Antecessor, l'africà

Durant el juny de 2002, i després del descobriment d'un nou crani d'un erectus a Àfrica, en la revista Nature, White i Asfaw qüestionaven la validesa d'Homo antecessor com a espècie diferent d'Homo erectus. Aquests autors deien que no existien caràcters distintius entre antecessor i erectus, i que el més lògic hagués estat parlar d'antecessor com una varietat més dels erectus. Els defensors de l'antecessor, i sense més fòssils, van proclamar durant aquells dies que Homo antecessor va viure per Àfrica i que d'ells en van descendir directament els sapiens. La seva tesi es fonamentava en la cara reconstruïda de l'antecessor sobre dos fragments de dos individus possiblement diferents.

En tal reconstrucció sorgia una depressió sota els pòmuls, l'anomenada fossa canina. Aquest tret apareix sovint en sapiens i per això Bermúdez i col·laboradors van publicar l’any 1997 que antecessor va ser l'avantpassat africà de tots els sapiens del món. Però després de dècades de la publicació de l'Homo antecessor, mai no s’han trobat espècimens d'aquest per Àfrica. Malgrat això Bermúdez i col·laboradors van insistir que antecessor va ser una espècie molt estesa per Àfrica i Europa donant lloc als heidelbergensis per Europa i els sapiens per Àfrica.

El problema de tot l'anterior és que si trobéssim exemplars d’antecessor per Àfrica o Europa, i aquests fossin adults, seria complicat relacionar-los amb la majoria d'espècimens joves trobats a Atapuerca. La raó és molt simple, la immensa majoria de fòssils d'Atapuerca són espècimens joves que esdevindrien totalment diferents en cas de fer-se adults. Amb tot, els defensors de l'antecessor van mantenir aquesta espècie com un avantpassat africà directe del sapiens. Malauradament les dades se'ls van revelar en contra. Es veu que l'esmalt dental de l'antecessor era gruixut com els erectus. A més la distribució de l'esmalt en la corona presentava atributs que esdevenien típics i exclusius dels neandertals i no dels sapiens.

Allò demostrava que antecessor mai no va ser un ancestre directe dels sapiens, alguna cosa que ja va ser indicat per Delson l’any 1997. A més, i des de la biologia evolutiva, mai no es pot establir qui és avantpassat directe de qui, en tot cas podem parlar de parents evolutius pròxims amb avantpassats comuns compartits. Amb tot, no hi ha manera de posar pau entre alguns paleoantropòlegs i l'origen africà de l'antecessor com avantpassat directe dels sapiens va continuar fins a l'any 2019, encara que en això existia una altra paradoxa. Si Homo antecessor va provenir d'Àfrica, com és que no va portar amb ell la talla de pedra més estesa pel continent austral? Les destrals de mà tipus bifaç, la talla tipus II, era el més comú en aquella etapa.

Si antecessor va venir d'Àfrica, hauria portat els bifaços del mode II. De moment, i en el nivell TD6 de Gran Dolina on han trobat els antecessors, no s'han trobat lítics de tal estil, però sí uns altres de més primitius, els de mode I. Cal tenir en compte que l'associació fòssil del TD6, i tal com bé van interpretar altres autors l’any 1999, va ser producte d'un canibalisme gastronòmic que va implicar l'ús de lítics mode I, però on cap bifaç va ser trobat. Apostar per un origen africà d'Homo antecessor, i sense mode II associat, era doncs contradictori, atrevit i erroni.

Per tal de resoldre el galimaties entre antecessor africà i erectus universal, cal acollir-se al principi científic de la parsimònia. Aquest precepte filosòfic argüeix que l'esquema evolutiu més senzill i que engloba el menor nombre de canvis, és el més probable i proper al que va passar. És a dir, i davant els fets provats, l'explicació més lògica i que resol més dubtes, és la més pròxima a la veritat. Un jutge, un historiador i un investigador l'apliquen de manera natural contínuament. Davant l'escena d'un individu tacat de sang, amb punyal en mà i fent gala de la seva malifeta, tothom suposaria que aquest va ser l'executor del crim. És a dir, el més lògic sol ser el més real.

En aquest cas els científics humils dirien que, si la publicació d'antecessor africà implicava tantes pegues, millor haver-ho deixat en erectus. Aquest, com el sapiens actual, va ser una espècie d'àmplia diversitat que es va estendre per molts continents. Amb això va haver-hi trets que van canviar lleument i de manera gradual explicant la gran variabilitat temporal i espacial entre erectus asiàtics, europeus, africans i oceànics. És a dir, tot es va barrejar amb tot modificant temporal i regionalment alguns dels seus trets, però mantenint la seva unitat evolutiva, la del grup erectus. Els antecessors només van ser una varietat europea dels erectus sense esdevenir en absolut l'avantpassat dels sapiens.

En això hi ha dues raons de pes ja esmentades. Primer, que en biologia evolutiva no es pot afirmar qui és avantpassat de qui; i en segon lloc que no s'ha trobat cap antecessor africà que pogués donar lloc els primers sapiens en aquell continent. Per tant la proposta de l'antecessor sols va complicar l'evolució humana en tots els nostres llibres escolars sent una espècie ambigua i sinònima dels erectus. Hauria estat més senzill, i des del principi, dir que erectus va evolucionar per Àfrica, que posteriorment es va diversificar per Àsia i va arribar a Europa. Actualment l'equip d'Atapuerca ha admès que el seu antecessor no va ser necessàriament africà ni avantpassat de tots els sapiens del món.