Torna Convergència i Unió

De convergència i Unió a Junts per Catalunya passant per CDC, PDECAT, Convergents, PNC, Centrem i Lliures. Si alguna cosa no es pot negar als hereus de CiU és el camaleonisme demostrat coincidint amb la reconfiguració del panorama polític aquests últims anys a la calor del procés. A més d'altres dirigents com David Bonvehí i Marta Pascal, el líder d'aquesta reconversió ha estat sens dubte Carles Puigdemont.

La seva candidatura per a les eleccions del 12-M a Catalunya culminen aquest procés amb una intenció clara, tornar a les essències de CiU. No és estrany que els seus predecessors Jordi Pujol i Artur Mas hagin mostrat el suport explícit a la llista de Puigdemont. El primer d'una manera més simbòlica, el segon amb una presència més visible a la campanya malgrat l'animadversió que genera en una part important de l'independentisme.

Cal recordar que Artur Mas va ser el primer a aconsellar Carles Puigdemont que pactés amb el PSOE, cosa que li va valer els adjectius de botifler i traïdor. És significatiu doncs que Puigdemont no només no ho amagui sinó que li doni un lloc important en aquesta campanya amb moltes reminiscències del vell gen convergent. Al costat d'Artur Mas hi ha dues figures més que estan portant el pes de la campanya, i són dos pujolistes reconeguts com Jordi Turull i Josep Rull.

La importància de connectar amb el passat

Tot i que pot semblar contradictori, per a Carles Puigdemont és molt important connectar les esperances del futur (el seu retorn, el referèndum, la independència) amb el passat. No va ser així durant el procés, en què Junts semblava voler desprendre's de tot el llast del pujolisme que era identificat amb el pactisme a Madrid. Ara no només no reneguen de tornar al pujolisme, sinó que treuen pit pel fet de ser decisius a Madrid i tornar a tenir la paella espanyola pel mànec.

Aquests últims dies han cridat poderosament l'atenció les proclames d'un dels alcaldes de Junts al Maresme, Òscar Fernández, en un acte de campanya a Argelers (sud de França): “La solució és tenir força a Madrid com té Junts per Catalunya , per legislar i condemnar la multireincidència com a toca. Per tant, no tingueu por de votar Junts, perquè nosaltres tenim la força al Congrés dels Diputats”.

Fa uns mesos (abans de les eleccions del 23-J) era impensable escoltar una cosa així de llavis d'un juntaire. L'explicació és que ara Junts necessita diferenciar-se del processisme (ERC) per presentar-se com el partit de l'ordre i la gestió eficient que tornarà Catalunya al camí del progrés. Això també li permet competir amb Aliança Catalana en el terreny del discurs antiimmigració i contra la inseguretat.

Pragmatisme per salvar les contradiccions

Una impugnació al model migratori i la gestió de la seguretat que ha fet Esquerra, i alhora un projecte netament independentista que connecti amb els anys feliços del nacionalisme conservadors. Aquest és lesperit que ha intentat imprimir Puigdemont per completar el seu gir a la dreta. Les contradiccions són evidents, sobretot per la dificultat de vincular el pujolisme amb l'independentisme radical, però a hores d'ara el capità del vaixell ha prioritzat el pragmatisme.

D'altra banda, això explica també el fet que Carles Puigdemont necessita més que mai Pedro Sánchez per molt que en renegui en campanya. Sánchez és la persona que justifica la seva estratègia, consistent a ressaltar la seva influència a Madrid com a prova del cotó de la seva capacitat per canviar les coses. Junts continuarà sent determinant mentre Sánchez resisteixi, però si cau el Govern i el PP arriba al Govern de la mà de Vox tots els seus plans quedaran arruïnats.