El veto i la censura s'imposen a Catalunya com a mètode de control

El president del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), Xevi Xirgo, ha sol·licitat aquest dijous al president del Parlament, Josep Rull, l'atribució de noves funcions per a l'ens públic. El CAC reclama més atribucions per “protegir” els ciutadans de les notícies falses. A més, ha demanat al seu interlocutor accelerar l'aprovació d'una nova llei de l'audiovisual per incloure, entre d'altres, aquesta funció de control de la informació publicada.

Xirgo ha defensat davant de Rull la independència del CAC. L'òrgan està integrat per deu membres, nou dels quals els escull el Parlament a proposta de tres grups parlamentaris, i un el Govern de la Generalitat a proposta dels altres nou membres.

El veto i la censura com a mitjà de control

El CAC, la funció del qual és regular el funcionament dels mitjans audiovisuals a Catalunya i vetllar per la seva transparència, se suma així a la moda del control dels bulls i les fake news. Un tema d'actualitat des que Pedro Sánchez prometés aprovar una nova llei per castigar els mitjans que llancen notícies falses. Aquesta mesura és controvertida perquè es pot entendre com un intent desesperat del poder de recuperar el control perdut sobre el relat i l'opinió pública.

A Catalunya, la petició del CAC coincideix aquesta mateixa setmana amb la renovació del 'pacte antifeixista' dels grups de la cambra contra Vox i Aliança Catalana. L'acord impulsat la legislatura passada va impedir a Vox accedir a càrrecs institucionals i va limitar severament la seva acció legislativa. Ara PSC, ERC, Junts, Comuns i la CUP han estès el pacte a Aliança Catalana, partit al qual ja van sotmetre un cordó sanitari durant la campanya electoral.

El pacte antifeixista i la voluntat del CAC de controlar els mitjans formen part de la cultura del veto i la censura que s'ha imposat a Catalunya.

Això només respon a un intent desesperat del processisme de retenir el poder sobre el relat i silenciar els discursos que amenacen la seva posició de privilegi. És evident que darrere de tot això hi ha l'enfonsament electoral dels partits que fins ara ostentaven el poder, i l'auge de noves formacions com Vox i Aliança Catalana. La seva posició encara es veu més compromesa per la pèrdua d'influència dels mitjans tradicionals.

El declivi de TV3 i la premsa subvencionada

Encara que no ho diguin expressament, el CAC i els que demanen censurar les fake news es refereixen de fet als mitjans no subvencionats que el poder no pot controlar. L'auge dels partits antiprocessistes ha coincidit amb el declivi dels mitjans públics i subvencionats. TV3 n'és el millor exemple, una televisió que va ser sempre referents a Catalunya i que ara travessa per una crisi d'audiència i de prestigi.

Però afecta també els mitjans subvencionats, la pèrdua dels quals de lectors sol ser diametralment oposada a la quantitat de diners públics que reben. La caiguda d'aquests mitjans ha suposat la pèrdua de control del relat per part dels partits al poder. Per contra, els ciutadans s'informen cada cop més per mitjans alternatius que difonen la veritat que els mitjans públics i subvencionats ignoren o tergiversen.

Això explica que els cordons sanitaris polítics i mediàtics cada cop tinguin menys eficàcia. De fet, solen produir l'efecte contrari i acaben atraient encara més vots a les opcions vetades i censurades.

Debat sobre la informació i la censura

D'una banda, hi ha el debat sobre el dret a la informació dels ciutadans. Molts critiquen el paper paternalista que s'arroguen els òrgans de control i les agències de verificació quan pretenen protegir els ciutadans de la informació falsa. És que potser els ciutadans no són persones adultes prou formades per filtrar la informació i pensar per si mateixos?

D'altra banda, hi ha la sospita de qui està darrere d'aquests òrgans de control i de les agències de verificació. Aquests ens solen estar controlats directament o indirectament pel poder, i per tant actuen com a protectors del relat oficial i censuradors de la informació alternativa o dissident. Això explica que la televisió pública i subvencionada a Catalunya segueixi rigorosament les convencions woke imposades en el marc mental institucional i públic.

Tot això porta a la contradicció en què viu sumit el poder polític i mediàtic a Catalunya actualment. D'una banda reivindiquen Catalunya com a avantguarda de la democràcia i les llibertats, mentre que per altra banda apliquen el veto i la censura com a mètode de control. I això explica que els processistes reivindiquessin durant anys el Parlament com el temple de la paraula on es podia parlar de tot i ara amenacin Ignacio Garriga i Sílvia Orriols amb censurar-los i sancionar-los.