Sis anys de Gobierno 'progressista': sis anys de decadència econòmica per a la majoria

El FMI va dir ahir que Espanya es quedaria fora de la ralentització general de l'economia global. No només això: Espanya tornaria a ser el motor d'Europa, multiplicant el creixement mitjà de la Unió. Es confirma, doncs, la tendència macroeconòmica d'aquest Gobierno: unes dades extraordinàries i que no admeten rèplica. Ara bé, no admeten rèplica a nivell macro.

Si baixem al nivell micro, ens trobem la crua realitat, i de la qual ja hem parlat a E-Notícies. Mesurat en termes de PIB per càpita, la riquesa real de les persones es mostra indiferent al creixement macroeconòmic. Això obeeix al fet que l'actual augment del PIB ve motivat per la creació d'ocupació via immigració.

Si atenem als factors que de veritat augmenten la qualitat de vida, els resultats són molt dolents. Aquests dos factors no són altres que productivitat i educació, cares d'una mateixa moneda. A la llarga, un model econòmic basat en serveis de baixa productivitat, com el nostre, només serveix per omplir els expedients del Ministeri d'Economia.

“La renda per càpita d'Espanya està a la mateixa distància de la de la zona euro que el 1975, el país no ha estat capaç de reduir aquesta diferència en 48 anys”, deia recentment per a El Mundoel prestigiós economista Jesús Fernández Villaverde, catedràtic de la Universitat de Pennsylvania. Així mateix, Fernández Villaverde no dubtava a qualificar l'educació com “la gran assignatura pendent de l'economia espanyola”.

Un fracàs ‘progressista’

Que aquest problema és estructural es demostra en el fet que, des de 2019, quan va néixer el Gobierno ‘Frankenstein’, la situació només ha anat a pitjor. De fet, ens trobem davant la curiosa situació d'un Gobierno progressista que es refugia en la comptabilitat macro. Queden enrere les reivindicacions de l'esquerra de millorar la vida “real” de “la gent”.

I és que, davant la realitat del model econòmic, cap Gobierno té suficient marge de maniobra per fer reformes profundes. Entre altres coses, perquè les reformes necessàries plantegen dos problemes a la política actual. El primer és que són reformes dures, i el segon que són reformes lentes. Sobre l'educació, per exemple, Fernández Villaverde assenyalava que, com a mínim, cal esperar vint anys per veure resultats.

De fet, el Govern autocalificat com “progressista” ha aprofundit en el model econòmic, i ho ha fet a través de dos elements: immigració i deute. Pel que fa a la immigració, el Gobierno ja té assumit que Espanya necessita prop de 250.000 immigrants anuals per mantenir els comptes públics. I pel que fa al deute, és públic i notori que Sánchez ha endeutat (encara més) el país.

Això genera un caldo de cultiu perfecte per empobrir els joves i les classes obreres autòctones. El gran símptoma d'aquesta degradació és l'habitatge, punt de trobada de la inflació i manca d'estalvi. Això explica que la desigualtat a Espanya - una clàssica reivindicació de l'esquerra - creixi cada dia més, i que ho faci de manera intergeneracional.