La Selecció Espanyola, el termòmetre del declivi processista a Catalunya

Fa uns quants anys era impensable la sola idea de parlar de la Selecció Espanyola sense generar un conflicte a Catalunya. L'auge del Procés va portar la radicalitat a l'extrem: el combinat espanyol es va convertir en un símbol més de l'Espanya opressora, mentre que les Seleccions Catalanes representaven l'aspiració a la independència.

El descarrilament del procés i la desmobilització de l'independentisme ha coincidit amb el declivi de les seleccions catalanes i la recuperació del fervor per la Roja.

La Selecció Catalana de Futbol va celebrar un amistós el mes de maig passat, després de dos anys sense disputar cap partit. Ho va fer davant de Panamà a la Nova Creu Alta, a Sabadell, amb 5.859 espectadors. Lluny han quedat aquells temps en què van arribar a reunir 96.700 espectadors contra el Brasil (2002), 65.300 contra l'Argentina (2004), i més de 50.000 contra Euskadi (2015).

El poc seguiment de la selecció catalana contrasta amb l'interès que la Roja està despertant en aquesta Eurocopa. El debut d'Espanya contra Croàcia, el 15 de juny, va ser el programa més vist a Catalunya amb 645.000 espectadors i un 45,5% de quota de pantalla. L'Espanya-Itàlia va superar el milió d'espectadors i va arribar al 48%, consolidant el seguiment de la selecció entre els catalans.

Com ha tornat la passió per la Roja a Catalunya?

Molts factors han confluït en la recuperació de la passió per la Roja a Catalunya.

Sens dubte, l'etapa de Luis Enrique com a entrenador i la polarització Barça-Madrid va contribuir a enganxar una part important de la parròquia culer en oposició al desencantament que es va percebre a Madrid. A més, l'aparició d'una fornada de joves jugadors procedents del planter blaugrana, com ara Lamine Yamal, Fermín i Pau Cubarsí, han sumat adeptes catalans al combinat espanyol.

És indubtable que hi ha hagut també un procés de paulatina normalització del sentiment nacional espanyol a Catalunya, fruit del declivi de la tensió identitària amb el fracàs del procés. Això ha fet que temes que abans eren tabú o motiu de conflicte, ara es visquin amb normalitat. Un exemple és el de la Selecció Especial, estigmatitzada a la Catalunya del Procés i reivindicada a la Catalunya post-Procés fins i tot per sectors catalanistes.

El que no ha canviat és la utilització política dels sentiments nacionals a Catalunya.

Tot i l'interès que desperta la selecció gràcies al bon joc i als jugadors joves, Barcelona no posarà pantalla gegant per seguir l'Espanya-Alemanya d'aquest divendres. L'ajuntament que dirigeix Jaume Collboni (PSC) ha anunciat que només hi haurà fan zone si Espanya arriba a la final de l'Europa. La plataforma Barcelona amb la Selecció ha criticat l'actitud del consistori i ha organitzat un esdeveniment per seguir els quarts a una discoteca de la ciutat.

Qui sí que s'ha mostrat a favor de posar pantalla gegant ha estat l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol: "Sou molts els que m'ho esteu sol·licitant i la resposta és sí, si la selecció espanyola arriba a la final de l'Eurocopa a Badalona hi haurà pantalla gegant per seguir el partit. Però pas a pas, primer s'ha de guanyar a quarts i després a semis”.

De les urnes al camp de futbol

La recuperació de la il·lusió per la Selecció Espanyola és una translació a l'esport del que passa a la política. Les darreres eleccions a Catalunya han deixat clar que els ciutadans estan esgotats després d'una dècada de procés i han optat per un canvi polític.

L'independentisme ha perdut per primera vegada en deu anys la majoria absoluta al Parlament. Els partits constitucionalistes van aconseguir 74 escons per 61 del sobiranisme. ERC, Junts, CUP i AC van sumar 1,3 milions de vots, mentre que PSC, PP, Vox, Comunes i Cs van obtenir 1,6 milions de paperetes.

L'esgotament de la gent, els darrers esdeveniments polítics i la divisió dins de l'independentisme han provocat una descompressió de la tensió social. L'independentisme amb prou feines té capacitat de mobilització mentre els partits polítics es van enfonsant entre les crisis internes i els fracassos electorals. Això ha creat un clima de més convivència social, que es reflecteix per exemple a l'entusiasme que desperta la Selecció nacional.