La proposta impossible de Gabriel Rufián

Pujar el preu de la investidura de Pedro Sánchez. Aquesta és la màxima amb què Gabriel Rufián està bastint la seva campanya electoral des del minut zero. Aquest matí hi ha tornat a insistir a Las mañanas de RNE, plantejant el 23-J com un ultimàtum que en realitat no existeix.

Gabriel Rufián ha dit que si la suma de les esquerres depèn d'ERC, condicionaran el suport a “la defensa de Catalunya i la llibertat”. En aquest sentit, ha fet una nova crida als partits independentistes per consensuar un nou preu a la investidura de Pedro Sánchez. En les seves pròpies paraules, “un dilema a sobre de la taula al progressisme que sigui Catalunya o Vox”.

Un fals dilema

Però l'ultimàtum Catalunya o Vox que planteja Gabriel Rufián no deixa de ser una consigna buida sense aplicació real. Perquè si Esquerra pot facilitar un govern amb el PSOE significarà que les dretes no sumen. I per tant, tret que Rufián opti per Feijóo, cosa improbable, Pedro Sánchez no haurà d'escollir mai entre Catalunya i Vox.

El cap de llista d'ERC s'inventa així una aritmètica inexistent, donant al seu partit un pes més gran del que té realment. La seva proposta impossible sembla més una crida a l'electorat català que no pas una anàlisi racional de l'escenari postelectoral. A més, Rufián cau en el seu propi parany quan sosté la campanya electoral en una altra pota, la de la por a Vox.

La contradicció flagrant de Rufián

ERC, com la resta de les esquerres, està basant la seva campanya electoral en agitar la por a l'“extrema dreta”. Implícitament subordinen així tot el seu programa a l'assoliment d'una coalició que eviti un govern de PP i Vox. Per tant, és poc probable que sigui Esquerra qui arruïni l'acord progressista facilitant un govern de dretes.

I aquí és on el discurs de Rufián s'ensorra, perquè si del que es tracta és de frenar Vox al preu que sigui, el cost de la investidura baixa. És a dir, si del que es tracta és de parar a l'"extrema dreta", no hi pot haver condicions a la investidura de Sánchez. I si n'hi ha, i tan radicals com “la llibertat de Catalunya”, aleshores la prioritat no és parar a Vox.

Al final, el plantejament només respon a l'estratègia de presentar-se com el vot útil de l'independentisme a Madrid. L'ultimàtum està mal plantejat, perquè el 23-J no va de Catalunya o de Vox sinó de la supervivència del sanchisme o l'ascens de la nova dreta.