Toni Comín, el rostre del fracàs del processisme a Europa
El Procés ja no interessa a ningú més que a l'elit que el va impulsar
“He presentat una demanda de mesures cautelaríssimes perquè el Parlament Europeu em reconegui com a eurodiputat amb caràcter general. Em sembla molt greu que la presidenta Metsola deixi gairebé mig milió de ciutadans europeus sense representació”.
És el crit indignat de Toni Comín després de la decisió de la presidenta del Parlament Europeu de no concedir-li l'acta d'eurodiputat. Després arribarien les reaccions de Puigdemont i altres dirigents de Junts i el seu entorn. I para de comptar.
El crit al desert de Comín no ha suscitat el més mínim interès entre la resta dels partits de la cambra, ni tan sols els més sensibles a la causa independentista. Els de Junts s'han tornat a quedar sols. El Procés ja no interessa a Brussel·les, és més, hi ha la sensació que el tema cada cop esgota més en una Europa que s'enfronta en aquests moments a reptes molt més exigents i transcendentals.
Toni Comín ha esdevingut així la cara del fracàs de l'estratègia internacional de Junts. Però això no té res d'anecdòtic, ja que Carles Puigdemont ha construït tota la seva acció política posterior a l'octubre del 2017 sobre la base de la legitimitat internacional de l'anomenat "govern a l'exili". El drama per a l'expresident és que l'aïllament internacional coincideix amb la pèrdua de prestigi dels fugats, que tornen a Catalunya sols i fan el ridícul.
En evidència als ulls d'Europa
La no concessió de l'escó a Toni Comín ha servit a Junts per fer la rebequeria de sempre i poca cosa més. Comín ha intentat restar legitimitat a Roberta Metsola dient que està segrestada pel PP. La realitat li ha tornat a donar una bufetada, perquè la maltesa ha estat reelegida amb una majoria aclaparadora gràcies als vots no només del centredreta sinó també del grup dels socialistes i els liberals.
El moment actual és preocupant per al sobiranisme en general. ERC i Junts no només han perdut pes al Parlament Europeu, sinó també prestigi i capacitat d'influència. Una demostració ha estat el fiasco de l'oficialitat del català a Europa, un debat que ha suscitat zero interès i que ha demostrat que els processistes ja són irrellevants a Brussel·les i més molestos que una altra cosa.
El futur no és més esperançador, al contrari, sembla que les coses es poden complicar encara més. La batalla judicial que Puigdemont ha utilitzat com a excusa per continuar tirant la pilota cap endavant està a punt d'acabar i podria fer-ho de la pitjor manera. Si finalment és detingut, l'expresident perdrà el poc prestigi que li quedava en haver malgastat set anys per acabar entre reixes. És a dir, per acabar com va acabar Junqueras, però set anys més tard.
Els seus adversaris guanyen pes
Per empitjorar-ho encara més, no és només que el processisme perdi pes a Europa sinó que els seus rivals el guanyen. El PP ha estat el partit més votat i també pertany al grup de la cambra que més ha crescut, el Partit Popular Europeu. També Vox i els identitaris han augmentat la seva representació, cosa que confirma que hi ha una onada conservadora contrària als interessos dels processistes.
En qüestions com el català o les batalles judicials, el PP té les de guanyar a Europa per presentar batalla al PSOE i als processistes. El context actual indica que Comín, per moltes rebequeries que faci, està més sol que mai. I que Puigdemont, que un dia es va creure el Simón Bolívar europeu, pot acabar oblidat o com una caricatura de si mateix. El que és clar és que el procés ja no interessa a ningú, més que a l'elit que el va impulsar.
Més notícies: