Oriol Junqueras culmina el seu cop mestre per recuperar el poder absolut a ERC

Oriol Junqueras va ser elegit president d'ERC el 17 de setembre del 2011, després de la dimissió de Joan Puigcercós per la debacle electoral. Arribava a un partit fracturat i amb la confiança per terra després del desgast al govern tripartit. Junqueras va insuflar aires nous a la formació, i la va portar a dalt de tot de la voràgine del procés.

El pas per la presó va contribuir a reforçar la seva aura de líder messiànic entre importants sectors de l'independentisme. Però la seva popularitat va caure a la mateixa velocitat amb què es va desinflar el procés. Des de llavors va passar a ser identificat com un dels caps de l'elit processista que havien traït el poble de Catalunya.

La seva figura va ser inevitablement associada a la crisi d'ERC, apressada pel desgast del govern en minoria de Pere Aragonès. El cicle electoral negatiu de l'últim any i mig i la fractura interna al partit van marcar el final de cicle del junquerisme.

La pèrdua de tretze diputats a les eleccions catalanes del 12 de maig va ser la culminació d'aquest procés d'implosió. Dies després, Oriol Junqueras va anunciar la dimissió amb la intenció de sotmetre's al judici de la militància. Un cop mestre que li ha permès tornar a agafar el control del partit contra tot pronòstic, i aquesta vegada sense contrapesos.

Operació Pedro Sánchez

De fet, Oriol Junqueras no ha inventat res, sinó que va copiar l'estratègia executada el 2016 per Pedro Sánchez. El llavors secretari general del PSOE va presentar la seva renúncia en perdre el suport de l'aparell del partit. Aleshores es va dedicar a recórrer el país per connectar amb la militància, que el va fer pujar novament al poder a les primàries contra Susana Díaz.

L'exemple de Pedro Sánchez va inspirar un Junqueras assetjat per la crisi electoral i la fractura interna del seu partit. Molts el van identificar com el culpable de la deriva processista, en haver ordit des de la presó de Lledoners l'estratègia d'eixamplar la base.

Constatat el fracàs del procés, va pensar que era el moment d'eixamplar la base del moviment per traçar un nou full de ruta a llarg termini. Això implicava sacrificar la via unilateral per avançar cap a un referèndum pactat amb lEstat. També implicava trencar Junts per acostar-se a formacions d'esquerra com el PSOE/PSC i Podemos/Comuns.

Una lluita de poder

La secretària general d'ERC, Marta Rovira, va secundar l'estratègia d'Oriol Junqueras. Però la ràpida descomposició del projecte va distanciar els dos dirigents que van acabar embrancats en una lluita pel poder. Al final, Junqueras i Rovira representaven dos cercles de poder que fins aleshores havien conviscut dins del mateix partit.

La maniobra d'Oriol Junqueras per recuperar el poder va ser contestada per Marta Rovira anunciant també la dimissió. Tots dos van crear la seva pròpia candidatura per batre's en duel al congrés del novembre. Junqueras com a líder de Militància Decidim, Rovira a l'ombra.

La campanya d‟aquestes primàries ha demostrat que el seu enfrontament no és ideològic sinó una pura lluita pel poder orgànic. Tots dos han mostrat poques diferències programàtiques, i sí molt revengisme amb guerra bruta inclosa. Al final, Oriol Junqueras ha demostrat ser una millor estratègia, i ha recolzat els errors de la seva exsectària general.

I ara què?

Per què ha guanyat Junqueras? En primer lloc perquè els lideratges forts de Salvador Illa i Carles Puigdemont exigien també un líder fort a ERC. I encara que al gruix de les bases independentistes està mal vist, Junqueras continua tenint un gran prestigi entre bona part de la militància republicana.

En segon lloc, perquè s'ha sabut presentar com el candidat de la militància contra l'establishment. Va forjar una candidatura basada en el suport de les bases i el món local davant d'una llista, la rovirista, plena d'excàrrecs i pesos pesants del partit.

La pregunta és, i ara què?

A nivell intern, Oriol Junqueras surt indubtablement reforçat però amb un partit trencat per la meitat. Tot i que tindrà el poder absolut per fer i desfer, tindrà també el repte de recompondre la unitat per rellançar el projecte en els propers anys. Un desafiament que passa per reintegrar el flanc independentista del partit i evitar la temptació d'una purga de roviristes.

A nivell estratègic, la seva victòria ratifica el suport de la militància a la proposta d'eixamplar la base. Tot i que va amenaçar de trencar amb els acords amb el PSC, és poc probable que s'arrigui a perdre l'únic ressort de poder que queda a ERC per recompondre's. Com Puigdemont a Junts, la victòria de Junqueras és un símptoma que a Catalunya tot segueix igual.