liderat pel líder socialista Francisco Largo Caballero, va ser vist com una oportunitat de declaració d'independència per part de Dencàs i Badía. El principal obstacle era el mateix Companys, perquè els caps de les unitats policials en els seus tres vessants, i a excepció de la Guàrdia Civil, estaven compromesos amb les decisions del Govern de la Generalitat. El general Domingo Batet, català i liberal, cap de la 4a Divisió orgànica amb comandament sobre totes les unitats purament militars de la Regió Autònoma, era vist per Dencàs com un patriota català que s'uniria sense dubtar-ho a la revolta una vegada se'l pressionés adequadament.

L'Aliança Obrera no estava garantida per les eternes lluites entre socialistes i anarquistes, únicament a Astúries, Lleó i Palència es va aconseguir la unió. A la resta d'Espanya, els anarquistes van refusar col·laborar amb qui havia col·laborat amb el dictador Primo de Rivera mentre s'exercia una dura repressió contra la CNT.

Companys, que havia estat nombroses vegades a la presó i que havia defensat assíduament, en el seu paper de lletrat, anarquistes durant les pitjors etapes del pistolerisme, no estava disposat a complir amb les aventures planejades pels joves Dencàs i Badia. El dia 5, després de la inclusió al Govern de Lerroux de tres ministres de la CEDA, Companys es resisteix i es nega a fer passos en fals. Per fi, el dia 6, amb els Escamots al carrer i dominant les principals artèries de la Ciutat Comtal, comença a cedir. Batet havia rebut informació del desplegament de les JEREC i es va mostrar d'acord amb això; no era competència seva sempre que no es declarés l'Estat de Guerra. Tot i així, va advertir a Dencàs: “no s'han de posicionar milicians a les proximitats de les casernes, els militars es faran càrrec de la seva pròpia seguretat”.

Per fi, l'inici de la Vaga General Revolucionària i el seu èxit inicial va acabar convencent Companys. A les 19.30 es va reunir, al Saló de Sessions del Palau, amb alguns diputats del grup, 25 en total. Mitja hora més tard va sortir al balcó del Palau per proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Això anava molt en contra de les ànsies de Dencàs, Badia i els seus correligionaris, però, en qualsevol cas, suposava un desafiament al Govern de la República Espanyola que havia d'obrar en conseqüència. Companys es va girar i va estrènyer la mà del doctor Soler i Pla dient: “ara, no podran dir que no soc nacionalista, veurem què passa i en què acaba tot això”.

Immediatament després es va redactar un ofici al general Batet perquè es posés a les ordres de la Generalitat, mentre que Mossos d'Esquadra, Guàrdies d'Assalt i policies es preparaven per al que pogués passar, tots manats per oficials de l'Exèrcit afins al Govern d'ERC. Sense ells, ni Dencàs, ni Companys, ni Badia, ni, per descomptat, el mateix Companys s'haurien atrevit ni tan sols a plantejar la possibilitat de fer tan arriscat pas. Si Batet no hagués estat ferm al seu lloc i conviccions, el resultat hauria estat molt diferent.

El que va passar després, és una altra història digna de ser contada.