El silenci que pesa

Els darrers anys, el PSOE s’ha presentat com un dels principals abanderats del feminisme institucional a l’Estat espanyol. Discursos solemnes, lleis amb vocació transformadora i una retòrica que apel·la a la igualtat real han construït una imatge de partit compromès amb els drets de les dones.

Tanmateix, aquesta façana progressista trontolla quan s’analitzen els casos d’assetjament sexual i de comportaments masclistes que han anat emergint en l’òrbita socialista, així com la manera com el partit els ha gestionat. O, més aviat, com sovint ha evitat gestionar-los amb la contundència i la transparència que exigeix la gravetat dels fets.

El problema no és només l’existència de casos d’assetjament o d’abusos de poder, una xacra que travessa pràcticament totes les organitzacions polítiques i socials. El veritable escàndol rau en la reacció: la tendència a minimitzar, a tancar files, a protegir les sigles abans que les víctimes. Quan un partit que es reivindica feminista actua com qualsevol altra estructura patriarcal, el descrèdit no és anecdòtic, sinó profundament polític.

En massa ocasions, la resposta del PSOE ha estat lenta, ambigua o directament defensiva. Investigacions internes opaques, comunicats asèptics i un llenguatge calculadament neutre han substituït el que hauria de ser una actitud clara: escoltar les denúncies, apartar preventivament els implicats i assumir responsabilitats polítiques, no intentant silenciar a les víctimes i revictimitzant-les de nou. Aquest patró transmet un missatge devastador: que la cultura del poder pesa més que la paraula de les dones.

En aquest context, el silenci del president del govern i secretari general del partit, Pedro Sánchez, resulta especialment eloqüent. Sánchez ha construït bona part del seu lideratge sobre una narrativa de renovació moral i de compromís amb la igualtat. Però quan els casos esquitxen la seva pròpia organització, la seva veu desapareix o es dilueix en declaracions genèriques. El silenci, en política, mai és neutral. És una forma de posicionament, i en aquest cas s’interpreta com una manca de voluntat d’afrontar el problema de cara.

Resulta paradoxal que un govern que ha impulsat reformes legislatives importants en matèria de drets de les dones no sigui capaç d’aplicar els mateixos principis a casa seva. El feminisme no pot ser només una bandera electoral ni un relat de màrqueting polític; ha de ser una pràctica quotidiana, incòmoda i exigent, especialment quan afecta els propis. Si no, es converteix en pura retòrica buida.

A més, aquesta gestió deficient té conseqüències que van més enllà del PSOE. Alimenta el cinisme ciutadà, reforça el discurs dels qui denuncien la “hipocresia” de la política i acaba debilitant el feminisme com a projecte col·lectiu. Cada silenci, cada evasiva, és utilitzada per desacreditar les lluites per la igualtat i per justificar la inacció.

El PSOE encara és a temps de rectificar, però això exigeix valentia política. Cal reconèixer errors, revisar protocols, garantir independència real en les investigacions i, sobretot, posar les víctimes al centre. I cal que Pedro Sánchez assumeixi el lideratge també en aquest terreny, parlant clar i actuant amb coherència.

Perquè el feminisme no es demostra amb eslògans ni amb lleis que només s’apliquen cap enfora. Es demostra quan el poder es mira al mirall i accepta que la transformació comença per un mateix. I avui, aquest és un deute pendent del PSOE.