El pacte sobre el finançament a Catalunya provoca el primer xoc entre el PSOE i el PSC

Ja fa anys que les diferències entre el PSOE i el PSC són escasses, per no dir nul·les. En les etapes de Pasqual Maragall i anteriors, els socialistes catalans gaudien d'una certa (i tímida) autonomia i un cert perfil propi. Tanmateix, això va desaparèixer en els darrers cicles polítics.

Aquest canvi es va començar a dibuixar en els anys previs al procés, ja fins i tot amb José Montilla com a cap dels socialistes a Catalunya. I ara la mimetització del PSC amb el PSOE és absoluta.

Salvador Illa no només va ser ministre de Pedro Sánchez, sinó que es tracta d'una de les persones de màxima confiança de l'actual president del Govern. Jordi Hereu forma part del Consell de Ministres al capdavant de la cartera d'Indústria. Montse Mínguez és actualment portaveu de l'Executiva Federal del PSOE. I així podríem seguir amb diversos exemples més (Meritxell Batet, Miquel Iceta...).

Sense dubte, si Pedro Sánchez és president és, en gran part, gràcies al PSC i als seus bons resultats a Catalunya en les últimes eleccions. Tots han anat a l'una i, segurament, Sánchez no ocuparia el lloc que ocupa sense el PSC i Salvador Illa no ocuparia el lloc que ocupa sense Pedro Sánchez.

Primer xoc entre el PSOE i el PSC

Tot i això, aquest idil·li ha patit ara el seu primer xoc. No arriba a crisi i tampoc posarà en risc les seves relacions. Però els equilibris que han de fer, uns al Parlament i els altres al Congrés, han provocat les primeres fissures entre socialistes.

El nou model de finançament pactat entre el Gobierno i el Govern ha estat el culpable. I, concretament, l'apartat de l'ordinalitat. Aquell que determina que, si una comunitat autònoma és la primera a la llista en esforç fiscal, ha de ser la primera a la llista de les que més reben.

És una clàusula que el PSC defensa que està inclosa en el pacte amb el Gobierno. Tanmateix, el Gobierno diu que no és exactament així. Des de l'Executiu de Salvador Illa reivindiquen que en l'acord "es donen les garanties de l'ordinalitat", afirmava la portaveu Sílvia Paneque. La seva homòloga a Madrid, Pilar Alegría, deixa clar que aquest concepte apareix només en el preàmbul i que abans ha de prevaldre la "solidaritat". És a dir, es nega a donar per bona la teoria que defensen els seus col·legues catalans.

Aquesta disparitat d'opinions pot posar en un problema la família socialista. Sigui al Parlament o al Congrés. Si hi ha ordinalitat (que de facto significa que es posarà un límit a la solidaritat catalana), les autonomies es posaran en peu de guerra. I és que, per molt que el Gobierno digui que aquest acord és extrapolable a altres comunitats i que totes en sortiran guanyant, no existeix la màgia. Si una aporta menys, algú rebrà menys. Això sense comptar que no només presentaran batalla a aquest escenari els governs autonòmics. Socis de Pedro Sánchez com Compromís o Chunta Aragonesista (dins de Sumar) o Podemos ja han dit que no donaran el seu vistiplau a la mesura.

Si, en canvi, l'ordinalitat es queda en el preàmbul i en una simple declaració d'intencions, ERC ja ha dit que està disposat a tombar els pressupostos. Tant a Catalunya com al Congrés. I Junts, per la seva banda, ja s'ha mostrat en contra de l'acord Gobierno-Govern des del minut u.

Així doncs, els socialistes tenen una patata calenta important damunt la taula. És el que té voler contentar tothom. Que els equilibris tenen el seu límit. I al final, una de dues: o s'agreugen les divergències entre el PSOE i PSC (cosa improbable) o algun dels dos dona el seu braç a tòrcer. Això sí, amb les conseqüències que comportarà aquesta decisió en relació als molts socis que han de complaure tant Pedro Sánchez com Salvador Illa.