Alemanya, Ripoll i els 'cordons sanitaris'

Com que és molt democràtic i molt progressista considerar que els que pensen diferent són un "problema sanitari", una espècie de tumor o infecció, fa un temps ja que es va posar de moda l'expressió "cordó sanitari" per a designar aquests pactes parlamentaris dissenyats per excloure milions de votants del sistema (o milers en el cas dels petits ajuntaments de l'interior del Principat) de qualsevol mena d'efectivitat política. Està clar que aquesta estratègia parteix d'aquesta ridícula arrogància de l'esquerra sobre la seva superioritat moral, però la pregunta és: Almenys funcionen, els cordons sanitaris?

Ja tenim uns anys d'experiència al respecte i la resposta és: els cordons sanitaris sempre acaben perjudicant de manera estrepitosa a qui els planteja. Vegem-ho:

Si s'acordona una formació, se l'aïlla, se l'aparta, l'únic que s'aconsegueix és que pugui créixer en pau, sense aldarulls, sense el desgast que suposa l'accés al poder. A més se li proporciona munició dialèctica de màxim abast, perquè res més fàcil que assenyalar la hipocresia de qui en nom de la democràcia exclouen una part dels votants. La sobirania popular, expressada en el sufragi, només és vàlida si es vota a l'esquerra?

Hi va haver cordó contra VOX, que governa ja en mil llocs, contra Le Pen, contra Meloni, contra l'AFD, contra el mateix Trump. Cap ha deixat de créixer de manera massiva. Hi ha cordó sanitari contra Aliança Catalana des del seu naixement: gràcies a això ha assolit l'alcaldia de Ripoll i una representació parlamentària que, segons les enquestes, com a poc es triplicarà en les pròximes eleccions.

El que passa és que, com en el cas dels sistemes monetaris alternatius (que acabaran per subvertir el paradigma ruïnós en què vivim des de la Federal Reserve Act de 1913), el cicle de la informació s'ha descentralitzat. Aquesta és la paraula clau: descentralització. Els Mass Media solien funcionar com a centraletes; nodes centrals als quals tots acudíem per informar-nos i debatre. Però això s'ha acabat.

Ara parlem entre nosaltres, a totes hores, sense necessitat d'intermediaris; més concretament, sense necessitat d'aquests intermediaris que s'havien guanyat el seu lloc en despatxos i seus bancàries, funcionant com a propagandistes del poder de torn. Antena 3, La SER, El Mundo? Ja la majoria de la població, sobretot els joves, saben que allí no hi ha espais nets de participació, sinó una barreja de màrqueting publicitari estúpid i servilisme malaltís cap a les elits.

És clar, el combo de sufragi + parlamentarisme va ser dissenyat a finals del XVIII, quan el lliure mercat de la informació planetària ni es podia imaginar. És a dir, va ser dissenyat per organitzar una mena de vida comunitària que ja no existeix. Votar cada quatre anys a gent com Gabriel Rufián o Rubern Wagensberg i anomenar això "representació democràtica" és una broma de mal gust. Què és el que passarà? Que la realitat social, ja que no és representada de manera fidel en les institucions parlamentàries, ha buscat altres formes de fer-se valer. Si un sistema oxidat i arterioscleròtic no pot canalitzar el torrent de vida civil, aquest torrent trobarà altres canals per on fluir.

Si s'entén això, s'entén per què l'eix esquerra-dreta ja no val per a res. En un ambient de debat planetari global a la velocitat de la llum, els matisos de les qüestions són infinits. La simplificació binària, que sempre va ser una colossal idiotesa, ja resulta només un llast per a qui segueixi emprant-la. "O Pedro Sánchez o el feixisme", quina persona mínimament desperta pot sostenir semblant ximpleria? Fem-nos a la idea que el parlamentarisme ha quedat obsolet.

És veritat que és millor solucionar els problemes dialogant que disparant trets, però ja no és veritat que aquesta conversa només la puguin tenir Gabriel Rufián i els seus col·legues, parlant una vegada per setmana en un hemicicle que es renova cada quatre anys en happenings electorals absurds. Fem-nos a la idea que el sufragi universal haurà de ser reformulat, perquè ja no serveix per plasmar el pes polític de les diferents opcions. No és potser Silvia Orriols el centre de la política catalana amb només una alcaldia i un parell de diputats? Les xarxes descentralitzades i no manipulables (oh, diví blockchain, oh diví Satoshi) han vingut per quedar-se.

Tot el muntatge del sistema liberal de sufragi + parlamentarisme responia a un món que va passar fa segles. La informació (això és un tema per a un altre lloc, amb més temps) és una forma d'energia; les xarxes d'informació són bàsicament xarxes elèctriques a aquestes altures de segle XXI. I la gestió energètica té criteris molt senzills: es premia l'eficàcia i la força davant el caos entròpic. Bona sort a qui intenti cordons sanitaris davant xarxes més eficaces, ràpides i barates. Si l'esquerra no s'hagués basat en la mentida i la cursileria, no tindria per què témer a un ambient de lliure debat no centralitzat. Ara arriben tard i de mala gana al nou escenari. I ningú plorarà per ells.