El silenci de Tània Verge quan no pot treure rèdit de les agressions sexuals

L'any passat van augmentar un 34% les agressions sexuals a Catalunya, que és el territori d'Espanya amb més casos: més de 4.000 en un sol any, que fan una mitjana d'11 víctimes al dia.

Lamentablement, però, per a la consellera d'Igualtat i Feminismes, Tània Verge, no totes les víctimes són iguals. Només mereixen ser escoltades aquelles de les que pot treure algun rèdit.

Aquesta setmana s'ha conegut la sentència de Braian Raimundo, el monstre d'Igualada, que va violar salvatgement una adolescent de 16 anys i va intentar matar-la. Ha estat condemnat a 35 anys, 20 per un delicte d'assassinat en grau de temptativa i 15 per agressió sexual amb membres corporals i objectes. El relat final és esgarrifós i parla de “tortura” per referir-se als vint minuts que va durar l'agressió.

Doble raser

Tot i que la sentència recull explícitament l'agreujant de discriminació per raó de gènere, la consellera d'Igualtat i Feminismes no ha dit res sobre la sentència. També va guardar silenci a l'arrencada del judici, malgrat el ressò mediàtic que va tenir.

Cosa que contrasta significativament amb la pressa i la determinació amb què va celebrar la condemna a Dani Alves o la imputació de Luis Rubiales. En tots dos casos va assenyalar la “fi de la impunitat per molt rics o poderosos que siguin els agressors”. Va destacar també que “els protocols funcionen” i que “hem aconseguit posar el consentiment al centre”.

Això explica perquè Tània Verge condemna amb tanta vehemència els casos de Dani Alves i Luis Rubiales, però en canvi s'oblida del monstre d'Igualada o de la manada de Manresa. En altres casos encara és més flagrant. Després dels abusos de diversos menors a una nena d'11 anys en un centre comercial de Badalona, la consellera va dir que caldria entendre perquè ho feien i es va referir a la seva “situació de vulnerabilitat o dèficits d'educació emocional”. Fins i tot va arribar a dir que “com a societat tenim l'obligació de protegir-los”.

Per què són casos diferents?

La raó d'aquest doble raser té a veure precisament amb la possibilitat de rendibilitzar els casos d'agressions sexuals. No només pel ressò mediàtic que tenen Dani Alves i Luis Rubiales, sinó també perquè els seus casos contenen els elements que permeten alimentar el relat de la ideologia gènere i la llei del sol sí que és sí: es tracta de personatges famosos i amb poder acusats de abusar de les víctimes, la qual cosa permet construir el retrat de l'home masclista i tot l'argumentari al voltant del consentiment.

La cosa canvia quan els agressors no són gent poderosa sinó al contrari, persones d'un entorn desestructurat (el que la consellera anomena col·lectius vulnerables). La cosa s'emfatitza encara més quan l'agressor és immigrant. És el cas del ramat de marroquins a Manresa, o del violador bolivià d'Igualada.

En aquest cas, l'esquerra considera que donar rellevància al cas pot contribuir a estigmatitzar el col·lectiu immigrant. Creuen que condemnar públicament la violació d'una dona a les mans d'un immigrant és donar ales a l'extrema dreta i als qui relacionen immigració amb delinqüència a inseguretat. Per això, en aquests casos, la consellera d Igualtat i Feminismes de Catalunya prioritza la protecció de l agressor a la justícia amb la víctima.

Resumint, aquest és el motiu pel qual no veuràs cap condemna dels casos d'Igualada i Manresa: mentre unes agressions serveixen per sostenir el seu relat ideològic, aquests casos contribueixen a demuntar-lo.