Bolívar, dos segles després: el llibertador que no va poder ser Washington

Cada vegada que les relacions entre els Estats Units i Veneçuela tornen a ocupar la primera línia informativa —sancions econòmiques, petroli, discursos incendiaris, acusacions d’imperialisme i de resistència sobirana— reapareix gairebé de manera automàtica una figura històrica invocada com a última legitimació: Simón Bolívar. El seu nom és citat com a símbol d’emancipació, d’independència davant d’una potència estrangera, d’una Amèrica Llatina eternament assetjada pel Nord. A l’altra banda, els Estats Units remeten, explícitament o implícitament, al seu propi mite fundacional: George Washington, general victoriós, pare de la pàtria i president que va saber retirar-se del poder.

L’elecció de Bolívar per a l’article d’avui respon a dos motius: d’una banda, perquè va morir un 17 de desembre de 1830, i per tant se’n compleixen 195 anys. De l’altra, perquè, després d’assistir a un dels moments més crítics del règim chavista, amenaçat pels Estats Units, em va semblar oportú establir una comparació entre els “pares fundadors” dels Estats Units i de Veneçuela.

La paradoxa és evident. Tots dos homes van néixer en mons colonials, van liderar guerres d’independència gairebé contemporànies i es van enfrontar a problemes similars: com legitimar un nou ordre polític, com controlar el poder militar, com evitar que la victòria armada derivés en despotisme. Tanmateix, els resultats no podrien ser més diferents. Washington es va convertir en el símbol d’una república estable i pròspera. Bolívar, en canvi, és recordat tant com a alliberador com a profeta d’un fracàs.

Aquesta comparació no és cap caprici ni cap anacronisme. El mateix Bolívar coneixia l’experiència nord-americana, n’admirava alguns principis i entenia el valor simbòlic de Washington. Però també sabia, potser millor que molts dels seus intèrprets posteriors, que Hispanoamèrica no era, ni podia ser, les Tretze Colònies. Dos segles després de la seva mort, aquesta diferència continua explicant no només trajectòries polítiques divergents, sinó també nivells de desenvolupament radicalment desiguals.

Simón Bolívar no va ser un líder popular sorgit de les masses. Va ser un aristòcrata crioll, hereu d’una de les famílies més benestants de Caracas, propietari de terres i d’esclaus, format a Europa i lector atent de la Il·lustració. Com Washington, pertanyia a una elit terratinent; a diferència de Washington, aquella elit era una minoria numèrica envoltada per majories indígenes, negres i mestisses, profundament empobrides i excloses del poder polític.

La independència hispanoamericana va començar, igual que la nord-americana, com un conflicte polític entre elits. Els criolls no es van alçar d’entrada per transformar la societat, sinó per substituir els peninsulars en el control del poder. La fidelitat a la monarquia es va esquerdar quan aquesta va deixar de garantir ordre, comerç i estabilitat, amb la metròpoli immersa en una guerra per la seva pròpia supervivència. Però la ruptura amb Espanya no implicava, en la ment de molts, una ruptura amb l’ordre social colonial.

Aquí apareix la primera gran diferència estructural amb el món de Washington. A les Tretze Colònies existia una base àmplia de petits propietaris blancs amb experiència d’autogovern local. A l’Amèrica espanyola, en canvi, la propietat, els càrrecs públics i l’educació estaven concentrats en una elit molt reduïda, mentre que la majoria de la població no disposava de drets polítics reals. La independència no va néixer com una revolució social, sinó com una revolució política incompleta.

Bolívar va comprendre aviat que sense mobilitzar esclaus, pardos i llaners la independència era inviable. Però també sabia que fer-ho significava obrir una capsa de Pandora que les elits temien més que el domini espanyol. El record d’Haití, omnipresent en la imaginació política del moment, actuava com a advertiment: una revolució social podia destruir no només l’enemic, sinó també els qui l’havien impulsada. Washington mai no va haver de governar sota aquesta por.

Aquest dilema va marcar tota la trajectòria política de Bolívar. Depenia de les elits criolles, però en desconfiava profundament. Necessitava les masses, però les considerava políticament immadures i potencialment perilloses. D’aquí la seva oscil·lació constant entre reformes socials moderades i la defensa d’un poder executiu fort, centralista i tutelar, capaç d’imposar l’ordre.

En l’àmbit de l’esclavitud, aquesta contradicció és especialment visible. Bolívar va ser un abolicionista convençut. Considerava incoherent lluitar per la llibertat mantenint l’esclavitud i va alliberar els seus propis esclaus. Va defensar l’abolició absoluta davant d’una elit que s’hi resistia aferrissadament perquè en depenia la seva principal mà d’obra. En termes morals, va ser més radical que Washington, la relació del qual amb l’esclavitud va ser ambigua i tardana.

Però la política no es mesura per intencions, sinó per resultats. Bolívar va fracassar. Els seus intents d’imposar l’abolició van ser bloquejats sistemàticament per les oligarquies locals. A la pràctica, l’esclavitud va ser substituïda en molts llocs per formes de treball servil que van perpetuar la desigualtat. La independència proclamava la llibertat, però no va transformar l’estructura social. La revolució es va aturar just on començaven els interessos econòmics de les elits.

La situació dels pobles indígenes és encara més reveladora per a un lector europeu. En àmplies regions andines, molts indígenes no van donar suport a Bolívar, i no pas per ignorància o endarreriment, sinó per càlcul racional. El sistema colonial, amb tots els seus abusos, els garantia terres comunals i un cert reconeixement jurídic. La república liberal, amb l’èmfasi en la propietat individual i la igualtat formal davant la llei, podia significar la pèrdua d’aquelles garanties. Per a molts, la independència no oferia beneficis evidents.

Bolívar mai no va comprendre del tot aquesta lògica. El seu liberalisme il·lustrat topava amb societats comunitàries profundament arrelades. Per a ell, els indígenes van ser sobretot un recurs militar i un problema administratiu, no el subjecte central de la revolució. Washington, de nou, no va haver de governar una majoria indígena integrada en el sistema econòmic.

En aquest context va emergir la violència. La independència hispanoamericana no va ser una guerra neta entre exèrcits regulars. Va ser una guerra civil brutal, en què americans van combatre contra americans i en què la violència va adquirir un caràcter racial i social. El Decret de Guerra a Mort de 1813 no va ser un rampell emocional, sinó una decisió política conscient: radicalitzar el conflicte, excloure els peninsulars del cos polític i forçar definicions.

Les massacres, les execucions de presoners i les represàlies van ser habituals a tots dos bàndols. Bolívar no va ser més cruel que altres líders del seu temps, però sí més explícit en la legitimació política de la violència. Washington va conduir una guerra convencional entre exèrcits relativament homogenis. Bolívar va dirigir una guerra de supervivència social, on la violència es va normalitzar com a instrument polític. Aquell llegat pesaria durant generacions.

Després de la victòria militar, va arribar el moment més difícil: construir l’Estat. Bolívar desconfiava profundament de la democràcia directa. Considerava que pobles sense educació política ni cohesió social necessitaven ser tutelats per un poder fort. D’aquí el seu rebuig del federalisme i la seva defensa de constitucions centralistes, com la boliviana, amb presidents vitalicis i àmplies prerrogatives. No cercava una dictadura personal per ambició, sinó evitar el caos que creia inevitable.

Aquí la comparació amb Washington esdevé definitiva. Washington temia el desordre, però va confiar que les institucions sobreviurien als homes. Per això va renunciar voluntàriament al poder. Bolívar, en canvi, va morir aïllat, acusat de tirà i convençut d’haver llaurat a la mar. La Gran Colòmbia es va desintegrar, i el somni d’una Amèrica unida va fracassar davant dels interessos locals, les rivalitats regionals i la feblesa institucional.

Els Estats Units van construir un mercat intern, un Estat federal funcional i una identitat política compartida. Hispanoamèrica es va atomitzar en estats petits, amb economies dependents, elits extractives i una escassa capacitat d’integració territorial. Aquesta diferència inicial explica bona part de la bretxa de desenvolupament posterior.

Cal dir-ho sense embuts: el subdesenvolupament llatinoamericà no és cap maledicció cultural ni un accident històric, tampoc no és atribuïble a la corona espanyola. És, majoritàriament, el resultat d’independències sense una revolució social efectiva, d’estats nascuts febles, d’elits que van substituir la metròpoli sense transformar l’ordre heretat i d’una violència política normalitzada des de l’origen. Bolívar ho va intuir amb amargor quan va escriure que la independència era l’únic bé adquirit a costa de tots els altres.

Bolívar va morir el 1830 derrotat políticament, aïllat i desencisat. No va morir com Washington, venerat per una república estable, sinó com un home conscient del seu fracàs. Aquesta dada és essencial per entendre el que va venir després, perquè el Bolívar que avui coneixem no és el Bolívar del seu temps.

La mitificació del Libertador no és immediata. No sorgeix després de la seva mort, quan la seva figura resulta incòmoda i divisiva, sinó diverses dècades més tard, a partir de la segona meitat del segle XIX, especialment des dels anys setanta. És aleshores quan els nous estats llatinoamericans, fràgils i necessitats de legitimitat simbòlica, construeixen un Bolívar despullat de contradiccions, convertit en heroi fundacional. Com ha assenyalat la historiografia, el bolivarianisme es va transformar en una ideologia de substitució: allà on no hi havia institucions sòlides, s’hi oferia un mite.

Washington no va necessitar aquest procés. La seva autoritat reposava en un ordre institucional que funcionava. Bolívar va ser elevat a la categoria de mite precisament perquè el seu projecte polític havia fracassat.

És en aquest punt on podem identificar les connexions amb el chavisme. El chavisme no rescata el Bolívar històric, sinó el Bolívar mitificat. L’aristòcrata crioll desconfiat del poble, el polític centralista i temorós del desordre, desapareix per deixar pas a un símbol de l’antiimperialisme contemporani. El Bolívar convertit en enemic etern d’Espanya, dels Estats Units o de qualsevol “imperialisme” és una construcció del segle XX i XXI, no del XIX.

Aquesta instrumentalització no és cap anomalia, sinó una constant històrica hispanoamericana: la substitució d’institucions febles per símbols forts. Allà on l’Estat falla, el mite s’intensifica. Allà on l’economia s’estanca, la retòrica es radicalitza. Bolívar, sacralitzat, deixa de ser objecte d’anàlisi històrica per convertir-se en arma política.

Dos-cents anys després, el contrast amb Washington no deixa de ser paradoxal. Els Estats Units revisen críticament els seus pares fundadors; l’Amèrica Llatina els sacralitza perquè encara no ha resolt els problemes que ells no van poder resoldre. Potser per això Bolívar continua sent invocat no perquè hagi triomfat, sinó perquè el seu fracàs continua obert. Mentre el subdesenvolupament, la desigualtat i la feblesa institucional continuïn marcant la realitat d’algunes repúbliques hispanoamericanes, el Libertador continuarà essent menys un personatge històric i més un recurs nacionalista. Se’n venera l’espasa, se’n repeteixen les cites fins la sacietat i la seva figura es manté santificada.

Potser la manera real d’entendre’l no és repetir el seu nom en consignes, sinó llegir-lo sense pedestal, acceptar-ne els límits i reconèixer que la independència, per si sola, mai no va ser suficient.