Un processisme sota mínims intenta treure el cap amb l'aniversari de l'1-O

La plana major de Junts s'ha citat dissabte a Arenys de Mar per commemorar el referèndum de l'1 d'octubre, del qual avui mateix es compleixen set anys. Hi van assistir de manera presencial el secretari general del partit, Jordi Turull, i el president del Parlament, Josep Rull. Van participar també de manera telemàtica Carles Puigdemont, i els seus companys d'exili Toni Comín i Lluís Puig.

Carles Puigdemont va reivindicar la vigència de l'1-O, aprofitant per atacar Salvador Illa: “No hi pot haver normalitat mentre hi hagi les condicions que fan que hàgim de lluitar amb les mans lligades a l'esquena i amb l'amenaça permanent”. Feia referència així a la “normalització institucional” a què va apel·lar Salvador Illa després de ser investit president de la Generalitat.

És evident que Carles Puigdemont segueix sense pair la derrota electoral del 12-M i el pacte entre ERC i el PSC per fer president Salvador Illa. Set anys després de l'1-O, Junts ha perdut gairebé tot el poder territorial que tenia, ha passat a l'oposició, l'independentisme ha perdut la majoria i Puigdemont segueix sense l'amnistia per la qual va investir Pedro Sánchez. Un balanç tràgic, certament, que obliga l'expresident a amagar el seu fracàs estirant nostàlgia amb l'1-O.

L'independentisme dóna l'esquena a Puigdemont

Carles Puigdemont ha reivindicat la vigència de l'1-O, malgrat el seu acord amb el PSOE amb què, de fet, posava fi a la via unilateral. Molts independentistes els ho han recordat aquests dies a les xarxes socials, assenyalant la seva traïció. Tampoc obliden que el 10 d'octubre del 2017 va ser Carles Puigdemont qui va suspendre la independència de Catalunya al Parlament instants després d'haver-la proclamat.

Per a molts independentistes, aquell va ser l'origen de la derrota del processisme anys després. Però, a més, la guerra fratricida de Junts amb ERC i l'esgotament de l'estratègia judicial de l'exili de Carles Puigdemont han accelerat el divorci de les bases independentistes amb el líder. És així com l'estrella de Puigdemont s'ha anat apagant, en un procés irreversible ni tan sols amb l'apel·lació a l'esperit de l'1-O.

Durant anys, Puigdemont va aconseguir presentar-se com el guardià de les essències de l'1-O, oposant la seva estratègia de la confrontació a l'estratègia de distensió d'ERC. Però l'acord amb el PSOE va dinamitar aquesta imatge, i va posar al mateix sac Junts i ERC. El sac del processisme, que per a l'independentisme radical engloba tots els traïdors del mandat del referèndum de l'1-O.

L'ANC també s'aferra a l'1-O

Pocs espais com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) reflecteixen tan clarament el declivi del processisme. Una entitat que en el seu moment va ser de masses i transversal, ha acabat reduïda a un club sense influència a les masses i amb un clar favoritisme cap al nucli de Puigdemont. No és estrany, doncs, que en ple procés de declivi aprofitin també l'aniversari de l'1-O per treure el cap.

L'ANC ha participat també en els actes commemoratius de l'1-O, posant l'accent a la "necessitat de passar a l'ofensiva contra l'imperi espanyol". Julià de Jódar, mà dreta de Lluís Llach, ha apel·lat a “una estratègia de construcció d'estructures de país lligades a les lluites ia la gent mobilitzada”. El mateix cap de setmana, amb prou feines van poder concentrar un grapat de militants en una acció de protesta a la Renfe contra l'espoli espanyol.