Arriben els Reis d'Orient

Mateu va explicar que uns astròlegs, buscant el Messies, van passar pel palau d’Herodes preguntant pel seu parador, que seria Betlem. Al final, Herodes fa matar tots els nadons de Betlem pel temor que hi hagi un Messies entre ells. El relat anterior barreja dos grups de personatges: el primer, els astròlegs, que no tenen cap entitat històrica; i el segon, Herodes, que sabem que sí que va existir. Alguns exegetes hi veuen una intenció de donar realisme a uns fets que probablement no van succeir.

Herodes va ser un rei cruel, un tirà i un acòlit de Roma que mai no va convèncer els hebreus, i encara menys amb les bones relacions diplomàtiques que mantenia amb l’imperi i amb altres enemics històrics de Judea, per exemple, Egipte. Cal esmentar en aquest sentit el seu matrimoni amb Cleòpatra, del qual va néixer Herodes de Filip. Aquest va ser un dels molts enllaços matrimonials que va contreure el monarca: en van ser un total de deu, i li van comportar multitud de fills que posteriorment van competir pel regne, un regne bullent de messies assedegats per destronar Roma i els seus còmplices herodians.

Així doncs, Herodes i els seus hereus van témer durant tot el seu mandat una caiguda propiciada pels messiànics, per l’aristocràcia hebrea o per la mateixa Roma. La tradició jueva coneixia perfectament l’ambició del monarca, i va ser lògic que la por d’Herodes deixés empremta en la tradició popular que després els evangelistes van elaborar en l’adoració, el genocidi a Betlem o l’odi envers possibles messies. A l’apòcrif Protoevangeli de Jaume, Herodes busca Joan el Baptista interrogant el seu pare Zacaries, i el rei, en parlar als seus mercenaris sobre el Baptista, els argumentava ple de furor: “el seu fill ha de regnar un dia sobre Israel”. Al final, i davant la negativa del pare a revelar el parador del seu fill, Zacaries és assassinat.

Tant l’adoració, com l’assassinat de Zacaries, com el genocidi a Betlem van sorgir d’una barreja de mites i realitats. En l’adoració de Jesús, el tema resulta força concloent: Mateu va citar que uns astròlegs es van agenollar (prokyneîn) davant el natzarè, però mai no va indicar que fossin tres, ni germans, ni reis, ni mags, ni de diferents races o nacions, ni que es diguessin Melcior (Melkon), rei dels perses, Gaspar, rei dels àrabs, i Baltasar, rei dels indis. Tot van ser elaboracions tardanes que, al final, van quedar recollides durant el segle VI a l’evangeli apòcrif dels armenis, i amb el supòsit dels tres presents —or, mirra i encens— es va construir que també fossin tres els personatges.

Més tard, i durant el segle XII, les suposades relíquies d’aquests astròlegs van ser traslladades a la catedral de Colònia, a Alemanya. Tanmateix, molt més tard, i quan es va obrir el sarcòfag per examinar-lo, es va saber que només contenia els esquelets de tres infants. En fi, l’adoració va ser un afegit per enaltir una reialesa inexistent de Jesús, i l’adoració dels reis mags a un natzarè de sang blava va portar una altra paradoxa difícil de resoldre. Als canònics s’explica que, després de dos anys del naixement del natzarè, van arribar a Betlem aquells mags —realment astròlegs en Mateu— carregats de dons. Però, per què la Sagrada Família va romandre dos anys a Betlem si existia l’amenaça d’Herodes a pocs quilòmetres? No hauria estat millor amagar-se a la llunyana Galilea, ja que era la seva terra? I davant un cúmul d’estranyeses així, cal preguntar-se què significava realment l’adoració de Jesús amb l’or, la mirra i l’encens.

L’adoració amb or, encens i mirra guardava un gran simbolisme en la cultura d’aquells temps, ja que engrandia la suposada reialesa de Jesús. Ell, i segons les profecies, havia de ser el Messies descendent del rei David, i penseu que, si Jesús no hagués estat emparentat amb la classe reial jueva, no hauria estat creïble per a qui esperava que fos l’enviat de Déu, el Mashíah ungit de Jahvè. Les profecies s’havien de complir, i per això el Messies havia de procedir de la casa de David i néixer a Betlem, mentre que l’adoració dels reis mags i el genocidi d’Herodes reforçaven aquest comès. L’ofrena dels astròlegs va respondre a un desig de l’evangelista Mateu: regalar una aparença de faraó al Jesús acabat de néixer; si pensem què tenien d’especial l’or, l’encens i la mirra, ens adonarem que només pretenien coronar un Jesús d’origen humil i, en definitiva, justificar el seu futur regne com a Messies.

Or, encens i mirra van ser les mateixes emanacions del déu egipci Ra: l’or era la seva carn, l’encens el seu perfum i la mirra la seva germinació. Vist això, l’adoració va ser una elaboració que prenia préstecs culturals dels veïns egipcis, una metàfora per emfatitzar el rol de rei dels jueus en Jesús. Per a un semita dels segles I i II, quan es van redactar els canònics, aquesta ofrena significaria clarament un homenatge a un personatge reial i diví.

Cal aclarir que Jesús no va ser descendent del rei David, i que aquesta afirmació només va ser una elaboració evangèlica amb finalitats profètiques. El Messies havia de ser, segons les profecies, descendent de la casa de David, cosa que els evangelistes es van afanyar a escriure malgrat les contradiccions que això comportava. Serveixi d’exemple que en alguns canònics Jesús era de la casa de David per via paterna, però en la majoria d’apòcrifs ho era per via materna (Evangeli de Pseudo-Mateu). Tot plegat ens indica diverses coses: la primera, que el Messies, i segons les profecies, havia de ser fill de David, però no sabem si ho era per la testosterona de Josep o per la progesterona de Maria; la segona, que l’església primitiva era molt masclista i només va salvar de la crema aquells evangelis, els canònics, que deixaven Jesús rei per via masculina; i la tercera, que els noms i més noms que dibuixen la cadena de descendents del llinatge de David que els evangelistes exposen amb tot detall per demostrar la sang blava de Jesús, no coincideixen mai.

En resum, i analitzant totes les dades anteriors, veiem que als evangelis es va elaborar una imatge d’un Jesús d’estirp reial amb or, mirra i encens en la seva adoració. Aquest afegit, més el recel històric d’Herodes a perdre el tron, es va barrejar per donar més realisme als passatges. La pregunta que cal fer-se és per què Herodes va ser tan important per als natzarens. Parlem una mica d’Herodes.