El rei Lleó i la pesta porcina africana

*Article escrit conjuntament per Victor Resco i Jesús Nadal, professor de la UdL.

Ara que la pesta porcina ha tornat a Espanya, alguns argumenten que caçar senglars no és suficient per controlar-ne les poblacions, i defensen la reintroducció del llop. Altres van més enllà, i asseguren que el depredador és de fet més efectiu que l'escopeta.

Hi ha alguna cosa de cert en això? La veritat és que ben poc. Ens trobem davant d'un cas de mala interpretació de la ciència, de divulgació d'un ecomite popularitzat aprofitant les emocions Disney, que només genera confusió mentre ens enfrontem a un problema ecològic i socioeconòmic greu. Per entendre què ha passat viatjarem fins a Yellowstone però, abans, explicarem el cas barceloní.

El llop no pot controlar les poblacions de senglar

El llop pot contribuir a controlar les poblacions de senglar, sens dubte. Però el seu paper és el d'un actor secundari. Això queda palès en el simple fet que el llop es va declarar extingit a Catalunya el 1929, quan la sobrepoblació de senglars és un problema molt més recent. En qualsevol cas, fem els números.

Un llop de 35 kg menja una mica menys de 3 kg de carn al dia (es tracta d'una estimació a l'alça, per ser particularment generosos amb l'efectivitat del cànid). Al llarg de l'any, per tant, cada llop ingereix una tona de carn. A Collserola, la densitat de senglars era de 8 individus per km² el 2023-24, és a dir, hi hauria uns 960 senglars en total. Si cada senglar pesa 48 kg (una mica variable segons sexe i edat), i el 14% del pes són ossos (en realitat les pèrdues són més grans), necessitaríem 36 llops per menjar-se les 36 tones de carn de senglar que estimem als 110 km2 de Collserola.

Durant la temporada 2023-2024 es van caçar 594 senglars, el que equivaldria als animals menjats per 25 llops. La introducció de 25 llops hauria suposat que, al problema de la sobrepoblació de senglars, li hauríem afegit el de la sobrepoblació de llops: 25 llops a Collserola són 0,2 llops/km², i la sobrepoblació ocorre quan se supera el llindar de 0,1 per km².

A més, la dieta del llop és variada, ja que també menja cabirols i altres animals, inclosos els domèstics. És a dir, la xifra de llops necessaris per controlar els senglars hauria de ser encara més gran. Resultaria força difícil mantenir una població així de llops a Collserola, ja que probablement buscarien altres zones de campeig, cosa que en disminuiria l'efectivitat de control. I també hem de comptar amb els altres riscos i problemes socials derivats de la sobrepoblació de llops a la proximitat d'entorns urbans.

D'on sorgeix l'ecomite dels llops?

L'ecomite del llop com a espècie “sanadora” dels nostres ecosistemes sorgeix de la hipòtesi d'“El Rei Lleó”. El llop és un superdepredador als nostres ecosistemes que es troba al cim de la piràmide tròfica. Segons aquesta hipòtesi, quan les poblacions del depredador àpex es troben en bon estat de salut, totes les espècies que hi ha per sota d'ell a la piràmide tròfica també ho estaran. Aquesta visió sobre la regulació dels ecosistemes és massa simple per captar correctament com funciona la natura.

La hipòtesi d'El Rei Lleó, que com a proposta científica és interessant i mereix ser contemplada, s'ha transformat en un ecomite. Una creença que ha estat àmpliament difosa a la societat, arran d'una interpretació incorrecta dels canvis esdevinguts a Yellowstone després de la introducció del llop. 

Molts dels principals mitjans de comunicació en espanyol o en anglès, juntament amb plataformes ambientals com Hope o Restauració d'Ecosistemes, van difondre la idea errònia que la introducció del llop va canviar el comportament dels cérvols. En conseqüència, els cérvols van deixar de pasturar a les zones on creixien les plàntules (arbres joves), cosa que va contribuir a augmentar la superfície forestal i, per tant, va augmentar la diversitat de les poblacions d'ocells. Suposadament, els castors, que també van passar a ser més abundants als rius, van començar a fabricar preses, cosa que va augmentar la diversitat i densitat de la ictiofauna, i va acabar canviant fins i tot el curs dels rius. Segons aquesta interpretació, el llop seria una mena d'animal talismà capaç de restaurar màgicament la natura.

Però la realitat és força més prosaica. L'abast de l'ecomite va ser tal, que la revista Science es va veure impulsada a publicar fa poc una notícia aclarint que la depredació per llops no havia estat suficient per controlar els cèrvids: havien estat els caçadors qui havien controlat les poblacions de cèrvids. Va ser per tant la combinació de rifle i depredadors, i no la por dels cérvols al llop, qui va catalitzar els canvis de Yellowstone. Diferents estudis han demostrat que els llops tenen un efecte significatiu reduint l'abundància de castors. Altres estudis més recents, com els realitzats al Parc Nacional d'Isla Real, corroboren que els canvis ecosistèmics després de la introducció de llops són més aviat escassos i que la seva relació amb les preses és més complexa que El Rei Lleó.

Per desgràcia, els divulgadors que havien difós informació incorrecta sobre els llops de Yellowstone mai es van corregir, i l'ecomite d'El Rei Lleó segueix campant a la nostra societat. Als ecosistemes s'entreteixeixen unes associacions molt complexes, i no una relació jeràrquica simple i directa. Les xarxes tròfiques munten la biodiversitat creant estructura i funcionalitat als ecosistemes. Gràcies a això poden guanyar estabilitat i ser resilients a les pertorbacions. La sobrepoblació crea problemes complicats que no podem resoldre sense comprendre el nostre paper i les seves conseqüències.

El llop ha passat de ser una alimaña al món rural, a un animal totèmic per a certes corrents ecologistes. El control de les poblacions de senglars ha de seguir sota els criteris dels experts. Igual que el del llop. Hem de comprendre que som part de la natura i que totes les nostres accions tenen efectes als ecosistemes. Les ciutats i els terrenys urbanitzats també són ecosistemes que es relacionen i afecten els altres ecosistemes. No ens serveixen les solucions màgiques imposades des dels ecomites, la ideologia o les capitals urbanes, ni els grans titulars. Necessitem solucions detallades per a cada lloc, en funció de la seva realitat tant social com ecològica.