Per què Carles Tamayo és la clau perquè 'Caiga quien Caiga' pugui funcionar?

La tornada de 'Caiga quien Caiga' a Telecinco, disset anys després de la seva última emissió, ha estat un dels retorns televisius més comentats d'aquest inici de 2025. L'expectació era alta i la nostàlgia posava el llistó molt alt.Malgrat la discreta dada d'audiència, un 9% de share i 1,1 milions d'espectadors, Telecinco ha lliurat un producte sòlid a la seva audiència.

El retorn de 'Caiga quien caiga' ha estat ben dissenyat i polit gràcies a un procés que, sorprenentment, no es veia a Mediaset des de fa temps: l'assaig.  Sí, han tornat els pilots, les proves, els ajustos, el normal en televisió. I el resultat genera un producte que podrà agradar més o menys, però que no es pot discutir que està ben fet i que és digne d'un prime time generalista.

L'equip de presentadors encaixa bé. Entre la cartera de comunicadors de Mediaset, Santi Millán, amb les seves taules i comicitat, és l'àncora perfecta. Però la que destaca per sobre de tots és Lorena Castell, que amb el seu to aporta complicitat amb l'espectador. Tanmateix, en ple 2025, continua havent-hi un problema fonamental en el format: apostar per un guió hermètic i massa impostat.

La televisió no pot permetre's el luxe de ser previsible. En un moment on l'espectador està sotmès a una constant sobreestimulació, no n'hi ha prou amb una realització dinàmica o ràfegues ben col·locades. El que realment enganxa és  la possibilitat que passi alguna cosa inesperada, que el que estàs veient sigui genuí, viu, imprevisible.

És una cosa que Carles Tamayo ha entès. La seva secció amb l'equip de ¡Grábalo todo! és, sens dubte, el gran encert del programa. La manera en què estan dissenyats els seus reportatges permet que l'espectador s'endinsi en una narrativa en la qual és difícil saber com es desenvoluparan els esdeveniments. Tamayo i el seu equip han aconseguit plasmar aquest storytelling orgànic i natural on la sorpresa és l'ingredient  que converteix el seu espai en el més fresc i atractiu de 'Caiga quien Caiga'. En un format on es noten massa les costures del guió, l'espontaneïtat de Tamayo marca una diferència crucial.

Si 'Caiga quien Caiga' vol recuperar la seva essència original i consolidar-se a la graella de Telecinco, ha d'anar més enllà. El seu humor no pot quedar-se en el blanc, tou i complaent. El programa va néixer per ser incòmode, una mosca collonera que posés contra les cordes els polítics i famosos del país. Avui, aquesta missió hauria d'estar més vigent que mai, però es queda diluïda en un contingut massa light, que al·ludeix més a 'Zapeando' que a 'El Intermedio'.

En lloc de quedar-se en el reportatge fàcil o en els jocs de paraules enginyosos, 'Caiga quien Caiga' ha d'atrevir-se a ser més incisiu amb els polítics, a destapar contradiccions amb humor i a generar veritable debat partint del riure. Només així el format pot recuperar el seu lloc en una Telecinco que fa temps que va xocar contra l'iceberg i lluita per sortir a flotació sense massa èxit.