La llarga agonia de la política catalana que no s'acabarà aquest diumenge

Una de les conseqüències del procés ha estat la destrucció dels blocs polítics a Catalunya i la conseqüent inestabilitat. El resultat han estat set eleccions en els darrers divuit anys, sis legislatures sense esgotar i una crisi social permanent. La caiguda del Govern Aragonès ha escenificat l'últim fracàs del processisme en la recerca de l'estabilitat, que tampoc sembla que s'hagi de resoldre en els comicis d'aquest diumenge.

Tot apunta que l'agonia de la política catalana s'allargarà almenys unes setmanes més, fins passades les eleccions europees del 9 de juny. Els partits s'hi juguen molt en aquestes eleccions europees, i les diferents estratègies condicionaran els pactes postelectorals després de la cita del 12-M. La fragmentació parlamentària que asseguren totes les enquestes obligarà a cessions per part dels tres partits al capdavant (PSC, ERC i Junts), cap dels quals voldrà comprometre's massa per mantenir intacte el seu discurs de cara a la cita electoral europea.

El PSC és qui té més marge de maniobra, però en canvi Esquerra i Junts hauran d'arriscar si volen influir en la formació del nou govern. ERC ha dit que no al PSC per activa i per passiva, i un acord d'última hora amb Salvador Illa comprometria la imatge davant l'electorat independentista de cara a la pròxima cita electoral. El mateix passa amb Junts, que podria explorar una sociovergència però que no vol sacrificar les seves expectatives electorals per al parlament europeu.

Un panorama condicionat

Els dos partits processistes aniran amb peus de plom a les negociacions postelectorals a Catalunya, tenint en compte que arriben a les eleccions europees molt apurats. Les enquestes no els són gaire favorables, ja que els republicans podrien llastar la coalició amb el BNG i Bildu i perdre la seva representació, i Junts podria passar de tres a un sol escó. Les seves possibilitats de remuntar a les enquestes passen per marcar perfil independentista a l'incert panorama postelectoral a Catalunya.

Fins i tot si l'independentisme aconsegueix sumar diumenge que ve, el més probable és que Esquerra i Junts no intentin un acostament fins passat el 9 de juny. Com que el més probable és que Puigdemont quedi per sobre d'Aragonès, ERC no voldrà assumir un paper de secundari davant del seu principal competidor a la campanya de les europees. Junts podria apel·lar a la reunificació de l'independentisme sota la seva hegemonia, però això allunyaria els republicans impedint un acord a curt termini.

Si l'independentisme no suma, la cosa es complica encara més perquè uns mals resultats a les europees podria portar ERC i Junts a bloquejar la formació de govern per forçar unes noves eleccions a Catalunya. Aleshores aniríem a una nova cita electoral a la tardor, allargant la incertesa política a Catalunya uns mesos més. De tota manera, és poc probable que els blocs electorals es moguin molt més en uns nous comicis, així que les alternatives es redueixen.

Condemnats a la inestabilitat

El que sembla evident és que els grans partits negociaran després de les eleccions del 12-M més guiats pel seu interès que no pas per la recerca de l'estabilitat els propers anys. Cada partit cercarà a la negociació la justificació del seu propi relat, més que l'acord d'un programa de govern que estabilitzi la situació a Catalunya. Si l'única opció de formar govern passa pel PSC, el seu programa sembla incompatible amb ERC en polítiques socials i amb el de Junts a l'agenda nacional.

Això no és obstacle perquè Oriol Junqueras imposi la seva estratègia del pragmatisme per acabar forjant un govern d'esquerres que aïlli Puigdemont. O perquè Junts, contra tot pronòstic, reediti l'acord amb els socialistes per tornar a tocar poder a Catalunya i donar continuïtat a l'estratègia iniciada al novembre amb Pedro Sánchez. En qualsevol daquests casos, el problema vindrà després quan hagin de consensuar un programa de govern i negociar els pressupostos.

Tot plegat aboca un panorama molt incert per als catalans, ja que el dilema sembla estar entre un govern de conveniència però inestable o una repetició electoral. Els dos mals condueixen a un ajornament de l'acció de govern necessària per resoldre els problemes més urgents dels catalans com la inseguretat, la crisi migratòria, les llistes d'espera, el fracàs escolar o la crisi del camp. Res de nou, malauradament, per a una regió que ja fa més d'una dècada que està instal·lada en la supeditació dels problemes de la gent a la confrontació ideològica i el conflicte nacional.