La 'Catalunya del NO' que Alejandro Fernández defineix millor que ningú en un minut

"Vostè no té pinta de revolucionari marxista, és cert, però la cultura del no a tot s'ha instal·lat sigil·losa i discretament al seu Govern. La CUP no travessa el seu millor moment electoral, és cert. Però ha aconseguit una victòria moral indiscutible. No pòstuma -no cal donar mai ningú per mort en política- però sí crepuscular. Perquè després de 10 anys condicionant les polítiques d'ERC i de Junts, la seva cultura del NO a tot s'ha imposat a Catalunya”.

Això és menys d'un minut de la intervenció d'aquest dimecres d'Alejandro Fernández dirigint-se a Pere Aragonès al Parlament de Catalunya. El popular, probablement el millor orador de la tribuna catalana, va definir la deixadesa política de l'última dècada de manera tan senzilla, tan fàcil, que ningú pot no estar d'acord.

"Nuclear no, però eòlica, tampoc per la contaminació paisatgística. Nuclear no, però solar tampoc perquè els parcs solars trinxen el territori. Indústria no, que contamina, però turistes tampoc, que no ens agraden. Agricultura extensiva, no, que és de terratinents. Intensiva, tampoc, que contamina".

És impossible dir-ho millor. La indefinició de la Generalitat des del Procés ha portat Catalunya a un atzucac, a una administració que funciona per inèrcia i com a agència col·locació. No tenim un model de país més enllà de discursos buits, ens agrada governar i alhora ser oposició. Quedar bé amb l'esquerra infantil i, alhora, que altres administracions ens vegin com a adults.

El discurs d'Alejandro Fernández va seguir: "De què dimonis volen vostès que es guanyi la vida la gent? Perquè del perroflautisme contemplatiu només podran viure els nens de papà. La resta de mortals d'alguna cosa haurem de guanyar-nos la vida, dic jo, senyor Aragonès".

La Catalunya del NO, la Catalunya del no-res

Alejandro Fernández acusava Pere Aragonès de no fer res. Posava els exemples del quart cinturó, l'aeroport del Prat i el Hard Rock. El líder popular aposta per les tres infraestructures, i així ho va mostrar des del Parlament. El problema actual, però, va més enllà: no és que no tirin endavant, és que avui dia no sabem què pensa el nostre president. "Li he preguntat", deia Alejandro sobre aquestes qüestions, "i vostè m'ha contestat com l'any passat: ni sí, ni no, ni tot al contrari. Traduït: no faran res".

El màxim exponent d'aquesta negativa a tot sense alternativa és, sens dubte, l'actual Govern. El problema és que la deriva processista també va arrossegar Junts, que va demostrar tant amb Puigdemont com amb Torra les mateixes debilitats. Catalunya perd trens i oportunitats sense saber què vol ser de gran.

És molt representatiu veure com molts indepes donen la raó en xarxes a Alejandro . Molts es mostren contraris al Hard Rock, però són conscients que “el no a tot” ha paralitzat Catalunya. I és una notícia molt bona: la Catalunya monolítica, segrestada des de l'esquerra i el processisme, es trenca. És un inici, els brots verds que diria Zapatero, però necessari per tornar a proposar, liderar i cuidar la gent que aporta, treballa i emprèn.