La ruptura ‘fake’ de Junts: continuïsme i molta gesticulació

Junts torna a la seva especialitat: amenaçar sense complir. Després d'anunciar a bombo i plateret la ruptura amb el Gobierno de Pedro Sánchez, el partit de Carles Puigdemont ha tornat a les andades. D'aquesta manera, la direcció del partit decideix dinamitar el seu poc crèdit i posar l'últim clau del postprocés.

D'entrada, va prometre tallar relacions amb el PSOE, però poques hores després va votar a favor d'una llei impulsada pel mateix Executiu. Paral·lelament, al Senat, els seus portaveus atacaven el president amb un discurs d'oposició ferotge i especialment violent. En aquest sentit, qualsevol podria pensar que Junts no sosté Sánchez.

El resultat és l'habitual a l'espai postconvergent: gesticulació sense conseqüències. Junts manté el seu paper de soci útil quan li convé i d'oposició airada quan necessita aparentar fermesa davant el seu electorat. La diferència és que, ara, el procés ja s'ha acabat.

Trencar sense trencar

L'anomenada “ruptura” de Puigdemont es va anunciar des de Perpinyà amb un dramatisme processista clàssic. El partit donava per acabades les negociacions amb el PSOE i les taules de diàleg a Suïssa, però sense plantejar cap mesura efectiva. Ni moció de censura, ni retirada de suports formals, ni votació que evidenciï el canvi. A la pràctica, doncs, tot segueix igual.

L'executiva de Junts ho va justificar com un pas de “dignitat política”. Tanmateix, la seva decisió va arribar just abans del debat de la Llei d'Atenció al Client, impulsada pel Ministeri de Drets Socials, que els diputats de Junts van votar a favor. Ho van fer després d'haver negociat durant mesos esmenes per reforçar l'ús del català en l'atenció al consumidor.

És a dir, van trencar dilluns i van donar suport al Gobierno dimarts. Amb 20 vots a favor (PSOE, Sumar, ERC, Junts, PNB i Podemos) i 17 en contra, el text va superar el seu primer tràmit parlamentari. I Junts va tornar a presentar-se com a “garant del català” en una llei que havien treballat juntament amb el mateix Executiu al qual deien haver abandonat.

Molt de soroll al Senat, però sense conseqüències

Mentrestant, al Senat, els dirigents de Junts interpretaven el seu paper d'oposició amb una vehemència estudiada. El senador Eduard Pujol va qualificar Sánchez de “triler” i “incomplidor”, acusant-lo d'haver enganyat l'independentisme i de no complir l'amnistia. Va arribar fins i tot a comparar-lo amb Houdini, “no per mag, sinó per escapista”.

El to va ser dur, però buit d'efectes. Sánchez va respondre recordant que el Gobierno “compleix els acords en la mesura del possible” i va agrair, amb certa ironia, que Junts continués votant les seves lleis. L'escena va resumir la nova fase del simulacre polític: Junts fingeix ruptura a la tribuna, però manté la connexió als passadissos.

L'etern farol del processisme

L'estratègia de Puigdemont segueix un patró ja conegut: trencar simbòlicament sense alterar la realitat. No hi ha moció de censura, ni coordinació amb l'oposició, ni passos que puguin posar en perill el mandat de Sánchez. El motiu és simple: trencar de veritat implicaria retratar-se al costat de PP i Vox, un cost polític que Junts no està disposat a assumir.

La ruptura ‘fake’ permet a Puigdemont mantenir el seu relat victimista i presentar-se com a líder d'un independentisme indignat, sense renunciar a la influència que li dona sostenir el Gobierno. Però aquest joc ja no enganya ningú. Els votants més crítics s'han desplaçat cap a Aliança Catalana, mentre l'espai postconvergent s'enfonsa en contradiccions.

Així, Junts s'ha convertit en un partit atrapat en el seu propi discurs. A Brussel·les, Puigdemont denuncia “l'Estat opressor”. A Madrid, els seus diputats negocien lleis, esmenes i pressupostos. I a Catalunya, el partit es dessagna entre el seu passat nacionalista i la competència creixent de forces que sí trenquen amb l'ambigüitat.

L'escena final de l'últim episodi és reveladora: Junts donant suport a una llei del Gobierno socialista tot just 48 hores després de trencar amb ell, mentre el seu portaveu al Senat acusa Sánchez de ser un “triler”. Una contradicció que ja no sorprèn ningú, però que resumeix a la perfecció l'essència del processisme: molt de gest.